15.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 18.11.2021 - 11:12
Fa temps que parle i escric sobre la bifurcació de l’independentisme. Durant el període 2014-2017 els tres partits principals van anar més o menys de bracet, units en un objectiu que desembocà el Primer d’Octubre en el referèndum i la declaració d’independència. Però immediatament després les divergències entre ells es van fer manifestes i el camí es va bifurcar. Un sector, capitanejat per ERC, va decidir que no hi havia les condicions per a fer la independència i que, per tant, calia mantenir el poder autonòmic i esperar temps millors. I un altre, que semblava que s’articularia entorn de Junts i la CUP, va començar a oscil·lar entre mantenir-se en la proposta unilateral que havia portat a l’octubre del 2017 o afegir-se al retorn de l’autonomisme.
Durant un temps va semblar que allò era cosa, efectivament, dels partits, que la bifurcació es traduïa en partits. Però la complexitat de la situació, amb presoners i exiliats tant de l’un grup com de l’altre, era palesa i això va complicar molt l’anàlisi. El president Quim Torra va ser molt contundent quan digué “un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia“, però no ha estat fins a la formació del nou govern, l’actual, que no s’ha posat clarament en relleu, molt clarament, que aquella visió que la bifurcació es traduïa en partits era una visió equivocada, que no és pas una qüestió de partits.
Junts es va presentar a les eleccions amb Carles Puigdemont i Laura Borràs com a actius evidentment rupturistes al capdavant del cartell, però tots dos van desaparèixer completament quan les urnes es van tancar. I en va emergir, bàsicament, un Junts continuador de la vella Convergència –fins i tot després del trencament formal amb aquell passat. La pràctica autonomista s’ha imposat en la quotidianitat i la llista de membres del sotagovern convergents recol·locats professionalment en l’actual govern de coalició és tan impressionantment llarga que marca de manera significativa per on van les coses. És cert que hi ha encara outsiders disparant pel seu compte, sobretot Laura Borràs. Però tothom té coll avall que el concert autonomista la deixarà caure quan els jutges vulguen que caiga. Ho sap tothom i és profecia. I quan ja no siga presidenta del parlament tant hi farà què acabe passant amb el seu judici perquè, de fet, haurà estat eliminada de l’equació. Espere que Borràs haja llegit el monumental Il caso Moro de Leonardo Sciascia, perquè el cinisme polític brutal que s’hi retrata és el que ella ja viu.
I la CUP es mou desconcertada, fent tombs a dreta i esquerra, atrapada en els seus tòpics i contradiccions. Ells són els qui van fer possible el govern autonomista amb aquell primer pacte amb ERC que els donava permís per a no avançar gens en dos anys. Tanmateix, ara sembla que els reca o que els en fan por les conseqüències i radicalitzen el missatge tot mirant de recuperar la situació perduda. Però amb la pedra del pecat original lligada als peus i la credibilitat, sembla, un poc malmesa.
En vista d’aquest panorama, han estat els exiliats amb les seues victòries judicials i polítiques i l’ANC –que ha estat capaç de mantenir-se on era contra les pressions autonomistes– els qui han fet coses que recorden que la via unilateral és viva i té, com es va comprovar en la manifestació de la Diada, un gran predicament entre la gent. Però també, en aquesta situació, i encara més en un país amb tanta tirada a la depressió com és aquest, no és estrany que la via unilateral, l’octubrisme, digueu-ne com vulgueu, semblàs haver quedat colgada i sense recorregut. Fins al punt que molta gent, independentistes i tot, ja diu impúdicament que el procés s’ha acabat, que ja s’ha girat full.
Però la cosa no és tan simple.
Més enllà de les teories justificatives que s’elaboren per a aparentar que hi ha un pensament, i no la por, darrere el canvi d’estratègia, la bifurcació de l’independentisme es fonamenta en la resposta diferent que es dóna a dues preguntes clau. La primera pregunta és si es pot derrotar Espanya o no. I la segona és si la independència és un projecte a curt termini propulsat per la població catalana i sobre el qual Espanya no té el dret de decidir, o no ho és.
L’estratègia dels qui responen, o creuen, que Espanya no es pot derrotar i que, per tant, no tornarem –o no tornarem en molts anys– al 27 d’octubre de 2017 és ben clara. Alguns, amb la millor voluntat del món, diran i rediran que hem de ser més i que ens hem de preparar millor. I mantindran l’ús de la paraula “independentista” durant el temps que els faça servei. Però faran autonomisme i prou –mentre els ho permeten. Un autonomisme prim, perquè ja no queda gairebé autonomia, però que reconec que pot resultar efectista en alguns moments i que, siga com siga, és essencial per a greixar la màquina del partit, dels mitjans, dels opinants i de tota la galàxia que conforma finalment l’opinió pública.
Segurament ja ho havíem d’haver vist, això, el 2017. Aquella pressa tan exagerada per a fer un “govern efectiu” just després de les eleccions del desembre no tenia gran cosa a veure amb les raons que ens explicaven aleshores de construir república. I, de fet, la via rupturista segurament hauria consistit a no presentar-se ningú a aquelles eleccions i no col·laborar amb el 155. Segurament la millor sortida hauria estat formar un govern a l’exili i un parlament a l’exili i haver posat Espanya contra les cordes fins que cedís políticament –i qui pense que això era impossible li recordaré només que al cap de quatre anys han tret de la presó nou persones acusades de sedició que havien fet la independència, i resulta que havien estat condemnades a dotze. I les n’han tretes perquè no les hi podien aguantar ni un minut més. O li recordaré també que els exiliats han demostrat de sobres que la posició espanyola és insostenible a Europa perquè en definitiva són ells, els espanyols, que van actuar antidemocràticament i il·legalment, contra els tractats fonamentals de la Unió.
