La vergonya socialista

Ho vaig descobrir un dia buscant informació sobre el PSOE a la Viquipèdia, i ho vaig trobar a l’edició espanyola. Em vaig quedar de pedra: el PSOE havia col·laborat amb la Dictadura de Primo de Rivera, fins a nivells inacceptables per a qualsevol demòcrata. Em va fer pensar en l’evolució posterior, des de les actituds quasi estalinistes a la guerra civil, fins a l’assalt al poder de González a Suresnes, el GAL, les portes giratòries i el mateix González fumant puros al que havia estat el iot de Franco: l’Azor.

La cosa venia d’origen, doncs. No es que algú s’hagués desviat per cobdícia o per ics, ho porten als gens.

Ho porten als gens fins al punt de menjar-se el socialisme català de Serra i Moret, Raventós i Pallach i convertir-lo en la federació catalana del PSOE, que era un grupuscle quan es va fundar el PSC.

Que ara l’Iceta es passegi amb els feixistes, doncs, no és res que ens hagi d’estranyar: és el que ha fet sempre el PSOE.

Dos comentaris:

1) Què hi feia Manuel Valls en aquesta manifestació? Què espera guanyar-hi? Qui està disposat a pagar el preu que costa portar-lo? Què els fa tanta por que estan disposats a pagar aquest preu?

2) Una lliçó que hauriem d’aprendre del que està passant al PSC, a Catalunya en comú i que ja va passar abans a Unió és que és molt fàcil per l’estat espanyol apropiar-se d’una organització. N’hi ha prou amb poder extorquir als dirigents i fer-los decantar-se a favor de l’espanyolisme. Llavors comença un fenomen que acaba inexorablement amb la victòria de l’estat. Els catalanistes de la organització van marxant i els dirigents espanyolistes es consoliden al poder. Hauriem de ser més murris i anar farcint de persones fidels a la República tota mena de partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials, etc. Independentment de que els dirigents actuïn contra Catalunya. Nosaltres a afiliar-nos-hi i arribat e moment fotre fora els dirigents i substituir-los per d’altres fidels a ala república.

Fa molt de temps que el PSC va deixar de ser un partit amb personalitat pròpia i es va deixar absorbir per la marca gran PSOE. I el PSOE, com tots els partits espanyols (tant se val que s’etiquetin d’esquerres com de dretes) veneren la unitat del Regne pel damunt de qualsevol altra consideració ideològica. En realitat és per a ells un dogma de fe, una preferència divina.

Lamento que encertessis el teu pronòstic, Vicent; avui els nostres “socialistes” traspuen feixisme per tots els seus porus. Potser si el Mariano ens doblega una mica més i ens força unes altres eleccions, també farà que tots els monàrquics s’apleguin sota la seva bandera única i unitària i així els seus electors no hauran de rumiar entre “programes”… tots plegats dins del mateix sac i cantant el Cara al Sol i El Novio de la Muerte.

Si arribem a tal dia, sentirem el cant patriòtic “¡A por ellos!” dins dels blocs de veïns de l’Hospitalet, uns contra els altres a cops de puny. Ja no caldrà portar els piolins. Veurem complert el somni daurat de l’ex ministre de governació.

Visca la República!

Quo vadis PSC? Dissortadament sembla que els vaticinis que el Vicent va fer sobre el PSC es van acomplint inexorablement. Sembla impossible que un partit que va lluitar per les llibertats de Catalunya als anys 70 i fins a finals del segle passat, hagi fet un canvi brutal cap al feixisme d’ençà que va començar al segle XXI i això és perquè qui els dirigeixen no han sabut entendre els canvis que s’han donat a Catalunya. Per això no és estrany que veient aquest panorama els socialistes honrats del país han marxat i no tornaran i per tant el partit cada vegada està més sol. Aquesta solitud que va lligada a un munt d’errors comesos, especialment l’últim del 155, farà que aquest aprimament de la seva massa vagi caient en picat cada vegada més i això ho veurem més encara d’aquí un any amb les eleccions municipals, que és el lloc on encara els queda alguna força. Perduts els ajuntaments, desaparegut el partit. Qui s’ajunta amb males companyies, n’acaba sortit envescat.

