01.08.2018 - 22:00
El front de defensa dels represaliats a les Nacions Unides arriba al moment decisiu. El Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries, amb seu a Ginebra, es reunirà aquest agost i previsiblement es pronunciarà sobre els recursos presentats per Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa contra el seu empresonament preventiu. Fa mesos que tots ells són en presó incondicional, acusats d’uns delictes que la justícia alemanya i la belga han dit que no existien en els casos del president i els consellers exiliats. Perquè no hi han vist ni rebel·lió ni sedició, perquè no hi havia violència. Aquest és un dels principals arguments que el grup de treball de l’ONU tindrà damunt la taula aquest mes.
El prestigiós advocat anglès Ben Emmerson, especialitzat en drets humans, és el representant legal dels presos polítics i dels exiliats davant les Nacions Unides. És qui ha activat la via de defensa dels represaliats i de denúncia de la maquinària judicial repressiva espanyola a les Nacions Unides; una via que avança en paral·lel a la defensa jurídica que és previst que acabi en última instància al Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea, amb seu a Estrasburg.
La resolució del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein denegant l’extradició del president Carles Puigdemont per rebel·lió i sedició, i desmuntant el relat sobre la violència dels acusats que va construir la fiscalia espanyola, primer, i el Tribunal Suprem amb Pablo Llarena com a jutge instructor, després, ha donat més força a la causa presentada per Emmerson. ‘Després de la decisió de la justícia alemanya és impossible, francament, esperar res que no digui que l’empresonament preventiu de tots els presos polítics és arbitrari i il·legal’, va dir l’advocat en una entrevista recent a Catalunya Ràdio.
Fonts de l’entorn dels presos polítics expressen la confiança que hi hagi un pronunciament ben aviat, que podria ser aquest mateix estiu i, per tant, abans no comenci el judici al Tribunal Suprem contra els presos polítics, previsiblement a final d’any. Aquest grup de treball acabarà fent públic un dictamen, que d’entrada no serà vinculant per a l’estat, però que té molta autoritat i una legitimitat molt gran, perquè és un organisme d’experts independents de l’ONU. L’impacte polític que pot tenir, i més encara amb el començament del judici a tocar i la resolució recent de Slesvig-Holstein, pot ser molt gran. I pot posar molta més pressió a la fiscalia espanyola a l’hora de fer el seu informe per al judici, en què haurà de qualificar els fets (si els considera constitutius de rebel·lió i sedició) i formular la petició de penes.
I un dictamen com aquest no és vinculant d’acord amb la pràctica jurídica fins ara. Però fa només una setmana hi va haver una novetat que pot fer-ho canviar: una sentència del Tribunal Suprem va dictaminar que l’estat espanyol tenia l’obligació de complir les recomanacions de les Nacions Unides, i va fer indemnitzar amb sis-cents mil euros la mare d’una nena de set anys assassinada pel pare aprofitant una visita no vigilada. El pare havia estat condemnat per maltractament, però continuava fent aquestes visites a la filla malgrat les desenes de demandes i recursos no atesos de la mare per a impedir-ho. El Comitè de les Nacions Unides per a l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona va dictaminar que Espanya havia violat drets fonamentals d’aquesta mare i de la seva filla, però l’estat espanyol no en va fer cas. I ara el Suprem ha condemnat l’estat a pagar la indemnització.
Aquest cas crea jurisprudència i esdevé un precedent important a tenir en compte en cas que Espanya es negui a acceptar recomanacions de l’ONU. Un dels últims casos en què va passar això va ser quan el jutge Pablo Llarena es va negar a fer cas del dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que demanava que es garantissin els drets polítics de Jordi Sànchez i es pogués sotmetre a la sessió d’investidura com a candidat a la presidència de la Generalitat. Llarena ho va menystenir.
El cas Sànchez i Puigdemont
El cas de Jordi Sànchez i el de Carles Puigdemont al Comitè de Drets Humans de l’ONU formen part d’una altra via, diferenciada de la via de denúncia dels presos polítics per la situació de presó preventiva i sobre la qual hi haurà un posicionament aviat. Tant Sànchez com Puigdemont van presentar sengles denúncies contra l’estat espanyol per haver vulnerat els seus drets polítics per a sotmetre’s, com a diputats electes, a la investidura al Parlament de Catalunya. Totes dues denúncies van ser admeses a tràmit, i en el cas de Sànchez amb la petició afegida de mesures cautelars perquè pogués ser investit. La resolució sobre el fons de la qüestió encara pot trigar força mesos a arribar.
Aquestes denúncies a l’ONU, tant les de Puigdemont i Sànchez per vulneració de drets com la dels presos per detenció arbitrària, són per uns casos específics sobre els quals no podran presentar després cap recurs al Tribunal d’Estrasburg. No ho podran fer sobre la mateixa demanda específica, però sí que podran recórrer-hi en contra un cop hi hagi, eventualment, una sentència condemnatòria. Aleshores, un cop exhaurida la via interna a l’estat espanyol, sí que podran recórrer contra la sentència a Estrasburg, i el fet de disposar de dictàmens de l’ONU condemnant l’estat per vulneracions de drets donarà encara més força al recurs.
El Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries és integrat actualment pel coreà Seong-Phil Hong com a president-relator; l’australiana Leigh Toomey com a vice-presidenta relatora; la letona Elina Steinerte; el mexicà José Guevara i el beninès Sètondji Adjovi.
