La vergonya dels miserables

‘Que les imatges siguin una bona bufetada, que es vegi la burrada que s’ha permès de fer aquí.’ Ho deia el fotògraf Santi Palacios al magnífic i colpidor documentari ‘To Kyma. Rescat al mar Egeu‘ que va emetre TV3 dimarts al vespre. Sí, les fotografies i els vídeos que ens arriben de Lesbos són una sacsejada a la consciència i a l’estómac, i un mastegot indignat als qui remenen les cireres en aquesta Europa incompetent de la qual avui tants ens avergonyim.

Ens movem entre l’enuig i la impotència, entre la repugnància i la commoció. Entre l’enuig de veure com els governs europeus se’n renten les mans i la impotència pels homes, dones, criatures i vells que desembarquen les seves últimes esperances amb l’alè entretallat. Entre la repugnància per una Europa que pretén aixecar murs i expulsar els qui fugen de la guerra i la commoció davant de cada cos estès sota una manta tèrmica.

Les crisis, les catàstrofes, les guerres acostumen a fer sortir a la llum la part millor i la pitjor de la condició humana. I és això el que tornem a veure des de fa un temps. Dinamarca aprova de confiscar béns als refugiats, Suècia i Noruega compten a deportar milers i milers de persones que demanaven asil (caram, els nòrdics, que acostumen a servir-nos de referència de país civilitzat, modern i avançat), a Cardiff els refugiats han d’anar marcats amb un braçalet vermell, Brussel·les amenaça Grècia que si no ‘controla’ les seves fronteres suspendrà la lliure circulació de persones. Mentrestant, la costa grega s’omple de voluntaris que només tenen una missió al cap: intentar salvar les vides que arriben amb barques inflables atrotinades. Vides que s’han deixat els estalvis amb els mafiosos que trafiquen amb la misèria humana. Però són aquests, els qui fan negoci amb la desgràcia, els miserables. I ho és una Europa que es gira d’esquena a la desesperació. No n’hem après res, del passat?

Mentre aquí els governs pensen en estratègies geopolítiques i beneficis electorals, tota aquesta colla de voluntaris els bufetegen amb la seva dignitat, el seu coratge i amb una lliçó d’humanitat que hauria de fer caure la cara de vergonya a Europa, si en tingués. ‘En aquell naufragi, el poble va salvar el poble. No reconec el meu govern’, deia en el mateix documentari l’Òscar Camps, director de l’ONG Pro-Activa Open Arms, un dels primers d’arribar a Lesbos per socórrer els refugiats. I mentre se’ns regira el sopar i ens sentim impotents i pensem si no hauríem de fer alguna cosa més que escriure articles i fer ‘tweets’, si no hauríem de fer la maleta nosaltres també, ells són la nostra esperança en la condició humana, ells són els nostres herois. Perquè no volem tanques enlloc, no volem braçalets de color, no volem confiscacions, volem cridar més fort que mai ‘Refugees welcome’, i allargar-los la mà per fer-los sortir de l’aigua, donar-los una flassada i menjar, obrir-los la porta de casa i dir-los passeu, que sabem que no sou uns violadors en potència, que sou persones com nosaltres, com els nostres germans, com els nostres avis, com les nostres filles.

Sembla que ens hem fet immunes a les xifres i a les imatges d’embarcacions a la deriva farcides de caparrons, que necessitem que ens colpeixin amb imatges contundents perquè reaccionem. Però que lluny que queda l’Aylan Kurdi estès inert en una platja turca, i que poc útil que ha estat la seva fotografia a primera plana. Necessiteu tornar-vos a colpir? Mireu el documentari, si encara no ho heu fet. I més, aquí teniu més colpiment, i silenci:

Bel Zaballa, periodista.