La violència i els seus intèrprets

Llancen pintura vermella sobre Pilar Rahola abans de començar una conferència. Els qui ho fan, reivindiquen l’acció com a metàfora de la sang que vessa l’estat d’Israel i que ella defensa, amb pocs –o cap, que tampoc no acudeixo gaire a la seva escriptura enverinada– matisos. I, quan se sap la notícia, apareixen les mostres de solidaritat cap a ella, i els insults cap als qui esbombem la notícia amb un explícit suport als activistes (que ells anomenen vàndals, terroristes o, com a mi mateix, fill de puta, ai, pobreta, la meva mare, com deu riure des de la tomba). Per a alguns catalans, sembla que la llibertat d’expressió de Pilar Rahola sigui més important que la llibertat de viure de tantes i tantes persones assassinades per l’exèrcit israelià. 

Hi ha un tipus de gent que justifica tota la violència legal i, a l’ensems, condemna tota aquella que no prové de les instàncies del poder. És curiós: cremar contenidors, llançar pintura sobre quadres o persones, fer grafits reivindicatius a les parets del barri, entre més accions, reben més reprovacions generals que la violència real i protegida del sistema. Jo no he llençat mai pintura ni cap pedra a les manifestacions a què he assistit, ni tampoc he cremat cap contenidor. Per què? Sóc massa covard, ho reconec. Però quan algú trenca el llindar de la meva covardia per protestar per causes justes (sí, és clar que a mi m’ho semblen de justes) prefereixo escapar d’aquesta defensa simplista (i sinistra) de la llibertat individual que s’ha instal·lat a la nostra societat. Com si la llibertat i la violència fossin unes, només. 

Alguna vegada he citat un poema de Bertolt Brecht que ho explica millor que ningú: “Al riu que tot ho arranca l’anomenen violent, però ningú anomena violent el llit que l’oprimeix.” Hi ha una frase que també m’agrada molt: “L’estat anomena llei la seva pròpia violència i crim la de l’individu.” Aquesta la va dir un personatge curiós, Max Stirner, gairebé desconegut al seu temps, la primera meitat del segle XIX, però que posteriorment ha estat força citat. Tant Brecht com Stirner ens diuen que hi ha una violència que exerceix el poder, i que el poder no tan sols admet sinó que legisla; i una altra que aquest mateix poder condemna, perquè ell no la practica. Òndia, a Catalunya en sabem molt, d’això, i no em refereixo només a la violència legal del Primer d’Octubre exercida per la policia espanyola. També hi ha hagut ominosos consellers d’Interior (Joan Saura, Felip Puig o, el més recent, Joan Ignasi Elena, em vénen a la memòria) que han reprimit les protestes de la ciutadania amb violència immoral.

M’espanta i em confon, per aquest ordre, la indiferència o el suport que l’estat d’Israel encara té entre molts catalans. Malgrat la matança que exerceix sobre tants i tants innocents. I que ho facin, encara, amb l’argument que els jueus han de tenir un estat propi. Però això, ara, no és qüestió de sionisme o d’antisemitisme, sinó de capitalisme, de rics i de pobres; com diu Samuel Beckett, a qui no té res no li atorguen el dret que no li plagui la merda.

M’espanta i m’irrita que es vulgui comparar la força militar d’un estat amb la violència exercida per unes milícies o grups terroristes, que no hi hagi la diferenciació entre el llit del riu i les aigües que porta, segons el poema de Brecht. (Segons aquesta lògica perversa, quan a Catalunya actuava Terra Lliure, o ETA a tot l’estat espanyol, el govern d’Espanya hauria pogut fer bombardeigs indiscriminats, com fa el govern de Netanyahu?) La barbàrie institucional ens col·loca a tots nosaltres com a mers espectadors, amb una complicitat malèvola, ja sigui voluntària o menfotista, ja sigui conscient o afligida. I llançar pintura vermella sobre algú que legitima amb les seves paraules aquesta barbàrie, per més extrem que sigui, ho reconec, indica que hi ha algú que vol sortir d’aquesta complicitat.

El fet més inversemblant és, a parer meu, que hi ha una colla d’independentistes catalans que es van creure que Israel avalaria la independència de Catalunya. No solament no ho va fer: tinc la convicció que si Netanyahu ens manés, esborraria els independentistes del mapa, la violència del Primer d’Octubre acabaria essent una broma. Perquè aquesta classe de mandataris no suporten la dissidència, no solament la que es manifesta amb violència, com passa al Pròxim Orient; n’hi ha prou que algú posi en qüestió l’ordre establert, el seu ordre.

Quant a Pilar Rahola, li reconec l’enteresa. Ella va acabar la conferència que havia anat a fer. Després, aprofitarà les seves plataformes per arremetre contra tots els qui no pensen com ella, ens dirà feixistes (sol usar aquest adjectiu amb una alegria impròpia d’una persona intel·ligent com ella) i els seus incondicionals es mostraran intransigents amb els qui van llançar-li pintura i amb els qui no acabem de condemnar l’acció. Rahola potser n’acabarà fent un llibre i tot. Si fos així, l’editorial Planeta l’hi publicarà fent veure que s’ha presentat a un premi literari en què un jurat submís farà veure que s’ha llegit l’original. No seria la primera vegada, em sembla.