La violència de gènere a l’ombra dels desastres naturals

De la gota freda i els seus efectes, se n’han dit moltes coses, però hi ha un fet que, lamentablement, comença a aflorar i del qual se n’ha parlat poc, i se’n parlarà massa poc, perquè és altament probable que, com passa sovint, aquest assumpte caigui en l’oblit. Les crisis socials deixen conseqüències en persones d’ambdós gèneres, però tenen més impacte sobre els grups més vulnerables de la societat, com són les persones migrades, les criatures, les persones amb diversitat funcional o les dones.

Les guerres, siguin de la mena que siguin, acaben comportant, a banda dels horrors generalitzats, greus conseqüències per a les dones. La violència sexual és una arma de guerra en la gran majoria de conflictes armats al món, un fet que no s’inicia pas en l’era contemporània, sinó que és quelcom històric que ha viscut a l’ombra durant segles. Des de la llegenda del rapte de les sabines en els orígens de l’Antiga Roma, fins a les violacions massives de dones alemanyes per part de membres de l’exèrcit soviètic, o les esclaves sexuals al servei de l’exèrcit japonès durant la Segona Guerra Mundial, les dones violades per soldats russos en la guerra d’Ucraïna, o les vexacions, humiliacions i agressions que van viure les mullers, filles i germanes de republicans durant la Guerra Civil espanyola.

Però no cal que cerquem un marc tan bèl·lic, n’hi ha prou amb qualsevol conflicte a menor escala. Durant el confinament, es van agreujar molts casos de violència de gènere perquè moltes dones van quedar atrapades dins les seves llars, convivint amb els seus agressors, que pagaven la seva mala gestió emocional de la situació amb les seves parelles. La majoria d’aquells casos van ser silenciats durant mesos, perquè la por i les restriccions van posar encara més impediments als habituals a l’hora de denunciar.

En un estudi d’ONU-HABITAT en què es va analitzar la situació viscuda en 141 països després d’haver-hi hagut desastres naturals, es va concloure que criatures i dones tenen catorze vegades més probabilitats de morir per culpa de les diferències de gèneres i les desigualtats pel que fa als seus drets socials i econòmics. A Sri Lanka, durant el tsunami del 2024, van sobreviure més nens que no pas nenes perquè l’educació sexista incrustada al país prèvia a la desgràcia ensenyava els nens a nedar i a pujar als arbres, unes activitats que no estaven recomanades per a les nenes, o les hi havien prohibit directament. Davant qualsevol desastre climàtic i en entorns d’emergència humanitària, una dona embarassada, o en procés d’alletament, també juga amb desavantatge perquè les seves necessitats nutricionals són més específiques i, per tant, pot acabar més fàcilment tenint desnutrició. I, també en aquestes situacions, la violència física contra les dones les situa a l’ull de l’huracà de la doble desgràcia. Amnistia Internacional publicava el 2010 aquestes dades: més de 250 violacions a dones en campaments de refugiats durant el terratrèmol d’Haití. El National Sexual Violence Resource Center confirmava que després de l’huracà Katrina, un 93,2% de dones i nenes van ser víctimes d’abusos sexuals.

Ahir, l’Agència Catalana de Notícies ja feia el primer crit d’alerta a casa nostra arran de les primeres preses de contacte de psicòlegs amb els afectats per la gota freda al País Valencià. Una setmana després de la tragèdia, els professionals han començat a detectar un augment dels casos de violència de gènere. I és que, malgrat que alguns no vegin la relació evident entre la gota freda i les agressions sexuals, és un fet que els cossos de les dones són massa sovint camps de batalla, són els sacs de boxa on alguns homes acaben descarregat la ràbia, la frustració o la impotència que senten pel fet d’haver estat, inesperadament, víctimes d’una calamitat. I sé que molts direu o pensareu que, aquí, les conseqüències d’aquesta gota freda han afectat tothom igual i que a què treu cap que jo, com a feminista pesada que dec semblar-vos, hi posi el gènere pel mig, però la realitat és tristament la que és i cal anomenar-la encara que molesti i faci mal.

Personalment, no m’estranya en absolut que acabin essent elles les qui de manera més o menys violenta paguin els plats trencats d’ires mal portades en aquesta nefasta gestió de la crisi de la gota freda. Dic que no m’estranya perquè, en contextos molt menys furibunds, molt més tolerables, alguns homes ja descarreguen la seva fúria contra les dones. No cal cercar contextos bèl·lics o grans desastres climàtics per veure aquest insuportable nivell d’acarnissament contra les dones, només cal veure com es comporten alguns homes quan juga el seu equip de futbol. Encara hi ha poques dades d’aquest fet a l’estat espanyol, perquè no interessa d’investigar el tema, evidentment, però se sap que els grans esdeveniments esportius fan augmentar els casos de violència de gènere. A Anglaterra sí que hi ha dades: la violència domèstica augmenta fins a un 38% si la selecció de futbol perd, i com que aquest és un problema mundial, podem fer un paral·lelisme amb la nostra realitat. Als homes violents, qualsevol excusa els val per a maltractar a la seva parella en la cerca desesperada de culpables davant d’un fet que no sabem com assumir, ja sigui un estúpid partit de futbol o un desastre ambiental.

El tema és especialment preocupant perquè, si en termes generals, davant una desgràcia com la del País Valencià, ben gestionada, aquest suport a les possibles víctimes de violència masclista ja quedaria en segon terme, em demano: què poden esperar del govern de la Generalitat Valenciana (que ha demostrat ser, com ja sospitàvem, un govern d’inútils, negligent, corrupte i perillosament ineficaç) les dones que han patit o patiran aquesta violència durant aquests dies o en les setmanes i mesos vinents?

Els culpables tenen nom i cognom i han de pagar per les vides perdudes, per tots els danys causats. Si no hi ha dimissions, que hi hagi judicis i condemnes, que hi hagi reparació a tots els nivells i que, tant de bo, els qui votaren aquesta dreta que coqueteja amb els feixistes i hi pacta aniquilant drets socials i lingüístics, com a mínim, obrin els ulls i s’adonin de la causa-efecte del seu vot. Que hi hagi molta assistència psicològica no només mentre el fet sigui notícia, sinó durant els pròxims anys, especialment per a elles, perquè no pateixin una doble desgràcia.