La veu de la Bonet

No aclarireu mai com arriben i des d’on vénen els sons de la veu de Maria del Mar Bonet, que eixamora com un encanteri.

La veu de la Bonet creix lentament com un brollador de llum dins les ombres salades de l’illa i s’escampa per tot el món.

La veu de la Bonet es bada com una flor íntima vessadora de perfums entapissats de la tensió de les cordes vocals, de la lubricitat de la saliva, de la ressonància de la volta arquitectònica del paladar, del vori vibrador de les dents, de la popa tremolosa i càlida dels llavis, de la dansa d’una llengua que tremola per totes les músiques verbals de l’esperit.

La veu de la Bonet beu de les deus més fondes i més voladores, més oximoròniques, que ella ha musicat amb una primfilada i desficiosa brodaria de cançons, que conten des de les aventures íntimes d’amor amb totes les voluptuositats, els turments, les joies i les absències que viuen els amadors fins als combats per a ser més bons, més lliures, més justs, més iguals, més germans dins aquesta terra d’esclavatges, de guerres i de dolors.

La veu de la Bonet escriu un festí de sensualitats que se’t claven com sagetes de gust que guareixen la nafra sempre oberta i són un bàlsam consolador per al pantaix de l’ofec de ser vius.

La veu de la Bonet canta les veus de la terra, del cel i del mar nostres, catalans, i ens ensenya d’una forma senzilla i amb la companyia dels grans mestres de la poesia –Ramon Llull, Anselm Turmeda, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Jacint Verdaguer, Blai Bonet, Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli i Salvador Espriu– ens ensenya allò que érem, allò que som i allò que volem esser.

La veu de la Bonet ens sorprèn quan es fa mora, siriana, marroquina, grega, palestina, jueva, sahariana, turca, algueresa, egípcia, tunisiana, algeriana i s’embolica amb tot un conjunt de músics de mil i un llocs que la vesteixen amb els harmònics d’unes tonades germanes d’una mediterraneïtat ben vertadera, que ens arriben com una pluja lenta i constant, benèfica, sobre una terra assedegada: quina conjunció més exacta i exaltant creen les músiques orientals quan s’engalzen a les cordes vocals de la Bonet estremides de sentiment.

La veu de la Bonet fa hores extraordinàries de bellesa quan es metamorfosa en la Sibil·la nadalenca, que, sense feredat ni esglai i amb una serenitat lúcida, potent i esqueixada, ens obre de pinte en ample tot l’apocalipsi bíblic sobre els humans i el converteix en matèria d’ensomni, en un eixugallàgrimes finíssim.

La veu de la Bonet ix de l’agre de la terra i ens llança unes cançons de treball que han sortit de la necessitat com el bri verd del solc, com la vela blanca del mar.

La veu de la Bonet creix com un estol d’ones que ens tapen, com un xuclador sexualíssim, com un sementer de tendreses.

La veu de la Bonet agafa les tres cultures d’aquesta mediterrània –la cristiana, l’àrab i la jueva–, aquest arbre esponerós de tres grans branques, i ens mostra i ens demostra a través dels sentits de la intel·ligència que són el saber necessari per a tenir-nos els uns als altres, per a entendre’ns i per a poder trobar-nos en els fruits de la pau.

La veu de la Bonet ens dóna aquests perfums àrabs, jueus i cristians per fer, més que mai en aquests temps de guerra, una fonda manifestació de la necessària pau entre els pobles.

La veu de la Bonet aixeca ventades d’amor, s’omple de lliris, d’ocells i de constel·lacions i ens submergeix dins esclats foscs d’un èxtasi amorós fertilitzador.

La veu de la Bonet fa toquera, fa mengera, fa emocionera, fa estimera…

Gràcies, amiga, germana de l’ànima, Maria del Mar Bonet, per cinquanta anys de creació sense atur!