Sort que hi ha encara socialistes a les llistes d’ERC que no han perdut la dignitat i que continuen treballant per la llibertats i la justícia de la nostra nació, com l’Ernest Maragall i tant d’altres. Aquests personatges i els votants socialistes que encara hi ha són és a qui es referia Tardà en la carta de fa uns dies quan parlava d’eixamplar la base de l’independentisme que va ser tant mal interpretada i manipulada per alguns per anar contra ERC. Sembla que les enquestes que s’ha publicat últimament han acabat desmentint aquesta sensació.

El PSC desde que es va fundar, sempre ha estat un apèndix del PSOE, desgraciadament en Josep Pallach ens va deixa molt aviat i la seva pèrdua en certa manera va deixar orfe al socialisme català. El catalanisme polític del PSC va durar mentre hi van estar al capdavant els catalanistes com Joan Raventós, Isidre Molas, Joaquim Nadal, Ernest Lluch, Pasqual Maragall, Josep Verde Aldea, Lluís Armet, Raimon Obiols, Ferran Mascarell, (els també i llavors ja infiltrats del espanyolisme, Josep Borrell, Josep Maria Sala, Celestino Corbacho, José Montilla, aquests darrers entre altres, son els que han anat tombant el PSC cap el PSOE deixant al marge el catalanisme.)
Però arribats en aquest punt on veiem avui l’esperpèntic paper del PSC, no crec que tinguem que perdre ni cinc minuts mes parlant del PSC.
En primer lloc perquè el concepte tradicional dels partits crec que s’ha acabat i per moltes raons, primer perquè no han servit ni a la ciutadania ni a la democràcia, han estat lligats a una llei de partits i a les lleis electorals que son per elles mateixes antidemocràtiques.
En segon lloc perquè avui Catalunya viu un gran i espectacular esclat de la seva pròpia societat que s’ha organitzat al marge dels partits i es la que esta conduint el futur del nostre país.
En tercer lloc i tal com diu molt be l’editorial, perquè el menyspreu que ha manifestat el PSC, passant de les dones, dels jubilats i de l’escola catalana, és repugnant.
I una recomanació als “intel·lectuals d’esquerra”, alguns membres de l’actual PSC, -el mateix Raimon Obiols-, que han signat un manifest el passat febrer en contra de la presó preventiva. Deixeu de fer el ridícul i el “paripé! Sou mes patètics que el propi aparell del PSC encapçalat per l’Iceta.
El socialisme en forma de partit polític, ha passat a millor vida i l’exemple no el tenim gaire lluny, els nostres veïns, França i Itàlia, de fet arreu. I una prova del que dic és la profunda amistat que és tenen, Manuel Valls i Miquel Iceta.
Obriu el ulls, “intel·lectuals d’esquerres” i deixeu de fer escrits de saló i híbrids anàlisis sociològics. La revolució del somriure dirigida per dos milions i mig de catalans te la ferma voluntat i la total determinació de construir la República Catalana. Només cal que pugeu al carro.
Adéu PSC.

Molt bon editorial Vicent. I molt d’ acord amb tú quan dius que va ser una mena de desgreuge sentir a Ernest Maragall enfrontant-se a Margallo. Doncs el ressó del seu germà Pascual Maragall, ens recorda amb nostàlgia, que una vegada vam tenir un socialisme de veritat a Catalunya que va ser clau en l’ èxit del catalanisme vehiculat per un model d’ escola de la que ells en van ser grans defensors, i fins i tot impulsors en grans nuclis d’ inmigració. Iceta és la vergonya personificada. Quin greu per la bona gent que per aquesta nostàlgia encara no ha volgut donar-los l’ esquena i els segueix votant..

