La vergonya

L’altre dia vaig saber que per a un pallasso dir ‘flop’ era fracassar, ser a la merda, deia ell. Un còmic fa ‘flop’ quan intenta fer riure i no riu ningú. Imagineu-vos el silenci de tot un teatre ple de públic quan el pallasso acaba de fer la seva intervenció estel·lar. Potser explicar el flop, així en anglès, deu ser més fàcil. Assumir-ho a la distància amb la parauleta naïf que no coneix ningú. Perquè si una cosa ens horroritza als vergonyosos és confessar la nostra vergonya. Abans hem hagut d’inventar-nos estratègies, provar un personatge, etc. Però, creieu-me, res no acaba de funcionar fins que no la confesses.

Tenir vergonya seria potser oposat a un polític fent campanya. Aquella seguretat permanent, aquella manera de mirar a càmera convençut, de tenir la resposta sempre preparada o d’utilitzar dades i estadístiques a conveniència segons l’interlocutor. Sentir vergonya és trobar-se sempre amenaçat per no disposar de la raó absoluta i no veure’s amb cor d’acabar d’afirmar res amb rotunditat. Aquell impuls inconscient que voldria tornar-te transparent o fer un forat al centre de la terra on amagar-te quan no saps què dir o què fer. La vergonya és sentir-te observat per quatre milions d’ulls o, més ben dit, per quatre milions de franctiradors apuntant. A més, és també la sensació més incompresa. Però què et passa si no hi ha cap problema? Si allà fora no hi ha res? Buf, però jo quasi em moro. Ja ho deia el pallasso. Quan ets davant un públic real i no riu ni Déu. Doncs això.

Pensava aquests dies que potser hi ha un projecte polític que neix de la vergonya i podria ser el més honest de tots. Jack Halberstam ha escrit un llibre sobre l’art de fracassar. A The queer art of failure explica que hi ha alguna cosa preciosa en l’error. I la vergonya és la por de l’error. Què és això de l’èxit? Què és la carrera professional, tenir parella, fills, propietats i reconeixement? Ell ho veu molt clar: posar un tic a la casella de tots aquests aspectes és un projecte capitalista. I, ves per on, la majoria ens hi trobem al mig, atrapades, sense poder fer gran cosa per sortir-nos-en. Halbertsam diu que les escletxes per on circula la vida vénen precisament de fallar, perdre, oblidar, desfer, no arribar a ser. Justament tot allò que voldríem esborrar de les nostres biografies es allò que més autèntics ens fa. En aquest text, absolutament creatiu, fa servir exemples de pel·lícules infantils d’animació com ara Buscant en Nemo per proposar maneres de viure que encara no han estat capturades per aquests models uniformitzadors. Hi trobem personatges com Dori, que fan de la seva falta de memòria una nova manera d’interactuar amb el coneixement. Que potser no caldria que fos tan abundant i acumulatiu com ens diuen que ha de ser. Halberstam assegura que aquests dibuixos animats ens suggereixen maneres de vida queer, que encara no han estat institucionalitzades.

Potser aquesta vergonya que tanta nosa ens fa podria ser també un dispositiu de canvi. Sens dubte, la nostra expressió més veritable. La vergonya que pocs polítics semblen tenir quan es posen davant una càmera. La que ens fa ser prudents i humans, la que ens fa qüestionar si tenim raó o no, la que ens permet de mirar més enllà del nostre melic. La vergonya és una sensació petita. Però què seria del nostre món sense vergonya! Tots envaint l’espai de l’altre, sense empaties ni miraments. Un món de pocavergonyes o de desvergonyits.

En aquests temps de campanya m’agradaria veure polítics vergonyosos. Allò de sentir a les galtes roges el pes de tot un món. Que la suportessin en silenci, i amb suor a les mans, sense rebre cap mena de primer auxili. Que també la poguessin reconèixer, com qui reconeix l’error o la ignorància. La vergonya podria ser un bon medicament per a combatre el feixisme i la superioritat moral. L’antídot de l’absolutisme i del poder. Ara voldria preguntar: quin candidat o candidata és el més vergonyós de tots? Perquè jo el votaré.