15.02.2022 - 04:16
Fa poc es va complir el primer centenari del naixement del Dr. Antoni Prevosti (1919-2011) i aviat farà deu anys que ens va deixar. Amb aquesta perspectiva temporal és un bon moment per reflexionar sobre la seva obra acadèmica. Això és el que vol ser aquest treball, atès que ja existeixen diverses i extenses biografies sobre ell.
El Dr. Antoni Prevosti va néixer al barceloní barri de Sant Gervasi i de petit va sentir l’atracció cap a les ciències naturals, i en particular cap a l’evolució. Va entrar a la Universitat de Barcelona en un moment difícil, just després de la Guerra Civil, i es llicencià amb el premi extraordinari l’any 1942 (Durfort, 2013; Serra, 2003). Tenia interès a fer una tesi doctoral sobre genètica, temàtica que durant els seus estudis s’havia tractat de manera fraccionada en diferents assignatures, principalment en la d’antropologia. Per aquesta raó va fer saber el seu interès al Dr. Alcobé, que era el catedràtic d’aquesta especialitat, però aquest li digué que ell no sabia prou de genètica i, en canvi, li va proposar com a tema de tesi l’estudi de l’estatura dels escolars de Barcelona en funció de la classe social. Aquesta recerca va ser crucial en el futur científic de Prevosti, ja que, com a bon genetista, es va adonar de la importància dels factors ambientals sobre el fenotip. Però també perquè sempre es quedaria amb les ganes de conèixer el control genètic de l’estatura i, de manera més general, dels caràcters quantitatius. Va començar a impartir classes ben aviat i va realitzar diverses recerques en l’àmbit de l’antropologia física, però a ell li interessava la genètica. Per aquesta raó va decidir completar la seva formació realitzant tres estades a l’estranger (Serra, 1987, 2003).
Les estades postdoctorals
Cal recordar que marxar a estudiar a l’Europa de la postguerra era una tasca complexa. La primera estada va ser a Roma sota la direcció del Dr. Corrado Gini, per conèixer millor l’estadística, ciència fonamental per quantificar els resultats genètics. Prevosti seria un gran impulsor de l’estadística a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i de la seva inclusió en els plans d’estudi. Després, aconsellat pel seu bon amic Ramon Margalef, marxà a l’Institut Italià d’Hidrobiologia de Pallanza, on, de la mà del reconegut Dr. Adriano Buzzati-Traverso, va aprendre a treballar amb les drosòfiles. De totes les espècies va triar encertadament Drosophila subobscura, una espècie que presenta moltes inversions cromosòmiques en el seu cariotip (una inversió no és més que un fragment cromosòmic que queda situat en sentit oposat a l’habitual).
En tornar d’aquesta estada postdoctoral, va posar en marxa el laboratori de drosòfila a la Universitat de Barcelona i començà a treballar alguns caràcters quantitatius i diversos mutants d’aquesta espècie. La temàtica de la genètica quantitativa l’acompanyarà tota la vida, i per conèixer-la millor va decidir fer una estada llarga a l’Institut de Genètica Animal de la Universitat d’Edimburg sota la direcció dels doctors Forbes W. Robertson i E. C. R. Reeve, especialistes en genètica quantitativa experimental amb Drosophila melanogaster. Prevosti va analitzar diversos caràcters d’aquest tipus però a D. subobscura, tot observant la seva variació geogràfica i analitzant experimentalment els efectes de la selecció sobre aquests. La selecció natural serà un dels grans temes de la seva carrera científica.
Reconeixement internacional i expansió del seu grup
Els resultats científics de la seva estada a Edimburg els va presentar al prestigiós Simposi del Laboratori Cold Spring Harbor sobre Biologia Quantitativa a Laurel Hollow (Nova York, EUA), celebrat el 1955 i dedicat aquell any a l’origen i les causes de la variabilitat genètica en les poblacions (Prevosti, 1955). Hi assistiren totes les figures de la genètica evolutiva de l’època; un veritable dream team, fent servir un símil esportiu. També assistiren a l’esdeveniment els seus mentors d’Edimburg, un suport fonamental en una trobada com aquella, dominada per investigadors anglosaxons. És molt interessant llegir la ponència que hi va presentar Prevosti i observar les diferències respecte a les que realitzem actualment. És innegable que el seu treball és científicament de gran qualitat, i va cridar l’atenció de les grans figures de l’època. Des d’aquell moment, «Antonio» –tal com l’anomenaven familiarment aquelles figures– va passar a ser un igual. A més a més, allí es va consolidar el seu coneixement de la teoria sintètica de l’evolució, de la qual seria un gran valedor al nostre país. Si aquest viatge als Estats Units fou fonamental des d’un punt de vista científic, també ho va ser respecte a la docència. Es va preocupar de buscar quins eren els millors llibres de text de genètica als Estats Units i va actualitzar el temari de les seves classes a Barcelona.
