28.10.2016 - 10:11
|
Actualització: 25.11.2016 - 15:23
Maria Altarejos (@maria_altarejos) i Alba Cabrera (@Reguii_96)
Cada quatre anys els mitjans de comunicació s’omplen d’informació esportiva més enllà del futbol. Els Jocs Olímpics han estat l’esdeveniment esportiu d’enguany i han donat visibilitat a l’esforç dels diferents esportistes nacionals. La Jessica Vall i l’Àfrica Zamorano van haver d’adaptar-se als horaris de les proves que marcaven les televisions americanes i als problemes d’una Vila Olímpica inacabada. Encara així, la natació femenina espanyola ha aconseguit atreure el focus mediàtic en uns jocs amb gran expectació en aquest esport.
Com van arribar als JJOO?
Les dues nedadores van aconseguir anar als Jocs Olímpics de Río 2016. La Jessica va nedar dues proves i va aconseguir arribar a una semifinal; L’Àfrica en va nedar tres i va poder gaudir de l’experiència de competir a uns JJOO.
Tant l’Àfrica com la Jessica van començar a nadar quan eren molt petites. Amb tres anys ja feien natació com a extraescolar i de mica en mica van anar millorant fins a arribar a la competició d’elit. Les separen deu anys d’edat però les dues lluiten per poder competir en les grans competicions internacionals.
L’Àfrica té 18 anys i va anar a l’OPEN per baixar la seva marca personal. No tenia l’objectiu de classificar-se per als jocs però ho va aconseguir. Volia anar-hi per guanyar experiència abans de poder participar en els JJOO de Tòquio 2020.
Aquest any l’Àfrica ha dedicat tot el seu temps a preparar aquesta competició. Va deixar de banda l’escola, els amics i la família i estava centrada al 100% en els Jocs. L’Àfrica recorda aquells moments com una etapa molt dura, ja que només feia que nadar. Encara així, està segura que tot l’esforç va valdre la pena. Després d’anar a Río, l’Àfrica se sent motivada per seguir amb la temporada amb ganes i intentar ser a Tòquio.
La Jessica sí que tenia l’objectiu d’arribar a una final olímpica. Tot i que es va quedar a les portes, va aconseguir estar a una semifinal. Ella reconeix que haver guanyat el bronze a l’últim Mundial va generar una expectativa alta al seu voltant. La Jessica recorda que va tenir pressió per aquest motiu, ja que semblava que l’únic que valia era fer medalla. En els moments previs a les Olimpíades, afirma que estava nerviosa i que alhora sentia angoixa per fer-ho bé i alegria de viure una experiència que potser no es tornarà a repetir.
Després dels JJOO, la Jessica comenta que la natació torna a la penombra fins a la següent competició important. Encara que no va assolir el seu objectiu, està contenta i recorda la seva participació amb un somriure.
La tasca del club, les beques i l’entrenador
Els clubs esportius catalans han comptat amb piscines poliesportives i és habitual trobar-ne dins un mateix barri. Aquesta tradició catalana ha facilitat que es formin planters. Cada club treballa a partir d’un pressupost del què dedica un percentatge a l’escola i als entrenadors, però la natació d’elit s’autogestiona amb les beques que obtenen els nedadors.
Tant la Jessica com l’Àfrica compten amb ajudes per ser esportistes d’elit. Les de la Jessica varien en funció dels seus resultats. Fins ara estava becada pel pla ADO però quan acaba un cicle olímpic es dictaminen uns altres requisits per obtenir aquesta ajuda i encara no ha sortit per a Tòquio 2020. La Jessica opina que és injust que hi hagi tanta diferència entre el futbol i els altres esports. Creu que les ajudes haurien de tenir una base fixa i no dependre només dels resultats. L’Àfrica no compta amb les ajudes ADO perquè ha començat a competir en la categoria absoluta aquest any. La seva ajuda és la beca PODIUM, una ajuda privada proporcionada per Telefònica.
Igualment, l’element que més pot condicionar la formació d’un bon nedador és el seu entrenador i la qualitat dels seus entrenaments. L’entrenador de la Jessica i l’Àfrica és en Jordi Jou, guanyador del premi al millor tècnic nacional de natació l’any 2015. En Jordi considera que aquestes dues nedadores són “la punta de l’iceberg” del seu treball pel seu ressò mediàtic, però afirma que el grup de 20 persones que porta són tots nedadors competitius que a més “fan pinya”.
