La vida en una SIM

Aquestes darreres setmanes he descobert que puc viure sense microones, sense cafetera, sense aspiradora i sense les bombetes del rebedor i el passadís. Sí, l’obsolescència d’uns quants aparells de casa programada per al mateix mes sense notificació prèvia. Massa despeses imprevistes. Bé, això de les bombetes no té perdó, però mira, ho vas deixant i al final ja t’has après les distàncies a les palpentes. Fa temps que visc sense tele i no només puc viure així, sinó que visc millor. Puc viure uns dies sense tabac i, si cal, fer-me passar el desfici fent mitja amb un cabdell de llana, ara del dret ara del revés. Però no, no puc viure sense telèfon mòbil. L’intent no ha durat ni vint-i-quatre hores. I, evidentment, no podria viure sense internet. Que, de fet, un mòbil sense internet, per a què el vols?

Com totes, l’obsolescència del mòbil també va aparèixer sense avisar, un dia de bon matí. La nit abans tot era en ordre i l’endemà ja no s’engegava. Un drama, és clar, i merda-ara-què-faig i a sobre era diumenge i tot tancat. Després d’haver regirat calaixos i no trobar cap mòbil vell per a sortir del pas, vaig pensar que potser era una mena de senyal, una oportunitat per a mirar de tornar a viure com vivíem abans, quan no portàvem la vida en un xip a la butxaca. I a taula, entre el got i la forquilla. I al sofà, interrompent el capítol de l’últim llibre o de la sèrie de torn. I a la tauleta de nit, després d’haver fet el repàs per les xarxes abans de tancar el llum. I al lavabo (sí, tu també). I, com a molt lluny, a la bossa/ronyonera/motxilla quan anem pel carrer.

Ni de conya. Impossible. Es pot saber com punyetes ens ho fèiem a l’era pre-smartphones, és a dir, no fa ni deu anys? La rutina encabida en mig pam quadrat. L’alarma del despertador, l’agenda, les cadenes de ràdio, el correu electrònic, el calendari menstrual, la música, tots els contactes dels qui només tens el número de telèfon, el twitter, el facebook, l’instagram, els diaris, les converses de whatsapp, l’última entrevista enregistrada que encara has de transcriure, el GPS, el mapa, fotos, vídeos, i que cadascú hi afegeixi les seves apps indispensables. I ara digues-me que renunciï a tenir tot això a l’abast, que surti de casa amb la butxaca buida i que miri de no atabalar-me per si algú em truca o m’envia un missatge important, per com esbrino els horaris de tren o per com passo l’estona de la cervesa mentre tots els col·legues estan abduïts davant la minipantalla.

Podem arribar a ser tan ridículs com es veu en aquestes fotografies d’Eric Pickersgill, que ha plasmat en blanc i negre l’impacte de la ‘telefonmobildependència’ en les nostres relacions quotidianes. Instantànies d’on ha fet desaparèixer els mòbils i en què els personatges mantenen tota la concentració en unes mans ara buides.

La cosa té nom: nomofòbia, de l’anglès ‘no-mobile-phone phobia’, i els qui no en pateixen es deuen poder comptar amb els dits. Tot plegat m’ha portat a proposar-me de reduir uns quants graus la dependència del mòbil i de la connexió permanent amb el món virtual. Tot i que no vaig parar fins que diumenge al vespre no vaig aconseguir un telèfon de recanvi.

Bel Zaballa, periodista.