16.08.2021 - 21:50
|
Actualització: 18.08.2021 - 12:46
L’Afganistan és un país impossible d’envair. En els temps moderns, ho va intentar tres voltes l’imperi britànic, i va fracassar. Ho va intentar la Unió Soviètica, també tres voltes, i va fracassar. Fa vint anys, els Estats Units i bona part d’occident van decidir que amb ells la història seria diferent, però també han fracassat. El problema no és que no hagen aconseguit allò que ningú no ha aconseguit. El problema són tots els fracassos que aquesta guerra de vint anys deixa darrere seu, fins a haver-la convertida en una derrota universal enorme que tindrà conseqüències durant molts anys.
El primer fracàs de tots, i el més important, és el retorn de l’Afganistan a l’obscurantisme. Les imatges dels afganesos provant de fugir com siga de Kàbul, fins i tot penjant-se dels avions, exemplifiquen bé la desesperació d’una societat que sap que l’espera un futur indigne, de sotmetiment a una secta de fanàtics religiosos cruels.
El segon fracàs és haver decebut de nou les esperances dels afganesos. Durant aquests vint anys, els han promès mil vegades que un sistema democràtic i laic els faria viure millor. Però, en canvi, no s’ha fet res perquè fos així. Simplement perquè per als invasors era secundari si hi havia llibertat o no –la “llibertat”, en definitiva, tan sols era un eslògan. La imatge del fins ahir president fugint del país en un helicòpter ple de diners i deixant a l’aeroport bitllets que ja no hi cabien dins és ben gràfica. Si parles de democràcia, però només crees corrupció i nepotisme, el fracàs és assegurat. Un fracàs que esdevé crueltat quan es constata, a més, que ningú no s’ha preocupat ni un sol minut de protegir la societat civil, que és a la primera barricada d’una guerra que en teoria era pels valors universals, d’allò que vindria si el resultat era el que ha estat.
El tercer fracàs és el de la violència i la brutalitat americanes. Sota l’impacte de l’11-S, els Estats Units van decidir que no hi havia cap fre moral al seu contraatac. D’ací van néixer l’horror de Guantánamo, l’ús quotidià de la tortura, gairebé sense ni originar sentiments i la pràctica de l’assassinat asèptic, com si fos un videojoc, des dels drons. Tot plegat per a res. Perquè vint anys després torne al poder un moviment que, tot i que no és el mateix d’aleshores, és igual. I, a més, que torne legitimitat i reforçat davant l’opinió pública d’una part del món, precisament per les barbaritats comeses pels invasors.
Per això, el quart és el fracàs mundial dels Estats Units. Un fracàs que portarà cua perquè enforteix països als quals els defensors dels drets humans i la democràcia hem de témer, com ara la Xina, el Paquistan, el Catar de Messi i el PSG i Turquia. Mig segle després de les imatges de Saigon, els Estats Units semblen haver entrat, ara sí, definitivament, en el camí del declivi com a superpotència mundial.
Un camí en què Europa sembla voler-los acompanyar. Aquest és el cinquè fracàs. La irrellevància de la Unió Europea és esfereïdora. També ho és el cinisme a què ens ha habituat, molt especialment als catalans, en la seua retòrica buida sobre la llibertat, la democràcia i els drets humans. En els camps de refugiats de Turquia hi ha, segons les dades de l’Organització de les Nacions Unides, 200.000 afganesos pel cap baix, alguns milers dels quals han aconseguit d’arribar a Grècia i són en camps com el de Mòria. La xifra ha crescut significativament les darreres setmanes i, si ens importen tant les dones afganeses i el seu futur, la mesura més fàcil és obrir les portes d’Europa a les que són en aquests camps. Avui mateix. I ajudar-les a reconstruir la seua vida.
El sisè fracàs és el del sistema internacional basat en la intangibilitat cega de les fronteres dels estats. Perquè és cert que un dels motius evidents del fracàs de la invasió americana és la impossibilitat de controlar el territori d’un estat especialment difícil en termes geogràfics. Però l’altre és el pes de les afiliacions nacionals que no deixa crear un estat viable. Els talibans són, sobretot, paixtuns i viuen a cavall entre l’Afganistan i el Paquistan, sense cap fidelitat a cap de tots dos estats. Obsessionar-se a mantenir units estats que no ho estan és un error cada dia més demostrable i que té un preu altíssim.
I el setè fracàs: el de l’opinió pública mundial. Quan els Estats Units van començar les guerres de l’Irac i l’Afganistan, el món va veure les manifestacions més grans de la història, que rebutjaven la guerra com a mètode i clamaven per una manera diferent d’entendre les relacions internacionals. Però no ho vam poder impedir. I la màquina monstruosa d’allò que el president Eisenhower va definir, preocupat per la seua influència, com a complex militar-industrial s’ha imposat. Poca broma amb què vol dir això: segons la Universitat de Brown, el cost de la guerra ha estat paorós, d’espant. Cosa que no ha impedit que el conflicte torne a la terrible casella de sortida, però que ha fet rutllar molt bé els negocis d’uns quants.