En Jordi pensa que tant l’Àfrica com la Jessica poden arribar tan lluny com s’ho proposin. L’únic límit que té la Jessica és poder sentir-se saturada per l’edat o pel fet de voler ser mare. En el cas de l’Àfrica, l’entrenador afirma que “té condicions per arribar lluny” però que cal pensar dia a dia i que ara el seu objectiu és participar en el pròxim Mundial Absolut.
Fins ara, ni el govern espanyol ni el català tenien mecanismes per donar sortida laboral als esportistes d’elit retirats i aquests tampoc cobraven la seguretat social. A més, els nedadors tampoc poden viure de rendes quan es retiren. Per això, és important que els nedadors es formin acadèmicament al marge de la natació i el que en Jordi intenta és adaptar els horaris als estudis o a la feina de cada nedador del seu equip.
Com compaginen les dues ser nedadora d’elit amb el seu dia a dia?
Les dues entrenen unes set o vuit hores al dia menys el cap de setmana que en fan quatre. Quan marxen de competició poden arribar a competir unes deu o onze hores però en cap cas han de seguir una dieta marcada. La Jessica reconeix que el fet de competir professionalment comporta deixar de banda moltes coses, ja que la vida social es redueix. Li agradaria poder dedicar més temps a la família, amics i a la seva parella.
El dia a dia de L’Àfrica és l’institut. Està repetint segon de batxillerat perquè l’any passat es va dedicar totalment a preparar els JJOO i va haver de deixar les seves amigues. Ella mateixa reconeix que és una mica desordenada però que quan s’organitza, li dóna temps de fer tot.
La Jessica treballa d’investigadora a la Fundació IMIM al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i li resulta complicat compaginar-ho quan marxa de concentració perquè perd dies de feina.
Les dues s’estan preparant per al campionat d’Espanya OPEN, que és la competició per poder classificar-se pels diferents campionats que hi ha cada any a l’estiu. La propera competició serà el Mundial 2017 de Budapest i per poder anar-hi hauran d’assolir la marca mínima respectivament.
Cap de les dues ha hagut de comptar amb un reforç psicològic extern. La persona que més les ajuda en aquest àmbit és el Jordi Jou. L’Àfrica comenta que ha pensat algun cop en deixar la natació però que gràcies al seu entrenador va poder superar aquest pensament. La Jessica també ha pensat en deixar-ho però no és un pensament que tingui sovint; quan ho pensi dos o tres dies seguits tindrà clar que haurà arribat el moment de retirar-se perquè ser nedadora no la farà feliç.
Tant Jessica com l’Àfrica tenen clar que no es podran guanyar la vida sent nedadores, ja que és molt sacrificat. La Jessica afirma que elles no són com els futbolistes que es poden retirar, elles hauran de treballar quan deixen de ser nedadores. Quan acabi l’institut, l’Àfrica vol estudiar infermeria per ser llevadora i dedicar-se a això en un futur.
L’absència de la natació als mitjans
La Federació Espanyola de Natació és una de la que més diners destina a la natació envers altres països, excepte els Estats Units o Austràlia. Encara així, la natació és un dels esports minoritaris als mitjans de comunicació. L’Àngels Fàbregues, del Diari SPORT, explica que els mitjans es fixen en els diferents esports en funció de les competicions. Els campionats de natació són anuals, per tant, costa que siguin noticiables cada setmana.
La natació apareix als mitjans de manera més habitual només cada 4 anys amb els JJOO. En Dídac Piferrer del Diari MARCA destaca que els diners que guanyen els nedadors provenen en gran mesura de la publicitat. “Fer-se ric nedant” és complicat perquè el primer en què es fixen els patrocinadors és en l’impacte mediàtic de cada esportista.
Els mitjans, sobretot els privats, són negocis on l’audiència determina la freqüència de cobertura dels diferents tipus d’esport. El que demana el públic són esportistes guanyadors sense tenir en compte l’esforç que hi dedica cada esportista als seus resultats.
El problema és que l’esport femení ha de tenir molts més èxits que el masculí per sortir als mitjans. Encara queda molta feina a fer per aconseguir fer visible l’esforç que fan les dones esportistes, ja que la cultura esportiva espanyola només assimila la presència femenina dins l’esport d’elit quan guanyen títols o medalles.
