25.10.2016 - 05:00
El llenguatge és molt important en ciència, però no és necessàriament prioritari. Es pot fer ciència nova amb un llenguatge antic. Cap problema, ningú s’ofèn per això. La teoria especial de la relativitat d’Einstein va ser revolucionària quan es va publicar el 1905, però les seves equacions eren les mateixes que havia usat Lorenz per a les seves famoses transformacions i el seu llenguatge el mateix que Maxwell va usar per a les lleis fonamentals de l’electromagnetisme. No obstant això la teoria de supercordes es debat per una nova matemàtica perquè amb l’actual encara no hi ha prou. En l’art no s’esdevé el mateix. Els continguts orbiten sempre entorn de temes de la condició humana. Ningú s’ofèn perquè una obra d’art moderna torni una vegada darrere altra sobre la bellesa d’un capvespre, sobre la passió amorosa, sobre un buit existencial o sobre la mort. No obstant això, en la creació artística és el llenguatge qui estira del carro. L’art es classifica i subclassifica pel llenguatge: pintura, escultura, poesia, música… I en pintura, per exemple, continuem parlant de llenguatges quan anomenem el cubisme, el surrealisme, l’impressionisme o el dadaisme. L’obra científica encén un goig intel·lectual que no arriba a la ment directament per la via sensorial. L’emoció de l’art en canvi assoleix la ment a través dels sentits: la pintura per la vista, la música per l’oïda, l’escultura per quelcom que ben bé podríem dir-ne tacte visual… Cada sentit afavoreix una abstracció diferent. La música per exemple és un llenguatge que ja per si mateix és abstracte. Potser per això la música realista se’ns antulla a vegades banal o redundant. Però hi ha graus: la Sisena Simfonia de Beethoven o Les quatre estacions de Vivaldi evoquen la naturalesa, però encara així l’abstracció és gran, molt major que la de l’ensurt que suggereix la música d’una pel·lícula de terror (hi ha prou de passar-la en silenci per comprovar-ho). Hi ha música sublim que evoca directament la realitat, com ara a Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski, però si la música és art és més aviat pel seu component abstracte. Curiosament, en la pintura s’esdevé el contrari. La pintura ja és per si mateixa un llenguatge realista, per la qual cosa en aquest cas el que resulta banal és un excés d’abstracció. Com accedir a la veritat de la condició humana en els llenços de Wassily Kandinsky o de Jackson Pollock? No deu ser una disciplina decorativa?
En ciència tenim una discussió semblant quan parlem de matemàtica pura, és a dir, de la matemàtica com una construcció mental que no depèn de la realitat. La matemàtica pot inspirar-se en la realitat i s’hi pot aplicar amb èxit, però no li deu res, perquè res del que s’esdevingui en la realitat pot desmentir, corregir o desautoritzar una estructura o un teorema matemàtic. Un científic pot equivocar-se, exagerar o mentir quan dóna compte d’un experiment. Per això, encara que rar, el frau en ciència existeix. No obstant això, ningú se suïcida publicant matemàtica falsa, incoherent o enganyosa. La matemàtica es confirma o desmenteix amb paper i llapis. Per això quelcom hi ha en la matemàtica que no és ciència i que tampoc és art. La veritat absoluta i eterna existeix, però només en matemàtiques. El matemàtic és l’únic intel·lectual que fa servir l’absolut, l’etern i l’infinit amb tota normalitat. La veritat matemàtica és neta, perfecta, coherent, autònoma, necessària, bella, rodona i, sobretot, és universal.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Jorge Wagensberg. Professor titular del departament de Física Fonamental. Universitat de Barcelona.