La tornada a casa va suposar un període d’expansió del seu grup de recerca, en el qual va dirigir força tesis doctorals: algunes sobre la temàtica de les inversions cromosòmiques de D. subobscura i altres sobre nous aspectes de la genètica, com ara l’epigenètica (en el sentit de la genètica del desenvolupament) i la genètica molecular. Prevosti era una persona entusiasta que estava sempre oberta a nous projectes que, des de diferents aproximacions, aportessin visions actuals i variades a la genètica. De fet, la genètica de poblacions, dirigida pel mateix Prevosti, i les dues noves àrees de recerca esmentades, comandades respectivament per Jaume Baguñà i Roser Gonzàlez, serien durant molts anys els tres pilars de la docència i la recerca del Departament de Genètica de la UB (Durfort, 2013). També cal fer esment que diversos doctors deixebles de Prevosti serien la llavor de nous departaments de genètica per tot el país (Serra, 2003). Finalment, Prevosti esdevindria catedràtic el 1963 en quedar primer a les disputades oposicions realitzades a Madrid (Durfort, 2013). El desenvolupament i el desenllaç final d’aquest concurs va generar una tibantor amb un dels seus contrincants, el Dr. Enrique Sánchez-Monge, tibantor que va desaparèixer definitivament en un acte conjunt d’homenatge que va tenir lloc al 8 de setembre de 2003 en el congrés de la Sociedad Española de Genética celebrat a El Escorial. Una efusiva abraçada i un gran aplaudiment dels assistents va certificar la reconciliació entre aquests dos grans genetistes.
El zenit científic: la colonització d’amèrica per D. Subobscura
És ben cert que moltes troballes científiques tenen un cert component d’atzar. Però també ho és que cal estar preparat per saber reconèixer-les i aprofitar-les adequadament. Això és el que va fer Prevosti quan l’ocasió es va presentar. I el fet va ser la descoberta de D. subobscura a América. Fins a finals dels anys setanta aquesta espècie estava distribuïda pel Vell Món. No obstant això, el 1978 va ser detectada a Punta Arenas (Xile) pel Dr. Danko Brncic, el qual ràpidament va contactar amb Prevosti. De seguida va sorgir una col·laboració entre els respectius equips per estudiar l’expansió de la colonització i el contingut genètic dels colonitzadors a diferents nivells: inversions cromosòmiques, al·loenzims i, un fet poc conegut, els caràcters quantitatius (longitud de l’ala). És fascinant llegir a la correspondència entre els dos científics l’entusiasme per les respectives troballes. De seguida es va veure que la capacitat d’expansió de l’espècie era considerable, ja que en poc temps va passar a abastar des de Punta Arenas, al sud, fins a La Serena, al nord. A més a més, en moltes poblacions era l’espècie predominant. Pocs anys després, D. subobscura va ser detectada igualment a Nord-amèrica, en concret a Port Townsend (estat de Washington), el 1982, per part del Dr. Andrew T. Beckenbach. Aquest investigador també va contactar amb Prevosti per estudiar el tema. L’expansió per la costa oest d’Amèrica del Nord fou molt ràpida, i el fet de trobar-se a Califòrnia va permetre establir una estreta col·laboració amb un gran genetista evolutiu d’origen espanyol, el Dr. Francisco J. Ayala. Ell i Prevosti ja es coneixien des de feia temps, però participar en un projecte científic comú va reforçar la seva amistat. A poc a poc es van anar estudiant més marcadors genètics, com ara els gens letals, el DNA mitocondrial, algunes seqüències nucleotídiques nuclears, i altres marcadors moleculars. Aquest va ser un gran període en la recerca del grup encapçalat per Prevosti, i també per part dels seus col·laboradors americans, en especial Ayala.
En ciència, un punt clau és plantejar bones preguntes i resoldre-les mitjançant experiments ben dissenyats. La recerca de Prevosti va fructificar i va aconseguir respondre una sèrie de preguntes clau respecte a la doble colonització d’Amèrica: el nombre d’individus colonitzadors va ser inicialment reduït, fet que va causar un pronunciat efecte fundador. També es va deduir que les dues colonitzacions estaven directament relacionades, i és molt probable que primer es va colonitzar Amèrica del Sud (amb pocs individus) i després Amèrica del Nord (segurament mitjançant un pas massiu). En canvi, no es va poder resoldre –i encara no n’està, de resolt– l’origen de la colonització. Però, per fascinant que sigui l’anàlisi de la colonització, cal tenir present que els estudis de Prevosti van resoldre un tema encara més fonamental, el del paper de les inversions cromosòmiques a les poblacions naturals de D. subobscura.
Francesc Mestres és professor titular del Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona.
Llig ací l’article complet publicat a la Revista Mètode.