Ahir el socialista basc Eduardo Madina, de la nova generació del PSOE, 42 anys !!, va mostrar una falta d’empatia descomunal quan se li va preguntar si creia que el Junqueras havia de ser a la presó.
No va ni atrevir-se a donar la seva opinió personal. Es va escudar en què era la decisió del jutge i que no creia que aquest prevariqués. Ja està. Aquest és el tarannà dels socialistes espanyols d’avui. El que digui el jutge. No cal reivindicar ni bondat, ni decència, ni empatia, ni diàleg polític. Després poden omplir-se la boca de valors progressites. Quan en realitat sembla que pateixen d’autisme.

Per a mi, el PSC que jo vaig conèixer ja va ser el gran beneficiat del prestigi de la lluita antifranquista que sobretot va dur a terme el PSUC. Quan va arribar l’hora del final del franquisme, el PSC es va apropiar de la història en la qual havia participat d’una manera mínima, poc compromesa i dissimulada. Crec que sempre ha estat el seu credo. Tendir més al saprofitisme i a simpatitzar amb el poder fent-se el progressista, que no pas a arriscar-se i ser-ne el protagonista. Sempre ha dit que si, però una mica menys. És aquell personatge que assistia a totes les reunions que es feien durant la lluita, però quan hi havia hòsties, no hi era mai. Aquesta vegada, però, el càlcul li està sortint malament. Defuig sempre la lluita, i aquesta vegada no s’ha pogut aproximar a l’independentisme, perquè és esclau del PSOE que va decidir el seu suïcidi ja fa temps, fent-se del PP. Així s’escriu la història. Hi ha moments, en què jugar a la puta i la ramoneta i voler caure simpàtic a tothom pot sortir molt malament, i aquest em sembla que n’és un i que els pot conduir al seu final. D’aquí l’immens error de l’ERC de pretendre entendre’s amb la “sopa boba” del PSC per ampliar les bases. L’únic que farà és perdre gran part del seu electorat, que no vol ser simpàtic amb ningú, sinó que vol marxar d’aquesta claveguera d’una vegada.

Per mi el paràgraf definitiu és el que fas notar que entre les moltes manifestacions, per l’escola, per les pensions, per la igualtat de les dones, la Plana major del PSC només s’ha posat al capdavant de la manifestació per l’unitat d’Espanya. Per qualsevol votant socialista de bona fe, això és infumable. Ara ja estan amb els que abans són espanyols que demòcrates, abans són espanyols que intel.ligents, i molts d’ells abans són espanyols que bones persones. No sé si Iceta s’atreviria mirar els ulls, per exemple a la Txell Bonet i dir-li els que es va sentir ahir a la manifestació. Ell dirà que ja ho va advertir que l’Estat espanyol reccionaria cm ha reaccionat. Però aleshores és el més gran estafador del regne, perquè si ho sabia, no es pot acceptar que al mateix temps ens intenti vendre que això era un estat de dret i una democràcia.

Dues cosetes; primera, ¿val la pena seguir parlant del PSC a hores d’ara? Valia la pena fer-ho quan ho va fer Partal en els seus dos editorials de fa quatre anys i mig en què ja ho va endevinar tot, però ara? ; segona, i respecte a la mani punxada d’ahir: en algun altre article, la Imma gassó ha comentat que aquesta gent només surten de casa quan veuen el perill, per exemple quan vàrem estar a punt de proclamar la República; però quan aquest “perill” ja ha passat, ja no surt ni el tato, ja no hi va ni l’Arrimadas, i en canvi s’hi acosta el Valls a veure si troba feina per aquí després de que els citoyens de la Republique el deixessin sense. I jo em faig la següent reflexió: si consideren que “ja ha passat el perill” (i per desgràcia, crec que no els falta part de raó) i per tant ja no surten al carrer, també podria passar que tampoc surtin per anar a votar (com ha sigut el cas durant anys i panys)… segueixo? No cal oi?

LA COHERÈNCIA DEL PSC.

