23.09.2018 - 22:00
Fa anys, als estudis de Televisió Espanyola a Sant Cugat (el ‘circuit català’, que en dèiem) se’ls va acudir de competir pel pastís del futbol: retransmetrien el Barça en català. Com que no devien tenir professionals gaire formats en la matèria, o no se’n refiaven, a mi, corrector passerell del canal, em van fer una proposta d’aquelles que no pots dir que no: acompanyar els dos locutors a la cabina per corregir-los les errades. Jo estava tan emocionat que no hi cabia a la pell. Per a algú que es dedica a una feina, diguem, tan poc aventurera com aquesta, allò era tot un repte. Estava tan emocionat, deia, que em va passar per alt un detall: com els faria notar les relliscades als interessats, si havien d’estar pendents del que passava al camp i, a més, amb els auriculars posats? Amb paper i llapis? I sempre a posteriori, és a dir, a pífies dites? Després de rumiar-hi, vam convenir que el sistema era inviable i la direcció ho va deixar córrer. Vaig perdre l’ocasió de convertir-me en el primer corrector in situ i en directe de la història. Per sort.
M’he recordat d’aquesta feta escoltant la nova TdT de Catalunya Ràdio. A ells aquesta figura no els caldria. Els catalans que patien pel relleu del gran homemot futbolístic ja poden respirar. Que érem tots, no cal que ens enganyem. Passades mitja dotzena de retransmissions, com a oient patidor (no pel resultat sinó per la qualitat discursiva. Què voleu, alguns filòlegs som així), no em reca gens afirmar que el llegat de Joaquim M. Puyal ha estat doble: d’una banda, la recuperació de la llengua catalana com a instrument apte per a la transmissió radiofònica moderna (i aquí s’inclou tot el bagatge lexicogràfic recuperat o engendrat per ell i el seu equip), i de l’altra la creació d’un model de continuïtat, ara encarnat en les dues veus conductores de la TdT, Ricard Torquemada i Bernat Soler. L’escola Puyal.
En aquests quaranta anys, i no solament gràcies a l’emissora pública sinó a tots els mitjans escrits i orals que s’hi han dedicat, l’estàndard futbolístic ha sedimentat uns trets idiosincràtics que el fan immediatament recognoscible: l’absència d’article personal davant del nom (que en altres contextos ens grinyolaria terriblement), la pronúncia de certs fonemes no compartits en sa totalitat per cap dialecte (‘mEItat’, ‘gEnolls’, ‘Xut’, ‘aqueSTempat’…), etc. Un seguit de trets que el distancien de l’oralitat però indispensables perquè aquest constructe, diguem, antinatural que és la llengua estàndard funcioni. I ha funcionat: no ha creat rebuig enlloc del domini lingüístic. I això, en un país de ‘pellfines’ com el nostre (recordeu, per exemple, els escarafalls arran de la sèrie Lo Cartanyà), no és pas poca cosa.
Punts a favor, doncs, del duet Torquemada-Soler: la dicció, que és excel·lent (remarcable la millora del primer en relació als primers anys); la naturalitat, cosa que demostra que se senten segurs amb el que fan (*); la introducció de girs col·loquials quan s’escau (‘esgarrapada’ per referir-se a un atac perillós, un ‘no m’hi guipo’ d’en Soler el dia del PSV que de poc no salto al camp i l’abraço…); i un detall que té molta més rellevància que no sembla: l’anostrament dels noms dels jugadors. És un element simbòlic que diu molt de la vitalitat d’un idioma (penseu, per exemple, en els francesos, clavant l’accent agut a tot cognom que se’ls presenti). Em consta que el nombrós equip del mestre hi ha dedicat sempre molt d’interès (la Marta Carreras en fa estudis exhaustius), la qual cosa no fa sinó refermar que tenen sensibilitat pel material amb què treballen. Sentir-los pronunciar el cognom del davanter uruguaià com a ‘Suares’, que és com s’ha de dir en bon català, o el del brasiler nou com a ‘Artur’, amb la U tònica, reconforta. Amb consciència lingüística, sense complexos. És per això que em permeto d’adreçar-los un prec: si obriu l’accent del cognom més pronunciat de tots, ni més ni menys que el de Messi, perquè soni com neci (amb perdó) o com Jessie (tal com ja fa en Bernat), la fonètica autòctona que milers d’alumnes han de recollir i perpetuar als patis de les escoles us ho agrairà.
Una cosa que, en canvi, no podem demanar a l’equip de la TdT és que vagi en contra dels temps. Ho dic per la síndrome del ‘pa i formatge’. En algun fòrum he llegit que els successors no són tan bons com el pioner ‘perquè tenen una llengua més pobra, es nota en la falta de refranys i frases fetes en la narració’. Alerta, no ens equivoquéssim: si allò del ‘en Tal hi ha posat més pa que formatge’ ens va colpir tant a tots és precisament perquè ja n’hi havia poques, de dites, en el discurs puyalesc, igual que en el teu o en el meu. Fa decennis que van de baixa. Però justament aquí es constata que els tedetaires són generacionalment actuals. Fraseologia i proverbis són cada dia més un recurs expressiu escrit, però ja no formen part, o de manera escadussera i minvant, del repertori oral dels parlants per sota de cinquanta anys llargs. I encara que ens encanten i ens agradaria sentir-ne, també és veritat que no ens faria gràcia sentir-los mal emprats, o amb el significat canviat, o introduïts amb calçador.
(Compenso, això sí, la calenta amb una de freda: la locució ‘de primera/es’ no existeix. Els jugadors no engalten la pilota ‘de primeres’ sinó ‘al primer toc’ o ‘tal com ve’ o fins i tot ‘sense parar’. Per favor us ho demano.)
La TdT, doncs, quant a qualitat verbal és digna continuadora de La TdP. Però l’exigència ha de ser permanent, perquè cada partit radiat és una ratlleta més de responsabilitat que té. No en va actualment Joaquim M. Puyal és membre de l’IEC. Poca broma. El món va de pressa i una emissora pública s’hi ha d’adaptar. Vivim en època d’eslògans i missatges breus. Per això, quan aquell dia sentia el rodolí d’un dels dos per cantar el gol del davanter francès del Barça (‘Dembelé, quin golàs que acabes de fer!’), rumiava que aquest era un dels punts en què l’incalculable mestratge puyalesc no s’ha de perdre: cal que sorgeixin noves cues de gol, nous ‘i més i més i més i mééés…’, que beguin de les fonts pròpies de la llengua i en què els petits futbolistes de pati d’escola es puguin emmirallar. Cal crear des de dins, que és la manera com les llengües vives s’adapten al món. I els de la TdT van pel bon camí.
[*Prova d’aquesta naturalitat en la parla és que, en cap de les quatre retransmissions que m’he empassat per a preparar aquest article, ni Soler ni Torquemada han fet mai la negació amb la fórmula literària ‘Mai no…’. Sempre amb ‘mai’ o amb ‘no… mai’. Que en prenguin nota els amants de les fake phrases].
