La veritat oculta del barri més pobre de Corea del Sud

Gratacels, carrers impol·luts i les últimes tecnologies conformen la imatge mental col·lectiva de Corea del Sud, un dels països més desenvolupats del món. En una nació envejada per l’alta qualitat de vida dels habitants, sorprèn tothom trobar-s’hi barraques construïdes amb materials reciclats i deixalles. És el barri de la Vila de Guryong, a Seül, la capital del país. Aquest racó amaga una veritat desconeguda fins i tot per gran part dels coreans.

La primera cosa que sobta d’aquest veïnat és que es troba al districte de Gangnam, el més luxós i exclusiu del país, i que es va fer famós a tot el planeta amb la cançó “Gangnam Style”. Dels carrers de Guryong estant, es veuen en tot moment els omnipresents gratacels de luxe que s’aixequen a pocs metres. Una imatge surrealista, el contrast d’aquests pomposos edificis amb els humils habitatges que s’amunteguen al barri veí.

A Guryong no hi ha sistema de clavegueram, ni servei d’aigua corrent ni de neteja. Tan sols hi ha recollida d’escombraries i uns canals carregats d’aigua bruta que desprenen una forta ferum. És un reducte que sembla allunyat de la societat, tot i tenir una llarga història amb connexió social amb la resta de Seül.

Aquesta relació de simbiosi existeix d’ençà que es va crear el suburbi, cap als volts dels anys vuitanta. S’hi van començar a instal·lar com van poder els més vulnerables de la ciutat, forçats per les autoritats, que volien “netejar” els carrers de la capital. Seül havia d’acollir els Jocs Olímpics del 1988 i era l’ocasió de mostrar al món el miracle de Corea del Sud. El país, que havia estat un dels més pobres del planeta, va experimentar un creixement econòmic abismal. Per això el govern del dictador Chun Doo-hwan va decidir d’expulsar els sense-sostre, els orfes, els okupes i els recol·lectors de deixalles dels moderns carrers de la ciutat. Els va col·locar tots als afores, en diversos suburbis. Aquests nous barris marginals són coneguts per “pobles lluna”, perquè normalment s’han situat als turons que envolten la ciutat.

Els habitants de Guryong es van dedicar a fer allò que sabien fer millor per sobreviure: recollir escombraries per fer-ne negoci. Vivien en situacions de pobresa extrema, sense recursos ni serveis bàsics. Eren els més pobres del país. Precisament per això, eren objecte de prejudicis i discriminació. Durant aquests anys, hi havia habitualment batudes indiscriminades de la policia, sense cap base legal, que veien en aquests habitants una presa fàcil per a assolir la seva cota mensual de detencions. És allò que al país s’anomena hurigari.

Els qui tenien la mala sort d’acabar detinguts, rebien tortures i vexacions al calabós. La situació era tan dramàtica que els veïns van començar a construir-se refugis subterranis on amagar-se si veien aparèixer els llums de les sirenes de la policia.

El punt culminant de repressió va arribar amb els esperats jocs olímpics. Durant aquelles setmanes, els veïns de Guryong van haver de complir una queda estricta, que els impedia de sortir del barri. Per a ells, allò implicava tallar l’única font de supervivència, perquè si no podien accedir a la ciutat no podien fer negoci amb les deixalles que recollien.

Després d’allò i, sobretot, amb la dissolució de la dictadura i la democratització del país, la situació als “pobles lluna” es va calmar. De mica en mica, aquests barris van anar desapareixent, però Guryong va perdurar, si bé s’ha anat empetitint amb el pas dels anys. En el punt màxim, hi vivien dues mil persones. Ara n’hi queden unes cinc-centes.

Els habitatges continuen sense gaires canvis. Són molt rudimentaris, la majoria fets amb plafons de fusta contraxapada, vinil o fins i tot plàstic o cartó. A més a més, hi ha deixalles de tota mena per tots costats. Peces de vehicles, neveres, televisors malmesos, mobles d’estils diversos… Alhora, s’han acabat desenvolupant indústries dedicades al triatge i a la gestió de residus, de manera que hi trobem plantes dedicades a aquest sector.

Però la vida dels veïns encara no s’ha alliberat de la pressió i la polèmica. De fa anys, els rumors sobre una possible urbanització de la zona preocupen als veïns, molts dels quals en realitat ocupen propietat privada. El 2017, finalment, l’ajuntament va desenvolupar un pla per a construir gairebé 2.700 apartaments de luxe. Segons Seül, la intenció és utilitzar els beneficis per a resituar els residents més pobres, a qui s’ha ofert la possibilitat de quedar-se amb un lloguer social temporal en un d’aquests nous habitatges.

Però la majoria dels veïns no veuen amb bons ulls la proposta i reclamen directament un apartament en propietat. Per aquest motiu, la construcció d’aquests edificis residencials, que s’havia de completar el 2020, encara no ha començat.

Caminant pels carrers de Guryong, es veuen pancartes i cartells contra la proposta de l’ajuntament. Les negociacions entre ells, la ciutat i els propietaris encara sembla lluny de resoldre’s. A més de les pintades que hi ha arreu, també es destaca una part del veïnat completament calcinada. És la conseqüència d’un incendi del gener de l’any passat, que destruí seixanta habitatges.

Aquests focs no són excepcionals. El barri ha tingut pel cap baix setze incendis d’ençà del 2009, segons les autoritats causats per la manca d’un sistema elèctric en condicions i per la utilització de briquetes de carbó per a escalfar-se. Però els veïns no ho veuen pas clar, i hi ha qui assegura que són incendis provocats per anar reduint el nombre de barraques i per desplaçar els residents que impedeixen que avanci el desenvolupament de la nova zona urbana. Aquest projecte lògicament desperta un gran interès tant a l’ajuntament com a l’empresa constructora i als propietaris dels terrenys.

Probablement per això també s’han publicat notícies que asseguren que els habitants de Guryong en realitat viuen en bones condicions en unes altres parts de la ciutat. Segons aquestes informacions, els veïns relloguen els seus habitatges a treballadors estrangers poc qualificats i amb pocs recursos, sobretot xinesos. Si això fos cert, aquests habitants esperarien de rebre la compensació que s’acabi decidint de les negociacions amb l’ajuntament, tot i no necessitar-la per ja no hi viuen. Per argumentar-ho, les fonts apuntaven que aquests residents tenien cotxes massa cars per al nivell de vida de Guryong.

Però la veritat és que al barri no s’hi veuen llogaters estrangers. Només coreans vells i famílies amb situació d’exclusió social, sovint amb malalts que no poden treballar. Si més no, aquesta és la realitat que m’he trobat en la meva visita a la barriada, i també allò que asseguren tots els veïns.

Sigui com sigui, la Vila de Guryong es manté, tot i els incendis i les penúries. Sembla que la situació excepcional d’aquest barri té els dies comptats, però mentrestant les deixalles, els incendis i els canals contaminats continuen formant part del dia a dia de tots aquests que encara no han pogut fer un salt a una vida millor.