La vinguda de la reina Elisenda

Moviment a la cúpula dels partits, que ara Elisenda Alamany (1983) és la nova Marta Rovira a ERC i la substitueix com a número dos del partit. Mentre Rovira es queda a Suïssa, Alamany, de quaranta-un anys, acumula més poder que mai. És la nova secretària general d’Oriol Junqueras, la nova portaveu del partit, i la cara visible d’ERC a la capital del país, Barcelona. Vivim, doncs, el moment culminant d’aquesta llicenciada en filologia catalana per la UAB, ex-professora d’institut, de català, que va arribar a la política, i el sou públic, fugint de feines precàries del mercat privat pels volts del 15-M.  I que ara ja fa gairebé quinze anys que és regidora o diputada en àmbits de la CUP (2011-2015), Comuns (2015-2019) i ERC (2019-2024).

Elisenda Alamany ha estat la número dos per excel·lència, la dona que sempre que hi ha hagut un rei (Xavier Domènech, Ernest Maragall o ara Oriol Junqueras) ella s’ha col·locat com a reina, la reina Elisenda, projectant la imatge de tàndem. En aquest perfil el llibre La política que vindrà (Grup Enciclopèdia, 2023), mena de memòries escrites per ella, i assaig en grup escrit amb més gent, és la font principal d’aquest perfil. I el seu compte a Instagram, n’és la segona, de font, sobretot per la informació més familiar, per a entendre d’on surt l’ara poderosa Elisenda Alamany Gutiérrez, la carn fresca, com la definia de manera crua la seva amiga i persona clau Gemma Ubasart.

Elisenda Alamany és nascuda a l’Hospitalet de Llobregat, filla d’un català del barri de les Corts de Barcelona, i una andalusa, segons aquest perfil d’El Confidencial, que afegeix, potser sorprès, que el seu pare fos votant de la CUP. La filla Alamany Gutiérrez va ser regidora poc després –del 2007 al 2011– d’Alternativa de Castellar del Vallès, després afí a la CUP, que van plantar-se contra pallisses de skinheads locals. Alamany, classe mitjana, té una germana de set anys més gran que ella, directora d’hotel. Elisenda Alamany va estudiar a l’institut públic de Castellar del Vallès, ciutat on la família es va traslladar perquè la nena petita, l’Elisenda, tenia al·lèrgia asmàtica. “Vivíem a l’autovia de Castelldefels i no m’anava bé. Ens vam mudar a Castellar del Vallès, a la muntanya, als peus del pic de la Creu”, deia en aquesta entrevista a Banyoles Televisió. Més tard, va fer filologia catalana. Feminisme,0 llengua catalana i relacions internacionals són els àmbits on se sent forta.

Si bé als inicis Alamany diu a Instagram que no volia ser mare, per feminista, després va decidir que sí, per feminista també. Juntament amb Lluís Juncà, molt acostat a Junqueras –en va ser cap de gabinet–, tenen una filla, l’Olívia, que acaba de néixer. Són una família de quatre, en què també hi ha l’Aitana Juncà Falguera (Lluís Juncà és vidu d’Ariadna Falguera, una de les víctimes de l’accident del German Wings).

Alamany forma part de la generació que pot documentar la seva vida a les xarxes socials. I això d’ençà de l’adolescència. Però també la hi fan. Quan Alamany va entrar a la política, la premsa espanyolista es va alarmar i esbombà comentaris d’aquella independentista dels comuns en un fotobloc de feia anys: “Un bloc en què ja ni hi pensava on deia que els espanyols ens follen per davant i per darrere. A mi, que es filtrés aquell post, tant me feia. Trobava que no revelava res i que era ridícul que deu anys després me n’hagués de responsabilitzar”, diu ella al llibre.

Fugint de la precarietat
Elisenda Alamany va estudiar filologia catalana perquè no va poder entrar a periodisme, que és el que li agradava. Llicenciada per la UAB, va trobar feina de professora substituta, i d’aula d’acollida, pocs mesos després. “La meva generació vam sortir de la facultat i ens vam trobar amb feines prou ben pagades. A vint-i-cinc anys cobràvem 1.800 euros el mes i tot ens feia pensar que aquest salari ens acompanyaria fins a la jubilació. Era el que havien viscut els nostres pares i no ens passava pel cap que deixés de ser així.”