Estic amb el comentari de Joan Ortí (2:08), també amb la crítica a ERC de l’Albert Miret.
Si voleu un exemple de coherència és la trajectoria del PSC. La coherència no ha sigut pas el catalanisme d’alguns dirigents en alguns moments de la seva història, no. Ha sigut l’obstinat combat contra qualsevol corrent política que lluités pel dret a decidir de Catalunya, contra l’independentisme. La servitud amb Espanya de la sucursal del PSOE, es materialitzava amb l’enaltiment dels ghetos obrers provinents de la migració espanyola afavorint fins a límits increïbles el seu aillament front la “Catalunya d’en Pujol” que perversament identificava amb el catalanisme. Era el preludi (allò que en Vicent en deia bascular cap el feixisme) d’una “Catalunya sin catalanes” d”Arrimadas. Aquest vots del PSC finalment van migrar cap a Ciudadanos, una tendència més que coherent amb els valors d’espanyolitat que cercava el PSC. Millor l’original que una mala còpia que encara tenia algun rastre de catalanitat.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Els PSC continua eixamplant la seva base i ha arribat a acords amb el PASTA (PArtit Socialista de TAbarnia). Així doncs des d’ara el PSOE Catalunya anirà en coalició. La setmana passada en van reunir per acordar el nom. El militant que queda del sector progressista va dir que “PSC-PASTA” sonava poc d’esquerres, així que imitant les confluències de Podem va proposar afegir a la coalició el mot ‘Guanyem’.
Després d’això un militant del sector “chic-guay/planeta piruleta” va apuntar la similitud amb altres candidatures, el mot Guanyem es relaciona amb Podem i PASTA amb el PP, i com es clar que ells no son així, i son molt + super superiors i super + guais, s’havien de diferenciar. Així que finalment es va acordar afegir el signe “+” que sempre dona positivitat i diferencia d’altres que son … ‘menys’.
A la reunió hi eren presents una representació de velles glories socialistes del mon de la faràndula. Van reclamar que havien fet molt per el moviment i no es veien representats per molt micro que li posin a la Sardà. Fins ara eren coneguts com els PP (Pijo Progres), però ara es volen adaptar al nou paradigma Tabarnicola Kitch, però sense renunciar al seu passat chic. Així doncs aquest grup ha creat el sector Faranduleros-Unionistas-Chic-Kitsch (Fuck) i exigien aparèixer al nom de la coalició.
Finalment una víctima de la immersió lingüística va apuntar que posar Catalunya al nom podria dissimular el fons del partit i enganyar a algun despistat.
Així doncs la coalició final ha quedat amb el nom “PSC Guanyem + PASTA Fuck Catalunya”.
Amb aquest nom hi ha bufetades per anar a les llistes. Narcís Serra reclama el primer lloc donat el seu c.v. a Caixa Catalunya. Varis dinosaures com Gonzalez, Corcuera i Barrionuevo van dir que si comptava el c.v. ells tenien experiència, els hi van haver d’aclarir que c.v. es refereix al Currículum Vitae i no a Calç Viva. Celestino Corbacho està pegant amb celo el carnet estripat. Pere Navarro també es va postular però li van deixar anar: “nosotros pegamos a las viejas y a ti te pegan ellas” entre rialles generals. Fins i tot algun socialista francès foragitat al seu país a vingut a veure que pot sucar. Al final de festa van brindar amb cava Freixenet (perquè encara no era Alemany i si español y mucho español).
Veurem com acaba tot plegat, esperem esdeveniments, es presenta apassionant. Isabel Coixet ja està prenent notes per una pel·lícula.

Gran article (a veure si tinc temps de llegir els dos articles citats). Per a mi que el PSC sempre ha anat llastat per dos complexos: l’espanyolitat i l’internacionalisme. El primer es nodria de la dèria jacobina (tot el que no és estat no existeix) i del sentimentalisme o provincianisme cultural i lingüístic de no pocs dels seus dirigents i de la majoria dels seus votants. El segon complex, el de l’internacionalisme -rebatejat o envernissat de cosmopolitisme o de multiculturalisme- li vindria com herència marxista: la idea-somni de la revolució planetària, de la superació de les classes socials, de la creació d’un sol estat global… l’imperi fraternal, vaja (que passaria, lògicament, per donar prioritat a unes poques llengües d’abast mundial…). Ambdós complexos (o pressupòsits, si es vol ser neutre) s’han retroalimentat mútuament, està clar. El resultat ja el coneixem: un altre monstre Frankenstein, aquest, afortunadament, camí del museu de cera, ja que no es pot viure gaire temps defensant carcasses buides, fantasmagories vàries, icones dissecades…

