18.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.06.2023 - 22:20
Fa uns quants anys vaig veure un film sobre el procés d’independència d’Estònia que portava per títol La revolució cantada. Els amics que eren amb mi aquella nit van tenir una reacció unànime quan es va acabar: “Nosaltres no ho farem així de ben fet ni estarem mai tan units.” Els vaig haver d’explicar que la realitat sobre el terreny no havia estat ni tan bonica, ni tan unida. En una hora i mitja de film solament caben les coses espectaculars, les que causen admiració: no hi ha lloc per a les petites misèries del dia a dia.
Per això, avui m’agradaria explicar una de les coses que vaig aprendre dels processos d’independència dels països que abans eren de l’est. Que no és senzilla de contar ni, em tem, d’entendre, però que em sembla important després de tot allò que vam viure abans-d’ahir amb la constitució dels ajuntaments.
I la cosa és que un país no sempre avança cap a la independència amb una direcció fèrria i consistent –tal com va passar a Eslovènia, per exemple. També hi ha països que han avançat d’una manera caòtica, sostenint una lluita interna intensa en què cadascú tira per la seua banda sense cap coherència, però que acaba funcionant –i aquest seria el cas d’Estònia o, encara molt més clar, d’Ucraïna.
En el primer dels casos, una sola persona, o una sola organització, té una credibilitat tan gran davant el poble que pot portar-lo per on vol. És el mètode més ràpid, més potent, i el preferible, per tant. Però no és el que hem triat els catalans.
L’altre, la via caòtica a la independència, implica un desgast enorme, una gran pèrdua de temps, la creació d’una tensió estúpida entre els qui haurien de treballar plegats i moltes més possibilitats de fracassar. Però, segons allò que he vist amb els meus ulls, he de dir que no necessàriament acaba malament. Més i tot: tal com el film estonià em va demostrar, una volta victoriosa, la revolució s’oblida dels mals moments i tendeix a crear un relat immaculat sobre com s’hi ha arribat. Segurament també ens passarà a nosaltres.
En els processos encapçalats per algú, la revolució, la independència, es fa a còpia de formular un discurs creïble i coherent que la gent segueix. En canvi, per fer la independència caòtica, solament compten els fets, i els fets grossos. Els fets són els que en marquen el ritme i en desencadenen les fases. No serveix de gaire que expliques conceptes, que crees un relat o que faces teories. La gent es mou per paràmetres poc racionals, en els països que opten per aquest camí. I solament a còpia de fets, a còpia de bufetades, si puc ser més explícit, acaben entenent quina és la via transitable.
I dissabte, precisament, hi va haver una bufetada monumental. Mentre els partits independentistes es dedicaven estúpidament a regalar-li batllies al PSC perquè no fos batlle un altre independentista, a Madrid teixien i executaven fredament l’operació Collboni.
En l’editorial d’aquell dia vaig dir que pensava que tot això podia ser una oportunitat i que en parlaríem avui. Procuraré explicar-me, doncs, avui i demà, a partir d’aquest concepte de l’independentisme caòtic.
Tots sabem com es guanya perquè ja vam guanyar. Simplement, hem de fer el mateix que vam fer l’octubre del 2017, però sense deixar-ho a mitges i afegint-hi la capacitat de reacció popular que es va veure després de la sentència, el 2019 –amb l’aeroport, les marxes per la llibertat, la batalla d’Urquinaona i la Jonquera. Això reclama de consolidar i endurir l’independentisme de carrer, tornar a guanyar el parlament i obligar els partits a tornar a transitar el camí que van fer del 2015 al 2017.
Perquè això passe, cal molta pressió de baix, però també molta decepció per a aquells que a dalt proven de pactar amb Espanya. Cal que els de dalt que miren d’evitar la confrontació vegen molt clar que no hi ha cap camí transitable que implique acords o relacions amb els socialistes espanyols i que, per tant, la confrontació amb Espanya no és ni un caprici ni una opció sinó l’única via que resta a la nació catalana en ple segle XXI. Dissabte es va veure claríssim que Espanya continua en la seua guerra particular contra Catalunya i que, d’acord amb això, farà els equilibris més increïbles que siguen necessaris per defensar la seua nació i el seu poder.
I és especialment interessant que això arribe quan la pressió de baix funciona. L’abstenció a les municipals va ser una lliçó magnífica, una mostra que aquest enduriment de què parlava abans és un fet en la societat catalana. I, a més, es va fer visible precisament en l’espai –Esquerra Republicana– que més havia optat pel pacte amb Madrid i per abandonar la confrontació. Que una tercera part dels votants del partit d’Oriol Junqueras romanguen a casa en un gest indiscutible de desaprovació de la línia del partit és tan inesperat com positiu. No se’n van a cap altre lloc, no voten ningú més, solament reclamen que torne l’Esquerra en què creien.