Però, “després del 2008, la vida es va tornar una selva. Ningú no trucava de l’escola pública i no tenia gaires estalvis per poder pagar el lloguer de l’habitació. Així que vaig tornar a casa els pares i ho vaig sentir com una derrota […]. Jo que venia d’una família de classe mitjana, amb una teoria molt arrelada sobre la teoria de l’ascensor social em vaig quedar molt desconcertada”. Mentrestant, la seva germana, arribaria a ser directora d’hotel, havent començat com a recepcionista.

Estranger

Alamany, quan se li van acabar les classes soltes, se n’anà a l’estranger a cercar feina. Tenia uns trenta anys. Primer a Bristol, au-pair per a unes bessones angleses a qui els ensenyava castellà i francès. I més tard a la Xina, on va fer de professora d’anglès un any. “Vaig aprendre que els blancs fèiem tanta ràbia com por i ningú no hauria gosat robar o espantar-me de cap manera. Feia de mestre d’anglès, coneixia gent de tot arreu, viatjava quan volia i no em paraven de sortir feines molt i molt ben pagades. Havia après una mica de xinès per a sobreviure i em sentia cada vegada més còmoda.” Però, a la vegada, explica que “un dia endurien no sé quines condicions laborals per als estrangers, l’altre posaven una nova condició per als visats de manera incomprensible, de sobre no et deixaven treure diners dels bancs si no anaves acompanyat d’un ciutadà xinès o capaven el Google Maps i ja estaves fotut […].” Finalment, al cap de mesos a la Xina, “algú em trucaria per dir-me que havia passat procés de selecció per a ser mestra a la Universitat Pompeu Fabra”. I va tornar a casa.

Quan a trenta-tres anys, Elisenda Alamany, va quedar amb Xavier Domènech per “fer un Baileys” a la plaça del Sol, i ell va oferir d’entrar als Comuns a aquella professora de català moderna, indepe i antifeixista de Castellar, ella li va dir: “Jo vinc d’una vida precària, i ara que tinc una feina de debò, no la vull deixar.” Domènech la va convèncer, i ara que ella té quaranta-un anys, en fa uns quants que té estabilitat professional a la pública, havent fugit de la precarietat de la privada: “Testimoni d’una generació que veia com el seu món s’ensorrava i que valia la pena implicar-se en política” és com s’explica el seu pas a la política.

Influències

Gemma Ubasart no tan sols és la persona que la implica als orígens a Castellar del Vallès, sinó que caminen juntes després pels Comuns, i finalment a ERC. Dues amigues fent juntes el mateix camí (Comuns-ERC) amb estils diferents. I el d’Elisenda Alamany ha estat el del somriure. I amb el somriure, l’Elisenda. Cara amable, positiva, poc agra del procés, “En paraules del polític canadenc Michael Ignatieff, a tothom li agrada veure un guerrer feliç”, diu Alamany al llibre, i sembla que sigui la imatge que vol projectar.

La independentista dels comuns
Alamany té com a gran mentor Xavier Domènech. De Domènech i el seu equip d’assessors, inclòs un tal Príncep Negre, Alamany diu que n’és molt deutora. Passa que al final, dins els comuns, la van acusar de ser de casa bona i independentista. “Aquell dia vaig agafar el micròfon. El problema que tenim, senyors, és que les eleccions anaven d’una cosa que nosaltres no consideràvem important. I hem estat dient a la gent què era important des de l’arrogància més tradicional de l’esquerra. I el segon problema, senyors, és que avui aquests obrers que vosaltres voleu defensar no van amb camisa de quadres a treballar a la mina, sinó que són a l’oficina amb aire condicionat i vesteixen amb la roba dels grans magatzems.”

La pro-socialista d’ERC
“Vaig fer el pas a ERC perquè creia que era un partit amb moltes virtuts de partit consolidat amb una organització madura i llarga trajectòria, Vaig trobar un millor vehicle per poder defensar el que defenso.” I si als Comuns va ser la número dos de Domènech, a ERC ho ha estat d’Ernest Maragall primer, i d’Oriol Junqueras després. Alamany va ser la pro-Comuns dins la CUP. La pro-independentista dins els Comuns. I la pro-PSOE dins ERC. I si li repassem la biografia ens adonem d’una característica que es repeteix: ella que és la número dos, aguanta, i els seus números u, acaben caient, com ha passat amb Xavier Domènech i Ernest Maragall.