La vida òrfena del cupaire d’ordre

El periodista Miquel Bonet els anomena anarco-carlins o conservadors d’esquerres, però a mi m’agrada més l’etiqueta de cupaire d’ordre. Al meu entorn catalanoparlant de mitjana edat és un perfil força estès, tot i que desconec si aquest espai polític és gaire gran, que les bombolles socials ja sabem com ens enganyen. Ara que la guerra entre Esquerra i Junts és total, i que es parla sovint de l’emergència d’Aliança Catalana i d’una possible llista cívica, potser val la pena d’escriure quatre ratlles sobre el tercer espai de l’independentisme.

Fem memòria. Després d’anys de feina municipal, la CUP va irrompre al parlament a les eleccions del 2012. La cara més visible era David Fernàndez, i de seguida va quedar clar que era una veu nova en l’escleròtica política catalana, amb un discurs relligat que presentava amb una capacitat d’oratòria considerable. El 2015, l’any de Junts pel Sí, la CUP va obtenir un resultat històric: 338.000 vots i deu diputats. El candidat va ser Antonio Baños, que va brillar als debats i va recuperar amb la indumentària l’esperit dels sindicalistes de fa cent anys. La campanya va vendre il·lusió, com tocava en aquell moment del procés, amb el cèlebre anunci de la furgoneta. Llavors era un espai dinàmic, heterogeni i joiós, un poti-poti de leninistes de barriada i regidors de poble, líders de sindicat d’estudiants i ex-maulets amb bessonada, dandis, activistes i feréstecs. El setembre del 2017 va tenir lloc el setge de la policia a la seu del partit, una operació que seria un escàndol colossal a qualsevol democràcia, i que evidentment no va tenir cap conseqüència ni política ni judicial.

Des de llavors, la davallada. És cert que a les eleccions del 2021 van passar de 4 diputats a 9, però de fet van obtenir menys vots que el 2017. La trompada a les últimes estatals va ser espectacular, i també a les municipals, sobretot a Barcelona –ja són dues legislatures sense cap regidor. Hi ha la sensació que aquest espai va totalment perdut des de la tardor del 2017. El model assembleari no funciona i, com va explicar l’activista feminista nord-americana Jo Freeman, els sistemes molt oberts són tan inoperants que al final una minoria s’ho acaba manegant tot. Les votacions electròniques tampoc no són un bon sistema, perquè es converteixen en un tot o res que sempre deixarà perdedors insatisfets. I sobretot la CUP ha comès un dels errors més greus i més freqüents a les organitzacions d’esquerres: confondre la ideologia dels militants amb la dels votants.

Com són aquests cupaires d’ordre que ara se senten una mica orfes? Per començar són independentistes d’esquerres, i estan preocupats per la llengua i la destrucció del paisatge. Comparteixen la diagnosi de la CUP sobre les deficiències del model social i la inoperància de les institucions, i creuen en l’organització popular –el Primer d’Octubre ens va mostrar que és possible. A diferència dels grans partits catalans, el seu somni no és tornar als anys noranta pacífics i pacificats, primer perquè no obliden l’actuació de convergents i socialistes, però també perquè tenen a prop aquelles víctimes de la repressió espanyola que la majoria de mitjans van silenciar. I sí, són antisistema perquè el sistema està podrit i perquè (encara que la gent de Junts i d’Esquerra no ho entengués a temps) tot independentista ho és. Al cap i a la fi, el projecte és destruir un estat-nació.

Ara bé, els cupaires d’ordre no tenen gens de ganes de fer la revolució comunista, i amb una socialdemocràcia ben muntada ja passen, moltes gràcies. També arrufen el nas davant els discursos de Facultat de Lletres, sobretot si acaben en propostes com ara prohibir els gegants. Reivindiquen les tradicions i el patrimoni, l’ordre a les ciutats, la prosperitat del món rural i el llegat dels avantpassats. I no, tot això no és de dretes, encara que sovint la dreta s’ho vulgui apropiar.

Els cupaires d’ordre viuen una mica esperançats arran de l’èxit de l’operació Guanyem Girona, un model d’obertura cap a nous espais, de control del discurs i de campanya feta amb il·lusió, intel·ligència i energia. Suposo que per a alguns no va ser fàcil d’allargar la mà a antics càrrecs socialistes, convergents o d’Iniciativa, i encara menys pactar amb Junts i Esquerra, però ara el batlle Salellas pot decidir polítiques públiques i inversions, signar bans i pressupostos, i transformar la ciutat amb l’immens poder que li dóna liderar una administració.

Al final és la tria que hauran de fer els membres de la CUP. Un camí és fer-ne prou amb tenir raó, fracassar a les eleccions i llavors proclamar “ens veiem als carrers”, tot i que em sembla que ara mateix els carrers tenen un poder molt minso. L’altre és, sense deixar el rigor i la ideologia, entendre què volen realment els votants d’arreu del país, oferir una proposta més oberta i menys dogmàtica, i de passada buscar un candidat amb carisma i capacitat d’oratòria. Vist que els comuns són el millor suport de la dreta espanyolista, i que Esquerra és responsable del govern més catastròfic de la Generalitat restaurada, recuperar ex-votants i trobar-ne de nous no hauria de ser tan difícil.