Però tant hi fa ara aquesta discussió. El fet és que aquella bifurcació entre exili i interior no va passar en aquell moment i la bifurcació que semblava substitutiva, la que semblava haver-hi entre partits, tampoc no ha acabat de fer-se realitat. Però en qualsevol cas ara m’interessa valorar tot el camí positiu, de clarificació i d’enduriment, que ha fet la via unilateral. I remarcar la gran oportunitat de reescriure aquest passat de quatre anys que s’obre amb la constitució, finalment, de l’Assemblea de Representants.
D’ençà del primer minut, el Consell per la República responia, dins la bifurcació independentista, a l’estratègia unilateral. Sens dubte, era el contrari de l’autonomisme. Perquè va nàixer del govern a l’exili, mantenint la legitimitat de la Generalitat de Catalunya contra el colp d’estat del 155 i afirmant que, una vegada proclamada la independència, no es podia tornar al marc anterior. Però després també va romandre atrapat en la teranyina autonomista i va caure en una contradicció: intentar governar l’autonomia al mateix temps que se’n proclamava, tot exiliant-se, la il·legalitat, era una jugada massa complicada, massa impossible. I segurament també tot era massa gros, inclosa la situació personal, per a poder tenir el cap prou clar en tot moment.
La realitat, siga com siga, és que quatre persones, el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí i Puig, han estat capaços de mantenir obert aquest front. Ells no són els únics exiliats, però és evident que els altres han tingut posicions molt diferents i que no menen al mateix lloc. I a l’hora de remarcar la feina que han fet hi ha una dada que, precisament avui, vull remarcar. Puigdemont i Puig eren de Convergència, o del PDECat. Però Comín era d’Esquerra Republicana, i potser encara ho és, no ho sé. I Ponsatí és una independent que, si no vaig errat, no té cap afiliació però que segur que no té ni un pèl de convergent.
I per què recorde aquesta obvietat ara? Perquè una de les coses fonamentals que va passar diumenge en la constitució de l’Assemblea de Representants és que aquella maniobra consistent a estigmatitzar la via unilateral presentant-la com una via partidista es va fer miques completament. Però cal mirar enrere per a recordar que d’ençà del primer minut s’havia intentat que fos així i caldrà, per tant, aprendre’n la lliçó. Puigdemont, Puig, Comín i Ponsatí no eren d’un mateix partit. Si de cas, eren d’una mateixa idea i, sobretot, són d’un mateix ímpetu. Que hagen acabat formant part d’una mateixa candidatura, vinculada a un dels partits autonomistes, això són figues d’un altre paner; i els boicots i les agressions també compten per a explicar-ho. Però l’ADN del Consell és la unilateralitat i la defensa del Primer d’Octubre, no pas les sigles. I aquest detall serà clau a l’hora d’aprofitar el salt endavant que significa la constitució de l’Assemblea de Representants.
Perquè el Consell per la República té ara una oportunitat única de remarcar aquesta independència –i en això el president Puigdemont, que ha d’aclarir què és i què vol ser, hi té una gran responsabilitat. Diumenge es va veure ben clar, amb els fets, que el Consell no és cap invent de la dreta catalana ni la pota secreta de cap partit, per dir-ho a la manera ridiculitzadora que alguns encara fan servir. El joc aquest d’oposar Junts a Esquerra i tots dos a la CUP o la CUP i ERC a Junts o Junts i la CUP a Esquerra ja els va bé, als autonomistes, per a mantenir el galliner controlat. Però no s’hi val a fer tantes trampes: diumenge a Canet de Rosselló s’hi veié una cosa ben diferent.
A Canet la ratlla no es va traçar entre qui era de Junts, qui d’Esquerra i qui de la CUP. A Canet la ratlla es va traçar entre els qui eren allí i els qui no hi eren. I els qui eren allí hi eren –de Blanca Serra a Carles Puigdemont, de Joan Puig a Lluís Puig, d’Àngels Martínez a Laura Borràs, de la presidenta Ona Curto al darrer dels 121 representants presents– perquè coincidien en la resposta a les dues preguntes fonamentals: sí que es pot derrotar Espanya i la independència és un projecte a curt termini propulsat per la població catalana i sobre el qual Espanya no té el dret de decidir. I això no és cap detall menor, ans al contrari. Aquest és el canvi real de dimensió que es va esdevenir diumenge i que clarifica, a parer meu completament, la situació. La via rupturista és al –i de fet és el– Consell per la República. I punt.
PS1. No sé si això que explicaré ara té cap relació directa amb el contingut de l’article, però m’ha cridat l’atenció. Mentre el president Puigdemont era a Canet en la constitució de l’Assemblea, Junts feia un gran acte públic a Lleida sense la seua presència, ni tan sols en cap vídeo enregistrat.
PS2. A voltes he de fer articles massa llargs per explicar coses que em semblen massa complexes. Aquest n’és un. De manera que, per no atabalar-vos, he deixat per a demà unes quantes prospeccions de futur, relacionades amb allò que podria fer el Consell d’ara endavant, si entén i comparteix que aquesta que acabe de descriure és la peça clau del moment.
VilaWeb necessita el vostre suport: feu-hi una donació única sense cap més compromís.
La fotografia
La situació s’ha complicat molt aquestes darreres hores a la frontera de Bielorússia amb Polònia. Aquesta fotografia és d’Oksana Manchuck i és feta al pas entre Bruzgi i Kuznica. Si voleu entendre per què passa tot això precisament en aquest punt, us recomane aquest article publicat diumenge dins les Històries de VilaWeb.
