14.11.2015 - 02:00
El dia 9 de novembre es commemorava la ‘Kristallnacht’, l’atac planificat dels nazis contra propietats jueves al Reich alemany l’any 1938. L’atac, un pogrom antisemita en tota regla, va deixar més de 100 morts, 30.000 jueus deportats, 7.000 comerços i 1.000 sinagogues cremats. Europa exorcitza els seus fantasmes del passat tot organitzant actes per a commemorar aquella fita antisemita que molts historiadors veuen com l’inici de l’Holocaust.
Però, pel que sembla, en alguns d’aquests actes creuen que no cal convidar-hi els jueus d’avui.
Unitat contra el Feixisme, SOS Racisme, Amical de Mauthausen i Stop Mare Mortum van organitzar un acte de commemoració de la Kristallnacht a Barcelona el dia 9 de novembre. No van considerar necessari de convidar-hi cap representant de les comunitats jueves de Barcelona. Van argüir que el seu record de la Kristallnacht se centrava en el Dia Internacional de la Lluita contra el Feixisme. No deixa de ser curiós que l’acte se centrés en la ‘desmemòria europea’. La desmemòria europea transmuta una de les agressions antisemites més importants del segle XX en ‘lluita contra el feixisme’. No deixa de ser curiós que Unitat contra el Feixisme organitzés el 19 de febrer passat un acte contra la islamofòbia i hi convidés una notable representació islàmica. En aquest cas, es va convidar qui, en justícia, tocava.
Avui més que mai la memòria de l’Holocaust –en la qual s’insereix la Kristallnacht– s’empra per a unes altres qüestions polítiques absolutament legítimes. A l’acte sense jueus que les forces suposadament antiracistes i antifeixistes van organitzar a Barcelona es van denunciar les persecucions de les minories, dels immigrants i dels refugiats, entre més. Això no obstant, l’ideal ètic i de justícia que es volia defensar per a les víctimes d’avui feia que l’element primigeni del que es commemorava desaparegués per la necessitat de rescabalar el present mitjançant el compromís polític. En aquestes circumstàncies, l’ús polític de l’Holocaust que exclou el jueu com a víctima és èticament problemàtic.
Quan Maria Àngels Anglada va escriure ‘El violí d’Auschwitz’ volia recordar i dignificar la memòria de totes les víctimes, identificada en el jueu de l’Holocaust. El seu relat, de compromís polític i benintencionat, malda per representar el jueu com la víctima propícia, però la despulla dels elements d’identitat més notables. És alhora un exercici lloable i inquietant: la víctima és específicament jueva perquè l’Holocaust va ser el fenomen exterminador de l’antisemitisme modern. Però la víctima no té identitat perquè cal reivindicar totes les víctimes i una idea igualitària de víctimes. És un exercici remarcablement radical, just i saludable, si bé ignora que l’Holocaust es va produir justament per la condició única del jueu en el pensament occidental.
Els organitzadors antifeixistes de l’acte sense jueus de Barcelona han fet un pas més enllà: no solament han sostret la condició jueva de la víctima, sinó que han apartat el jueu, especialment el jueu viu, supervivent, i els seus descendents. Aquesta necessitat de desjudaïtzar un esdeveniment històric profundament jueu no s’opera en benefici d’una extrapolable universalitat de la víctima jueva, sinó que hi va a la contra: el jueu esdevé la víctima absent i exclosa.
En realitat, quan la víctima jueva desapareix del propi relat històric, s’opera una universalitat netament negativa. El filòsof insígnia de l’esquerra global, Slavoj Zizek, parla al seu darrer llibre, ‘Trouble in Paradise’, d’aquesta universalitat negativa en l’elecció simbòlica del jueu i del sionisme. Per Zizek, l’exemple més clar és la focalització exclusiva i privilegiada de la guerra àrabo-israeliana en tant que modèlic conflicte imperialista, colonialista i racista. Quan l’activista empra el ‘cas exemplar’ d’Israel-Palestina per il·lustrar tots els conflictes de natura semblant, construeix un universal negatiu simbòlic que només justifica aquesta existència i aquesta exemplaritat pel llegat antisemita del passat que el nodreix. Breu, Zizek, tot denunciant els greus problemes ètics de la política israeliana, considera que l’atenció especial que rep Israel es causa per l’antisemitisme bàsic que nodreix l’antisionisme i que serveix per a ocultar l’autèntic conflicte d’Israel-Palestina, que és de lluita de classes al dellà de sistemes de poder.
Que la commemoració de la Kristallnacht esborri el jueu del present de la memòria del seu passat és antisemitisme. Forma part de l’energia i discurs antisemites del passat que es vol recordar per combatre. L’oblit, absència i exclusió del jueu és el pitjor greuge a la memòria de les víctimes, de la víctima jueva i de totes les víctimes, ja sigui del feixisme o de qualsevol altra causa. Si els defensors de l’antifeixisme i l’antiracisme avui vulneren aquest principi ètic tan fonamental, el seu combat polític i moral no solament és fútil, sinó que és lesiu, tant en la història com en el present.