I dissabte, en aquest sentit i parlant d’això, hi va haver un moment molt especial, quan Xavier Trias i Ernest Maragall es van abraçar i van reconèixer en públic que havien treballat molt bé plegats, preparant el nou govern de Barcelona que finalment no ha pogut ser perquè els de les lluites compartides, comuns i socialistes, han preferit d’ofrenar noves glòries a Espanya. Fa quatre anys alguns vam pensar que l’ambició d’Ada Colau era il·limitada, que allò de Valls era una cosa personal, i ens vam equivocar en l’anàlisi. Avui sabem que no hi haurà mai un batlle independentista a Barcelona si no s’aconsegueix la majoria absoluta, cosa que solament es pot fer amb la unitat de Junts i Esquerra, almenys d’aquests dos partits.
Alguns, atès que vivim en el caos, diran que Trias o Maragall no són independentistes, insistiran en el fet que no els hauríem de considerar independentistes o recordaran que tots dos havien dit que podien pactar amb Collboni. Tan sols tinc una resposta: Xavier Trias i Ernest Maragall potser no són prou independentistes a ulls d’una part de l’independentisme, però són clarament independentistes a ulls de Madrid. Prou per a organitzar tota una operació d’estat per a impedir-los de governar.
I aquesta és l’altra part interessant de l’equació. Alguns, efectivament, veien en la candidatura tan moderada de Xavier Trias una oportunitat perquè Junts es moderés –o un perill que Junts es moderés, segons com ho mirem. Doncs ja està. Si algú dins Junts volia moderar-se, se li’n deuen haver passat les ganes quan ha comprovat que per a Espanya no hi ha cap treva possible i que no hi ha cap més camí que la confrontació.
Junts, i en general l’independentisme, ara té dues bones oportunitats. Primer, en la constitució de la Diputació de Barcelona, en què la suma de Junts, Esquerra i Tot per Terrassa iguala els vots del PSC i els comuns, i deixa en mans del PP i Vox la majoria. Segurament acabarà en mans dels socialistes, però cal dir que seria inexplicable, després d’això que ha passat a Barcelona, que es repetís el pacte vergonyós d’ara fa quatre anys entre el PSC i aleshores el PDECat o els pactes vergonyosos d’enguany a Tarragona i Lleida entre el PSC i ERC.
I hi ha una oportunitat encara més bona en les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Fins i tot si s’ho miren solament del punt de vista de la venjança. Tal com van les coses, pot passar que els vots d’ERC i Junts, i fins i tot solament els vots de Junts, siguen els que decidiran si Pedro Sánchez pot governar. Ara mateix no veig Esquerra capaç de canviar sobtadament la línia que ha sostingut aquests anys, tant de bo fos així, però Junts pot blocar la investidura i, de fet, diu que ho farà. Amb més raó encara, supose, després d’això que ha passat a Barcelona. La vella trampa de la unitat contra la dreta i el feixisme després de l’operació Collboni ja no cola.
I és així, d’aquesta manera, com avança l’independentisme quan tria d’anar per la via caòtica. Imaginem-nos per un moment que Junts bloca la investidura de Pedro Sánchez i introdueix el desconcert a Espanya. Aquest viratge cap a la radicalitat dels “convergents” –ja ho sé, que Junts és un partit nou– no seria una prova que les situacions, i no pas els discursos, van recol·locant tothom, al final? Junts, de fet, ja ha fet moltes passes importants, la principal de les quals va ser l’eixida del govern bipartit. Fins on els pot portar aquest magma volcànic del carrer, que no para de moure’s sota els seus peus? I ERC? Quant de temps podrà resistir, aquest partit en caiguda lliure? Què passarà si treu també un mal resultat a les espanyoles? I com insistirà en la seua línia ideològica actual si a Madrid manen el PP i Vox?
L’abraçada de Maragall i Trias és, en aquest sentit, per a tots dos partits i per a molta gent, una imatge poderosa de reconciliació i de reconeixement que potser no voldrà dir res avui mateix, ni demà, però que marca el camí de la racionalitat després d’aquests anys lamentables que hem passat. I això no és pas poca cosa.
I ara alguns us deveu demanar: i la CUP?, i l’abstenció?, i la llista cívica?, i el quart espai?, i els nous partits? Si no us sembla malament, aquest editorial ja és prou llarg, de manera que en parlaré demà.
