15.02.2018 - 20:25
|
Actualització: 15.02.2018 - 20:29
TEMA DEL DIA
La via Macron. Carles Puigdemont no es va presentar a les eleccions del 21-D com a cap de llista del PDECat ni la direcció del partit el va escollir com a candidat. Puigdemont es va inspirar en la via que va seguir Emmanuel Macron a França, que va desmarcar-se del Partit Socialista i va crear una plataforma pròpia, En Marche!, per presentar-se a les eleccions. Amb el mateix objectiu, Puigdemont va crear Junts per Catalunya. La candidatura la va confeccionar des de Bèlgica, amb un grup de col·laboradors, que durant un cap de setmana es van dedicar a trucar als integrants de la llista des dels seus mòbils encriptats.
El resultat va ser una candidatura transversal, que anava des de gent pròxima a ICV, com l’ex-batlle de Cerdanyola Antoni Morral, fins a demòcrata-cristians com Joan Rigol, passant per convergents de tota la vida com Josep Rull i Jordi Turull, socialistes com Marina Geli i ex-militants d’ERC com el cap de llista per Tarragona, Eusebi Campdepadrós. També hi ha dirigents del PDECat, la majoria batlles, com Marta Madrenas de Girona, Albert Batet de Valls, i Lluís Guinó de Besalú, tots de màxima confiança de Puigdemont.
El PDECat va acceptar la candidatura de Puigdemont perquè no tenia cap més remei, vista la situació de debilitat del partit. No va intervenir ni en la confecció del programa ni en la llista. Contra tot pronòstic, l’experiment va funcionar i Junts per Catalunya va ser la candidatura independentista més votada. Va superar fins i tot ERC i va situar Puigdemont a les portes de tornar a ser investit president, malgrat les traves legals que hi havia de posar l’estat espanyol. Els qui ja el feien mort es van equivocar.
D’ençà de les eleccions, el PDECat havia guardat un silenci prudent, mantenint oficialment el suport a Puigdemont, però les relacions amb Junts per Catalunya no han estat mai bones ni fluides. El millor exemple d’aquesta situació és l’emergent Elsa Artadi, que havia estat a la direcció del PDECat però abans de les eleccions va dimitir el càrrec i va estripar el carnet. A més, la relació entre Puigdemont i Marta Pascal no ha estat mai bona, ni tan sols quan ell era al Palau de la Generalitat, tot i que aquests darrers temps havia millorat una mica gràcies a les gestions de Ferran Bel. També hi ha hagut tensió pel cobrament de les subvencions com a grup parlamentari, perquè el PDECat figura legalment com a partit impulsor de la candidatura.
A mesura que han anat passant les setmanes, el neguit a la direcció del PDECat ha crescut, perquè no participen directament en les negociacions amb ERC, que comanda Elsa Artadi. En veient que la investidura no es concreta, Marta Pascal es va plantar en la reunió de la direcció de dilluns passat i va voler marcar el perfil del partit amb ‘criteri propi’ i defensar un govern ‘efectiu i legal’ que serveixi per a aixecar el 155. En aquesta mateixa reunió ja va avançar que faria pública la seva posició en una entrevista a La Vanguardia, que ha sortit avui. Són unes declaracions que qüestionen l’estratègia que segueix Junts per Catalunya per mirar d’aconseguir la investidura de Puigdemont.
Fonts de l’entorn de Pascal neguen aquesta interpretació i expliquen que la intenció és ‘no regalar el discurs del realisme a ERC’. Però el fet és que a Junts per Catalunya no han agradat les declaracions, que en plena negociació per la investidura entenen que debiliten el president i afavoreixen precisament ERC. Amb tot, han defugit la polèmica perquè les emmarquen en l’estratègia jurídica de Pascal abans de comparèixer al Suprem dilluns que ve. Públicament Elsa Artadi s’ha limitat a dir que un govern ‘estable’ el desitja tothom. Però sobre la taula hi ha l’interrogant de com s’articularà una relació entre el PDECat i un grup parlamentari de 34 diputats de Junts per Catalunya fidels a Puigdemont. Macron va acabar fent un partit propi després de guanyar les eleccions.
