La violència de l’estat convertida en art

El mes de desembre del 1919 l’estat espanyol va concedir el permís perquè el quadre La càrrega, de Ramon Casas, fos cedit en dipòsit al que llavors era el Museu de la Biblioteca d’Olot. No se sap amb certesa si hi va arribar el 1920 o el 1921, perquè ja se sap que amb les coses de palau val més asseure’s. Tot i això, aprofitant l’avinentesa del centenari de la cessió, dissabte passat el Museu de la Garrotxa va inaugurar l’exposició La càrrega o la violència de l’Estat contra el poble, dirigida per Enric Calpena i Joan Carreras, que oferiren una conferència dual per explicar la mostra.

La Càrrega o la violència de l’Estat contra el poble és dividida en dues parts. A la primera s’intenta esbudellar tant com sigui possible el quadre pintat per Casas entre el 1899 i el 1902. Aquí procuren analitzar qui són els personatges que hi apareixen i en qui es podria haver inspirat l’artista per a la seva creació. Llavors l’espectador ha de travessar el quadre per aparèixer a l’altra banda de l’exposició just passant per grup d’antiavalots preparats per a actuar. Així, qui és dins de la segona sala veu com apareix gent d’entre els policies i, com a espectadors, la primera cosa que reben és un fort impacte audiovisual en forma de vídeo de càrregues policíaques. Llavors el discurs expositiu explica de quina manera són habituals arreu del món aquesta violència i aquestes càrregues. I és clar, també en tenim mostres ben significatives de casa nostra: els Mossos carregant per desallotjar la plaça de Catalunya durant el moviment del 15-M i la policia espanyola i la Guàrdia Civil durant el primer d’octubre de 2017. El resultat és un impacte brutal en l’espectador, que arriba a la pintura modernista de Casas i que acaba revivint en vídeos a color els cops rebuts no fa pas tant.

A més a més, al pati de l’hospici es poden veure les dotze obres que de l’abril del 2018 ençà l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa ha promogut per denunciar la repressió del procés independentista. Són versions del quadre de Casas que s’han anat exposant a la façana de l’ajuntament amb una polèmica molt més que notable.

La conversa a dues veus entre Enric Calpena i Joan Carreras va arreplegar una cinquantena llarga de persones. Calpena va fixar els orígens de les càrregues policíaques al segle XVII, coincidint amb la revolució de les idees, amb una primera alfabetització i, en conseqüència, amb una primera opinió pública que sempre molesta l’estat. Carreras va explicar que amb l’exposició havien intentat veure alguns patrons que es repeteixen en la violència d’estat, com pot ser ‘el procediment en què un grup de senyors uniformats i que tenen el monopoli de la violència reparteix estopa’. ‘La primera pregunta, lògica, és com és possible que els hàgim deixat aquest teòric control sobre la violència. El segon patró que es repeteix és el de l’enfortiment progressiu de l’agressor. Les forces de seguretat duen cada vegada més defenses, que fan semblar-los cada vegada més forts i més atacants. En canvi, els manifestants es mantenen pràcticament igual. Entre aquestes defenses hem vist gas pebre, bales d’escuma, bales de goma i més coses. I és cert que entre els manifestants pot haver-n’hi de molt violents, com per exemple el Coixo Manteca, però no és la cosa més normal. El tercer patró que es repeteix és que el resultat de la càrrega no sol aconseguir el seu objectiu: pot acabar dissolent una manifestació concreta, però no liquida la ideologia del manifestant.’

El segon punt interessant de debat el va introduir Calpena a l’hora de suggerir un canvi de focalització (cosa que d’alguna manera, entre més, reclama l’exposició). ‘Podem parlar de límits, perquè dins la càrrega hi ha també la manifestació i per tant els intents de canvis socials de cada una de les èpoques en què hi ha una càrrega, que s’expressa amb cada una de les manifestacions anteriors’. De fet, va recordar que les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra els manifestants del moviment del 15-M a la plaça de Catalunya varen ser d’una brutalitat equiparable a les de la policia nacional durant el Primer d’Octubre, però cadascú ho percep d’una manera o d’una altra sempre en referència a on es troba.

En la segona intervenció de Carreras, el concepte de proporcionalitat el van posar en dubte. ‘En moltes de les càrregues que hem documentat arreu del món hi ha moltes similituds, però el concepte de proporcionalitat cal analitzar-lo. Vivim suposadament en un país democràtic i tinc la sensació que la policia no sol ser proporcional, en primer lloc perquè haurien d’entendre que són servidors públics i no pas servidors de l’estat. En molts casos confonen l’eficàcia amb l’abús –quan hi ha pallisses–, i això és així perquè tenen impunitat. Mireu, tots ens equivoquem a la feina –jo el primer–, però els policies saben que l’estat, si més no aquí, els protegeix; mani qui mani té com a objectiu protegir la policia. Hi ha alguns països on això no passa, són del nord i hi fa fred, però tinc la sensació que hi ha irregularitat amb la proporcionalitat de la càrrega i que no hi podem dir res.’

Per la seva banda, Calpena va explicar que ‘l’estat és molt conscient que les càrregues tenen una eficàcia òbvia i evident, però també és conscient que la repressió genera una reacció encara més gran i que l’opinió pública és cada vegada més important per a aconseguir els objectius. Per això els molesta tant la resistència pacífica activa’. L’historiador encara hi va afegir un advertiment en forma de teoria: ‘Els companys historiadors em diuen que això ho afirmo perquè tinc vocació de periodista, però jo estic convençut que cada cop més les democràcies occidentals tendeixen a ser només una democràcia formal. Estic convençut que no veurem noves dictadures feixistes com les dels anys trenta, però això no vol dir que no hi hagi hagut una retallada formal de les nostres llibertats que ens condueixi a una democràcia formal on només anirem a votar cada quatre anys i prou. I això els va molt bé a la dreta i fins i tot a alguns partits socialdemòcrates.’

Carreras va ser molt pedagògic al llarg de tota la conferència i ho va il·lustrar amb la faula de la granota. ‘Si tu intentes tirar una granota a l’aigua bullent, és molt possible que la granota pegui un salt i s’escapi. En canvi, si posem la granota a l’aigua freda i l’anem escalfant a poc a poc, la granota s’hi va acostumant i al final la podrem bullir. Doncs bé, nosaltres som la granota i ens van escalfant l’aigua a tota velocitat sense que en diguem gaire cosa.’

El museu de la Garrotxa ha preparat tot un seguit d’activitats al voltant de l’exposició. Per exemple el 15 de juny serà Albert Ballesta, cap dels serveis territorials d’Interior a Girona qui explicarà el perquè d’una càrrega, com s’actua i quan. El dissabte 18 de maig, coincidint amb la nit dels Museus, es farà una actuació artística en què es crearà La càrrega d’Olot.