La violència dels intolerants

Mon pare em va explicar una anècdota de joventut molt empipadora. Esperava la xicota assegut a la Lambretta quan quatre joves que passaven es van aturar i el van increpar, insultar i escarnir fins que en van tenir prou. No hi va haver violència física perquè ell era l’home més pacífic del món, que és la manera que tenim en català de dir escarmentat. Quan m’ho explicava jo em sollevava per dins, però si m’hi trobés segur que reaccionaria igual. El motiu de l’escomesa era la barba de progre catalanista, motiu més que suficient, segons la cosmovisió fatxa de primers dels setanta, per agredir-lo.

Arran del procés, ens estem tornant a trobar dalt d’una Lambretta exposats a l’agressivitat i la violència dels intolerants. La cosmovisió quixotesca del món, sigui a l’època que sigui, sempre ha fet ús de la força bruta per sotmetre el discrepant. ‘Violència’ ve de ‘vis’, ‘força’, també traduïble per ‘masculinitat’ (d’on ‘virilitat’). I ja sabem que a mascles no els guanya ningú. La pega és que ara ja no és com en temps de la ‘conquista’, que podies anar tallant colls d’indígenes al teu gust. Ara la violència física està mal vista, però la verbal corre desenfrenada. Als supremacistes castellans els sembla normal que en una manifestació patriòtica s’ofengui l’enemic i s’amenaci públicament un periodista; que la festa d’exaltació nacional la protagonitzi el màxim símbol de la força, l’exèrcit; que s’empastifin amb pintura monuments dedicats als màrtirs de l’altre bàndol o fins i tot cases de regidors municipals; que es condemni un club esportiu per exhibir estelades però un grup ultra amb assassins confessos sigui absolt perquè la guardiacivil ha perdut les proves; que se subvencioni una fundació dedicada a la figura d’un dictador; que s’orquestri una campanya d’encalç a un esportista per tenir una visió diferent; que… i així seguiríem, canviant els exemples cada setmana perquè, per desgràcia, cada setmana en tenim noves proves, no fos cas que ens n’oblidéssim.

L’amenaça i la paraula gruixuda formen part del vocabulari bàsic del bon masclot que considera que té dret a la intimidació perquè sí. És un ressort automàtic, un impuls que necessita ben poc per saltar. Que l’altre et sembla que t’observa més del compte? ‘¿Qué coño miras, maricón?’ Que l’altre no es comporta com a tu et sembla que s’hauria de comportar? ‘Me voy a cagar en tu puta madre.’ Que l’altre… ‘¡Nazi!’ D’altra banda, com hauria de reaccionar algú a qui de ben petit ja li etziben, per poc que marranegi, ‘Nene, cállate que te parto la boca’?

Amb el temps i els estudis la gent aprèn a comportar-se (més o menys), o si més no a inhibir determinats instints i impulsos apresos. Però genetistes i psicòlegs ens han ensenyat que hi ha rastres que perviuen, i en el cas que ens ocupa el menyspreu envers els diferents en deu ser un. Si no, com s’explica que alguns dels exemplars teòricament més evolucionats de l’espècie, els intel·lectuals, considerin legítima l’ofensa verbal en forma d’insult? Escriptors i dramaturgs exiliats expliquen als seus congèneres que el problema català es deu a l’adoctrinament del poble, que hem esdevingut una massa d’encefalogrames plans, però no se’ls acut rumiar sobre quin adoctrinament han rebut ells que els empeny a dir-nos el nom de porc des d’una columna de diari. Quina mena d’esperit lliure es deu pensar que és un individu que, amb prosa de marquès, insulta els catalans amb epítets de plebeu? Si la intolerància supremacista arriba a ofuscar la ment dels més il·lustrats, qui és realment l’adoctrinat?

Si parlo d’aquestes qüestions tan desagradables, de la miserable humiliació que va haver d’aguantar mon pare com a exemple de les que van aguantar els pares de molts de vosaltres, i de les que hem aguantat nosaltres mateixos, és per tranquil·litzar-nos. Sovint ens diem o ens sentim dir que no hem de fer com ells, que no caiguem en provocacions, que no baixem al seu nivell. Però no cal patir, perquè això no pot passar. És genèticament, culturalment, impossible. Ells no podran fer mai cap revolució del somriure. M’ho ha reblat un fet de què m’ha fet memòria casualment un amic molt ‘futbolero’. Un doble fet, més ben dit. Primer: es juga l’últim partit de lliga 2013-2014, l’Atlètic de Madrid empata al Camp Nou i li pispa la lliga al Barça a l’últim minut. El públic, malgrat la derrota cruel, aplaudeix de peu dret el nou campió. El segon: un any després, la jugada es repeteix si fa no fa al contrari. El Barça guanya al Calderón i li pispa així la lliga al Reial Madrid. Què fa el públic? Aplaudeix esportivament el nou campió? Aplaudeix no esportivament però si més no agraït perquè han deixat l’etern rival (el Reial Madrid) amb un pam de nas? Doncs no. Hi ha empremtes culturals que amb el temps esdevenen adeena: el públic esbronca el nou campió, perquè el ‘señorío’ és el ‘señorío’.