MÉS QÜESTIONS
Andorra fa pressió per entrar a l’FMI. El ministre de Finances, Jordi Cinca, s’ha trobat avui amb el secretari responsable de nous ingressos del Fons Monetari Internacional (FMI), Tom R. Rumbough, per donar un nou impuls a les converses –ja començades– perquè Andorra esdevingui membre d’aquest organisme financer. En la reunió, Cinca ha detallat el procés de reformes econòmiques i financeres que Andorra ha desenvolupat aquests darrers anys. Cinca ha manifestat que la participació d’Andorra a l’FMI aniria acompanyat de la política de participació amb més organismes internacionals, com ara el Moneyval i el Global Forum (OCDE). Per ell, l’aproximació d’Andorra al Fons Monetari Internacional pot oferir més estabilitat i credibilitat al sistema financer al Principat. Durant la reunió s’han concretat aspectes del contingut de l’expedient de sol·licitud d’ingrés d’Andorra com a membre de l’FMI. Aquesta documentació es completarà ben aviat. Una vegada tramitada la sol·licitud, el procediment d’ingrés pot allargar-se un any.
Bárcenas es renta les mans. El PP valencià hauria d’haver pagat el mig milió d’euros que va costar el lloguer de Fira València. La factura va estar nou anys impagada i la institució no va cobrar fins que no va reclamar-ne l’import judicialment. Luis Bárcenas, que era tresorer del PP espanyol el 2008, el moment de la celebració del congrés del partit, ha responsabilitzat els seus correligionaris valencians de l’obligació de fer-se càrrec del local on s’havia de fer el congrés. Bárcenas ha declarat davant la comissió de les Corts que investiga la gestió de Fira València que l’organització del congrés ‘es va pactar en un sopar entre el secretari general del PP, Ángel Acebes, i el president Camps’, on es va acordar que la direcció estatal del partit es faria càrrec de les despeses d’organització, mentre que el PP valencià n’assumiria el lloguer. L’autonomia financera de les organitzacions territorials del PP ha permès a Bárcenas de desvincular-se de qualsevol gestió relacionada amb la factura i també explicar per què ni ell, ni Rajoy, ni cap altre dirigent espanyol no es van assabentar que al País Valencià havien fet fortuna les empreses de Francisco Correa. Curiosament, la sala de les Corts on ha comparegut Bárcenas es diu ‘sala de Comissions B’.
Recio hi torna. El polèmic Carles Recio, conegut a València per les seves activitats ultradretanes i per l’absentisme laboral a la Diputació tot i ser-ne treballador, ara volia fer una exposició a l’Ajuntament de València precisament sobre la seva feina a la Diputació, per ‘rentar la seva imatge’. Per evitar de ser identificat, l’havia organitzada amb pseudònim, però quan el consistori ho ha sabut ho ha impedit. Recio, que va ser despatxat de la Diputació per haver cobrat durant deu anys sense anar-hi, acusa ara l’ajuntament de ‘censura’.
LA XIFRA
300 seran els actes que el govern balear impulsarà el Dia de Balears per destacar ‘els vincles comuns’ entre les illes i intentar crear un sentiment de ‘balearitat’, ara com ara pràcticament inexistent. El govern ha informat que per al Dia de Balears ha aplegat la participació de nombroses institucions, entitats, associacions i federacions que faran que es puguin organitzar un total de 300 activitats, de les quals unes 50 seran a la part forana de Mallorca, unes 25 a Menorca, 30 a Eivissa i 10 a Formentera. L’acte institucional de la diada, amb el lliurament de les medalles d’or de la Comunitat Autònoma i els premis Ramon Llull 2018 per part de la presidenta del govern, Francina Armengol, serà el 28 de febrer al Palau de Congressos.
PEL FORAT DEL PANY
Mariano Rajoy ha rebut avui a la Moncloa amb tots els honors Societat Civil Catalana. L’entitat ha pogut fer servir fins i tot la sala de premsa oficial una vegada acabada la reunió. I el govern espanyol va reforçar informativament la convocatòria proferint l’amenaça de liquidar la immersió lingüística aprofitant el 155. En canvi, Rajoy no ha tingut temps per a rebre el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, tot i que li ho ha demanat oficialment.
TAL DIA COM AVUI
El 15 de febrer de 1898 va explotar a la badia de l’Havana, a Cuba, el vaixell Maine. Això va fer que els Estats Units declaressin la guerra a Espanya, una guerra que va acabar amb la independència de Cuba.