El paper de Manuel Valls en aquesta manifestació, així com les seves reiterades manifestacions contra la independència de Catalunya, s’han d’interpretar tenint en compte sobretot el seu paper com a president de la comissió parlamentària francesa que s’encarrega del referèndum d’independència de Nova Caledònia, actualment una diguem-ne colònia francesa, que és previst que se celebri el novembre d’enguany. Valls, saltant-se la neutralitat del seu paper institucional, ha endegat una veritable croada contra els partidaris de l’autodeterminació d’aquest arxipèlag (afegint-hi també les autodeterminacions d’altres països).

Nova Caledònia concentra el 30% de les reserves mundials de níquel, així com d’altres minerals estratègics. Podem dir que Valls té l’encàrrec personal de fer el possible perquè Nova Caledònia continuï lligada a França.

Deixant de banda les explicacions i consideracions d’ordre ideològic, el que guia el comportament polític de l’Iceta és quelcom molt més prosaic: fer bullir l’olla. És gat vell i sap que si vol viure del “xollo” els 5 ó 10 anys de vida política activa que li queden ha d’amanyagar, d’afalagar el seu electorat, hores d’ara bàsicament gent gran de recalcitrant espanyolisme (els joves li han marxat a C’s). Tot és càlcul de cara a mantenir la fidelitat d’aquest electorat. Mantenir-se en la forquilla dels 14-18 diputats és més que suficient per assegurar-li l’acta de diputat i el control del partit; la resta són galindaines…
Celebro, aprecio i faig meus el comentari d’en Francesc Macià (gràcia per l’info), de l’Albert Martín (irrebatible), i d’en Beltrán Baldó (sembla correspondre prou a la definició, sí). Segurament també aprovaria la resta de comentaris, però encara no els he llegit. Salut.

El “xoc de trens” que ens prometien, ja és un fet. Xoquen ben clarament dos maneres de fer política, d’entendre l’estat, d’organitzar-lo. En un costat; l’estat dels estaments superiors, del pelotazo, del control econòmic, de les empreses del BOE. Per altre l’estat; de la classe mitja, de l’empresa privada, de les entitats, del benestar social…
Ara comença a anar la cosa pels “trens”. Tots els vagons que fan enfilall darrera la locomotora. En Partal tenia raó quan avisava al PSC d’en Navarro que es quedaria sense tren. Ahir, el tren que mostra “la gran mani” ve a ser paupèrrim.
PD. Jo no entenc que ERC faci cap crida a la direcció del PSC. Crida “al tren” del PSC. Crida a tots els trens: inclosos aquells funcionaris del TSJC, o del TC, o del TSJE que ja van tement que això pot descarrilar a la primera corba.
PD. I nosaltres patim per no fer descarrilar el tren popular de l’independentisme. Ho fem entre l’empenta de la revolta i la cura de la ira.
LLIBERTAT PELS NOSTRES PRESOS, ELS NOSTRES HEROIS NACIONALS. LLIBERTAT PEL NOSTRE PRESIDENT, REPRESENTANT DAVANT DEL MÓN LA REPÚBLICA CATALANA.

A risc de ser injust en molts casos, m’atreviria a dir que el PSC, com el PSOE, al final acabarà destriant als militants per la qüestió democràtica del sobiranisme, entre socialistes i “socialistos”.
Aquests darrers són els que s’han quedat amb les sigles, com no podia ser menys!.
A Catalunya, els socialistes han trobat acollida en ERC, JxCat o la CUP. El problema és que a Espanya, de partit demòcrata-sobiranista no n’hi ha cap definit (Podemos vol, però paradoxalment, “no pot”) i els socialistes plenament demòcrates no troben un lloc on trobar “refugi polític” i fer des d’allí la tasca que podria forçar un diàleg franc entre les parts.