La visita a l’hospital

(Per l’emergència sanitària en què ens trobem, és totalment prohibit d’accedir a l’hospital a visitar els familiars; les visites que no són urgents s’han de deixar per a més endavant.)

Em vaig presentar a l’hospital aquell a les 18.00. Faltaven dues setmanes per Nadal. L’interval de 18.00 a 19.00 era el moment que els metges havien acabat ronda de visites a les habitacions i encara hi havia marge abans de sopar. Em van donar dues màscares i em van fer fregar els peus amb un bolquer amarat de desinfectant. Després de dos mesos d’aïllament, del trasllat per covid de la residència a l’hospital, finalment podria veure’t. Ho havia aconseguit després de superar una cursa impossible de requisits dissuasius. Que si demani visita a la secretaria d’hospitalització; que millor l’autorització del metge del matí, de la tarda i de la nit; que els caps de setmana i festius intersetmanals millor a la secretaria de dalt; que presenti document d’identitat, una fotografia de carnet de format petit; un certificat d’autoresponsabilitat; un llibre de família; una nòmina; un àlbum de fotos del 86. Nosaltres havíem dit “sí, senyor” a tot. De fet, tot això va arribar després d’haver complert obedientment l’angoixant ritual de la videotrucada diària. Durant, repeteixo, dos mesos. I si no el vols, t’hi poses fulles. De fet, ja no sabíem si aquella performança tecnològica ens alleujava o ens crispava més. Era desesperant perquè et costava d’aguantar el mòbil i per la sordesa no ens senties la veu. Després d’aquella acumulació de desacords audiovisuals i de veure com la teva salut no millorava, diria que la nostra paciència i la teva es van col·lapsar en moments semblants. Aquella balança interior que equilibrava la seguretat higiènica del bé comú amb la necessitat ancestral del contacte ara i aquí es va trencar. Reconec que aquells dies em va sortir una ràbia salvatge contra tot. Just abans de rebentar les portes i les finestres de l’hospital, vam obtenir, legalment i contra rellotge, l’autorització per a veure’t. No diré que no va costar. I fins i tot va caldre mentir una mica. Els hospitals en plena pandèmia són grans centres de poder. Complexos urbanístics amb ordenances i disciplines, que alguns administren amb criteri propi i humanitat i alguns altres, els més limitats, només són capaços de seguir al peu de la lletra.

Sempre recordaré aquell dia. De fet, ja n’era conscient, del valor històric, quan m’acostava a l’habitació 319. La caiguda del meu mur de Berlín particular. Sentia una alegria inusual, com si fos festa i m’haguessis convidat a la saleta de casa. Anant cap a la teva habitació, avançant pel passadís, repassava com una càmera en tràveling totes aquelles llars improvisades i els seus habitants malferits. La porta de la teva habitació era oberta. Vaig veure’t al llit del fons amb un cosset que se t’havia fet menut, embolcallat amb els llençols blancs i blaus d’hospital. Dormies. Vaig despertar-te sense pensar-m’ho perquè teníem poc temps. Vas obrir els ulls i vas il·luminar-te com sempre que em veies. Ui, quines mans més gelades. Quina bufanda més bonica. Quines parets més ben pintades. La quarta cosa ja no la recordo. Vas tornar-los a tancar perquè tota l’energia l’havies fulminada amb la benvinguda. Duies els braços coberts amb dues malles que t’arribaven dels canells als muscles per protegir els hematomes que t’havien causat les punxades de les vies. I també em vaig fixar en el braçalet de paper que portaves amb el número 13, que en aquell moment em va semblar una bona premonició. Et vaig enregistrar dos o tres vídeos, i fins i tot ens vam fer una selfie que encara no he pogut tornar a mirar. Vaig conèixer la infermera que intentava fer-te empassar alguna cullerada de preparat de proteïnes, el noi jove que t’aixecava per rentar-te o la supervisora de les guàrdies, sovint malhumorada, que potser ja n’estava farta, d’aquella professió, però que un dia em va explicar que a les nits parlaves dels cigrons i que cridaves el germà i la mare. Feia tres dies que t’havien traslladat a una planta lliure de covid –zona verda, en deien–, perquè, tot i els teus noranta anys, havies aconseguit generar anticossos i superar la malaltia.

Després d’aquell primer dia de visita, les infermeres em van advertir que a partir d’ara a la teva habitació, com a visita, només hi podria entrar jo. Per no augmentar possibilitats de contagi. La llista d’impediments no s’acabava mai i els familiars, després d’haver aconseguit l’autorització per a entrar, havien d’escollir l’afortunat que podria continuar-ho fent. Per sort, la nostra família no era extensa per a haver de jugar-se a la ruleta els comiats. I, amb enginy i trampejant, vam poder-hi entrar més d’un, a veure’t. Com devien haver estat les negatives oficials als éssers estimats que no eren de sang. Van caure sobre mi tots els malalts, totes les UCI, tots els morts i les frustracions de la pandèmia. La infermera em va dir que a l’edifici del davant llogaven balcons per poder acompanyar els malalts a la distància i veure’n ni que fos la llumeta encesa de l’habitació. També, atenció, que s’havia donat el cas de gent que s’enfilava al segon o al tercer pis escalant els arbres o entre alguna bastida per poder saludar des de fora.

Hi vaig tornar regularment cada dia que vaig poder. El més especial va ser el dia de Nadal, perquè va ser l’últim. Estaves més prima, més callada, més immòbil. Vaig tornar a pensar en l’advertiment. Les visites a hospitals que no són urgents i han de deixar-se per a més endavant. Em van venir al cap les ordres i les lleis, si era necessari obeir sempre, i sobretot vaig recordar cada episodi amb tu des que havia començat tot.

De menuda pronosticava quan arribaria el dia fatal. Demanava a Déu, fluixet i d’amagat, que fos com més tard millor. Que si el 2011 o el 2015, o no, millor el 2024. En els meus calendaris imaginaris, jo ja seria adulta i hauria reunit forces per pair-ho. Si algun dia vaig veure clar que de les fatalitats és impossible escapar-se’n, va ser quan vaig constatar que aquesta arribaria.

Aquest article forma part de la trilogia d’articles pandèmics involuntària que va començar aquí i va continuar aquí.