La violència de la ultradreta: una operació d’estat

Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota.
Ni tan sols la batalla evita, qui vol evitar-la
Bertolt Brecht

A mi, digueu-me ‘conspiranoic’. Però en tot això de la violència de la ultradreta hi ha engegada una operació d’estat per a escombrar-nos com a poble organitzat.

Aquí hi ha joc compartit, de nivells d’implicació diferents, dels partits del 155, la policia (la Guàrdia Civil, la policia espanyola i també els Mossos, amb distints rols), la judicatura i la cobertura de molts mitjans. La ultradreta no campa impunement perquè sí. És una peça d’un joc que cerca detonar violentament la societat catalana, generar por de la implicació política no obedient i aconseguir que els partidaris del ‘no’, votants dels partits del 155, constitueixin un bloc granític. Volen assecar-nos en les nostres fonts: destruir l’esperit i l’organització civil, popular, alegre i combativa que ha omplert carrers i ha posat l’estat espanyol en escac.

La seqüència és prou clara:

1. Violència en massa i indiscriminada l’1-O contra gent que no feia res, que ni es va resistir als cops.

2. Discurs hooligan del rei felicitant la violència i animant-la.

3. Tancament a la presó sense judici, com a escarn, amb gran violència simbòlica, tant de dirigents polítics pacífics com de civils del pacifisme més radical.

4. Aplaudiments, acords, somriures, copets a l’esquena, abraçades de satisfacció profunda i complicitat de líders polítics i d’opinió del PSC-PSOE, de Cs i del PP, i algun despistat més.

5. Proliferació d’atacs d’altra tensió i violència ultraespanyolista contra persones, símbols i establiments pacífics, civils, públics, normals.

6. Arxivament de totes les denúncies d’aquestes agressions: impunitat.

7. Justificació i comprensió còmplice per part del bloc del 155 i els estaments centrals de l’estat espanyol (exèrcit, policia, justícia, Telecinco-Cuatro, RTVE i Antena 3 – la Sexta).

8. Somriures sorneguers de veure com van aconseguint –a còpia d’empènyer i empènyer– d’instal·lar el clima i la imatge de conflicte i violència a Catalunya.

9. Els Mossos, amb un suposat govern efectiu i comandament sobiranista, absents. Barra lliure per a atacar civils, gent pacífica, botigues, paradetes.

Costa molt, eh?, que una societat normalitzi la violència conduïda per l’esfera pública i amb el seu suport contra civils desarmats, vulnerables i pacífics. Cal molta gimnàstica, molta bilis, molts programes de televisió, molt cinisme i molta mentida perquè una societat (especifico per a ser honestos: unes aparentment àmplies capes silencioses de la societat espanyola, incloent-hi una part aparentment important de la catalana) convisqui indiferent a la violència indiscriminada i gratuïta contra veïns seus. A l’atzar, perquè pensen com pensen.

Per una altra banda, els qui malgrat el clima hostil gosen de continuar reivindicant drets i llibertats per la via pacífica reben milers de denúncies, condemnes, controls d’identificació per raons polítiques, són filmats i fotografiats, hi ha càrregues policials gratuïtes… Una fustigació que sembla que vulgui provocar, més que no pas cap altra cosa (garantir l’ordre públic?, fer respectar l’acatament obligatori de la doctrina constitucional?). Un assetjament encara més exhaustiu i desproporcionat envers els CDR, la baula que l’estratègia policial identifica com la més feble, la més fàcil de provocar.

A mi, amb tots els respectes, tots aquests fets sumats em fan pensar que hi ha una estratègia deliberada i pactada per a fer esclatar la violència, encara que sigui per a autodefensar-se dels linxaments impunes de la ultradreta, en la banda sobiranista-republicana d’algun sector (jove, activista, típic del blanc policial) per justificar allò que fa mesos, si no anys, que diuen que acabarà passant: que amb violència només hi cap la llei antiterrorista i la suspensió (encara més, encara) de drets, organitzacions i idees.

Però ara per ara el problema que tenim davant és de seguretat contra el terror neonazi i de tarats espontanis, que se senten acompanyats, aplaudits, reconeguts en la seva (bruta però necessària) funció de sembrar el pànic amb violència gratuïta com més indiscriminada millor, contra qualsevol que es bellugui, per indicar que tots podem ser agredits en qualsevol moment.

Ara per ara, davant tenim el deure de protegir-nos i defensar els nostres barris i ciutats de la violència parapolicial i extrajudicial de l’estat espanyol per mitjà d’ex-legionarios, neonazis, tarats i hooligans diversos que han respost a la seva crida. Perquè com sempre passa, un cop activat aquest mecanisme informal i fins a cert punt incontrolat, primer aniran contra els ‘llacistes’, després contra els ‘joves amb pintes’, després contra els ‘negres i els moros’, pel camí agrediran dones i la feinada que tindrem a protegir la nostra gent, amb la policia (els Mossos) esperant que ens defensem per fer foto, vídeo, denúncia, detencions, titulars sobre terrorisme, reportatge de ‘Callejeros folloneros’ i més parafernàlia habitual.

Tan sols espero que en aquesta feixuga, pesada, trista trinxera que haurem d’alçar, m’hi trobi qui m’hi he de trobar. Aparcant diferències en la lluita per llibertats bàsiques, espais sense por i protecció de la societat civil. Espero no trobar-me decepcions ni desercions vergonyoses, i que Coscus, Rabells i més justificadors de l’estat espanyol sota aparença de realisme pràctic sàpiguen quin és el lloc de cadascú de nosaltres quan l’estat profund i la ultradreta pretenen imposar el terror. És per a ells la frase de Bertolt Brecht de l’encapçalament del text, rescatada d’un temps d’on moltes coses haurem d’aprendre plegats.

I finalment, i la cosa més important per a no perdre aquesta batalla que ens carreguen ignominiosament sobre l’esquena: la violència i la ultradreta l’exerceix una immensa minoria de la població, normalment vinculada a les clavegueres policíaques de l’estat espanyol o directament sortida d’allà. Volen que en la ràbia i la impotència per tanta impunitat assenyalem tots els veïns contraris a la independència o contraris al referèndum unilateral. I no. Romandran en silenci, d’acord. Silenci que podem considerar còmplice en situació de tant desnivell entre estat parapolicial i ciutadania perseguida. Però EN ABSOLUT la majoria de votants del ‘no’ comparteixen, si la veuen i la comproven, aquesta operació de terror i clavegueres. Cal, doncs, seleccionar bé qui culpem en els nostres discursos, comentaris i reflexions. Cal, doncs, ser molt selectiu, molt curós. Cal documentar i explicar què passa, fins i tot a qui aparentment no té ni gota de ganes d’escoltar raons. Cal que l’estat espanyol perdi aquesta batalla perdent l’adhesió que creu que té d’aquests sectors de la població de Catalunya. I de la resta del seu territori sempre que sigui possible.

Nosaltres ens haurem d’encarregar i ens haurem de defensar, només faltaria!, de la ultradreta i de la provocació mediàtica i policial, que juntes juguen diferents rols complementaris. Però amb el cap clar que la batalla que lliurarem és una batalla de majories socials i democràtiques contra un règim que se sosté en la violència, el control mediàtic i la persecució política.