20.03.2018 - 22:00
Certament, la Víctor Català ha estat molt llegida i valorada, sobretot per la seva novel·la Solitud. Grandíssima. Però, qui era l’escriptora Caterina Albert? L’escriptora. Per què s’amagava rere un pseudònim masculí? Ella que feia el paper de beneita en les entrevistes, que es presentava com una escriptora afeccionada, una escriptora de l’Escala (Alta Empordà), terratinent, que com qui diu no havia sortit del seu mas? Fins i tot Gabriel Ferrater deia que era una escriptora que no havia sortit de casa, que potser no havia vist ni la mar. Ai.
Club Editor, el 2015, va publicar, si fa no fa per aquestes dates, la novel·la de Víctor Català – Caterina Albert Un film (3.000 metres). Una novel·la que torpedinava tots els tòpics que s’havien creat entorn de l’autora. Era una novel·la urbana, no pas rural, en què Caterina Albert se submergia en els baixos fons de Barcelona. Ai. Aquell Sant Jordi va ser una de les novel·les més venudes. I en dos anys, Club Editor n’ha publicat fins a quatre edicions. Això ha fet entendre a l’editora Maria Bohigas que Caterina Albert té un nou públic que la descobreix i la vol conèixer i que la seva obra, sense prejudicis ni encotillaments previs, manté una actualitat que connecta amb els lectors d’avui.
Davant aquesta descoberta, Maria Bohigas va prendre una decisió important: posar a l’abast dels lectors d’avui tots els contes de l’autora, perquè la majoria no es troben. D’entrada, va publicar un volum que és l’antologia De foc i de sang, una edició dirigida al públic jove sobretot, que conté La infanticida i nou contes més. La infanticida va ser la primera novel·la curta amb què Caterina Albert es va fer conèixer, amb escàndol incorporat: va presentar aquesta obra escruixidora en un concurs a Olot el 1898, el va guanyar, i quan el jurat va saber que el monòleg l’havia escrit una dona, es va organitzar tal escàndol que Caterina Albert, a partir d’aquell moment, va decidir de publicar amb un pseudònim masculí, Víctor Català.
Aquesta setmana arriba a les llibreries el primer volum dels seus contes, que acabaran essent quatre. L’editora ha decidit de començar pels últims, fent un viatge literari rebobinant. Aquest volum conté els dos últims reculls de contes que l’escriptora va publicar a l’època de postguerra: Vida mòlta de 1950 i Jubileu del 1951. Jubileu és el darrer llibre que Caterina Albert va publicar, a una edat ja molt avançada, a vuitanta-dos anys, i es diu així perquè commemora els cinquanta anys d’escriptura de l’autora.
Maria Bohigas explica que hi ha una gran reflexió al darrere d’una gran obra. Hi ha un assagista que vol posar el focus sobre uns aspectes determinats. Al final del volum, el text Rerescrit, que signa Enric Casasses, ja ho apunta: Caterina Albert ‘sempre escriu el que li dóna la gana: la llibertat en art és sagrada. Aquesta és la primera regla i la lliçó gran. La segona característica és la seguretat amb què escriu. […] I la tercera virtut, per a fer obra viva, és la valentia.’
Una obra feta durant cinquanta anys
Caterina Albert (l’Escala, 1869-1966) va tenir una vida llarga i una dilatada carrera com a escriptora. L’editora diu: ‘Cinquanta anys d’escriure són un arxipèlag. Per això cada volum correspon a una etapa diferent. Hem començat pels dos darrers llibres que va publicar, que són els més desconeguts. Van aparèixer a la postguerra, després de deu anys d’estar prohibit de publicar en català. En sabem ben poc de com van ser rebuts pels lectors de l’època. Després d’una devastació cultural total, com va llegir la gent aquests contes? No ho sabem. Però sí que sabem que ella va tenir molt present en quin context publicava, perquè va utilitzar el recurs del camuflatge alhora que el de la declaració.’
‘I hi ha una gran varietat de temàtiques i registres. Per exemple, en el primer conte de Jubileu, “Diàleg prismàtic”, l’escriptora fa parlar dos homes sobre feminisme! No està gens malament per ser el primer conte del volum! I l’últim de Jubileu és una novel·la breu de gairebé vuitanta pàgines, L’Aleixeta. La va col·locar volgudament al final de tot, de l’últim llibre que va publicar. És una peça que té molts paral·lelismes amb la seva primera obra, La infanticida. Creiem que volgudament va voler tancar la seva obra fent-ne un tot, de l’inici al final.’
A més, Bohigas destaca la varietat de tons, registres i gèneres i personatges dels contes de Caterina Albert: ‘És una escriptora que fa sonar tots els instruments d’una orquestra simfònica. Perquè és una autora que fa el que vol. I no n’hi ha gaires.’ La curadora del volum, Blanca Llum Vidal, comenta: ‘La Víctor es passa cinquanta anys escrivint. Per tant, és una obra llarga en el temps i ampla de temàtiques i gèneres (va escriure narrativa, poesia, moltes cartes, textos reflexius…). Però vaja, no descobrim res, perquè ella és una de les grans escriptores catalanes del segle XX.’
Continua Blanca Llum Vidal: ‘En un moment democràticament complicat com el que vivim, aquí i a tot el món, els temes de què tracta la Victor en els seus contes són molt impactants. Perquè ella parla de la condició humana i en l’horitzó, la llibertat, irrenunciable. Per això se centra en les relacions humanes i els conflictes del viure. I pensa i reflexiona sobre els límits i les normes que es posen a l’exercici de la llibertat. A vegades no és una manca de llibertat explícita, però sí una rigidesa que implica una violència, sovint exercida sobre nens, dones, malalts.’
I encara afegeix: ‘Els contes de Jubileu i de Vida mòlta són històries d’amor i de venjança; d’accidents i desgràcies; d’infidelitats; de la institució del matrimoni, que gairebé sempre posa en dubte i fins i tot en proposa alguna alternativa de convivència diferent. Parlen d’immoralitat, de suïcidis, de captaires i rodamons, que no coneixen llei de cap mena; de solidaritat entre dones en un món patriarcal… I escriu amb una riquesa verbal, plena de recursos literaris, que repeteix poc, i una sintaxi amb la qual mai no et perds.’
I tanca Vidal: ‘El tema de la violència és central. Hi ha una fascinació per la sang, en parla per la banda fosca, de la gratuïtat de la violència, en parla des de la concreció. I una altra singularitat de la Víctor: ella parla des de l’escolta més que no des de la mirada (tot i que els seus són textos molt plàstics). Ella deixa que la cosa vingui, arribi. I té una gran capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, fins i tot (i especialment) en personatges molt oposats a ella mateixa. Això diu molt de la seva actitud literària i vital.’
Caterina Albert, traduïda a l’anglès
Coincidint amb aquest volum, també acaba d’aparèixer a Nova York la primera antologia de contes traduïts a l’anglès de Caterina Albert. La publica l’editorial Modern Language Association of America, en una traducció de Kathleen McNerney, que també ha fet la tria dels contes. El títol l’ha pres d’un dels contes, Ànimes mudes (‘Silent Souls‘). L’editorial s’ha decidit per posar com a autora el nom de Caterina Albert. En el cas de Club Editor, Maria Bohigas i Blanca Llum Vidal van decidir de mantenir el pseudònim de Víctor Català, perquè van considerar que aquesta màscara que es va posar forma part de la seva obra.
