13.03.2025 - 21:40
Qui no ha sentit parlar de les pastilles del doctor Andreu? Pocs medicaments poden dir que tenen gairebé cent cinquanta anys d’història. Tot comença amb un jove farmacèutic anomenat Salvador Andreu i Grau, nascut l’any 1841 en una família de juristes i comerciants barcelonins, i l’obertura d’una moderna farmàcia a la baixada de la Presó, l’any 1866. Som encara en una època en què els apotecaris fan anar el morter per preparar les anomenades fórmules magistrals, a partir de les pólvores i herbes que guardaven en els pots de farmàcia de porcellana, bellament decorats. Com si encara fossin una mena de savis, d’alquimistes, de fetillers, preparen medicaments específics per a cada pacient. Però Andreu sap que als països més avançats d’Europa es comencen a fabricar medicaments en sèrie, que després es venen en farmàcies com la seva, i que han arraconat els preparats receptats pels metges i elaborats pels farmacèutics. També sap que n’és, d’important, la incipient publicitat i que els diaris en parlin. Tres anys després d’haver inaugurat l’establiment, es doctora en farmàcia. A partir d’ara serà ja per sempre el doctor Andreu, un personatge popularíssim a la ciutat i de qui es comencen a explicar facècies i històries indemostrables. Com aquella que parla dels esforços paterns per aconseguir donar carrera al fill, quan en realitat el patriarca és notari. Així és com l’any 1871 presenta en societat una pasta pectoral antitussígena que aviat expedirà en forma de pastilles, “remei segur per a tots els que pateixen de tos”, que s’anunciarà advertint que “moltes tisis pulmonars provenen d’una simple tos, ocasionada per un constipat mal guarit”. Per això, “aquest gran medicament és sempre segur per a guarir en uns casos i combatre en uns altres una malaltia els terribles resultats dels quals es veuen diàriament”.
Història del Tibidabo
Així, amb enginy, màrqueting i alleugerint amb les seves pastilles una afecció d’allò més comuna, Andreu aconseguirà no tan sols fer-se un nom, sinó també una considerable fortuna. Això li permetrà de concentrar-se en la seva condició de promotor immobiliari i mecenes ciutadà. Som ara a final del segle XIX, l’estiueig comença a ser una pràctica habitual de les classes que s’ho poden permetre, i la muntanya sol ser la recomanació de metges i la preferència de les famílies que poden sortir a l’estiu de les anxovades i poc ventilades ciutats industrials. És així com el doctor Andreu, que ja ha aconseguit que l’ajuntament li faci cas i ha urbanitzat la rambla de Catalunya, es proposa de crear una ciutat jardí entre el passeig de Sant Gervasi i el cim de la muntanya del Tibidabo. Per això va fundar la societat anònima Tibidabo, amb tres grans fortunes indianes: Teodor Roviralta, Ròmul Bosch i Alsina i Romà Macaya. Tots s’hi fan grans cases modernistes –la dels Andreu, expropiada durant la guerra de 1936-39, va albergar el consolat general de l’URSS, amb Antónov-Ovséienko al capdavant– i sufraguen l’enyorat tramvia blau i el funicular. Al peu del funicular, a la placeta que recorda l’ànima del projecte, s’hi obren el 1904 uns establiments de lleure per a fer més agradable la pujada i afavorir l’atractiu de fer l’esforç d’arribar fins al Tibidabo, on la societat impulsora també acaba instal·lant el popularíssim parc d’atraccions.
És allà mateix on l’any 1904 va obrir l’actual restaurant la Venta, llavors conegut com a Cafè Restaurant Viñas, pel nom dels seus propietaris. Va ser l’any 1975 quan, amb el propietari de Vinçon, Fernando Amat, i de l’empresari Paco Bosch va canviar el vell nom per l’actual, que ha donat lloc a llegendes, com la vida del doctor Andreu, que l’han vinculat a les antigues cases de postes, i que ben segur que no són més que això. El fet és que, des del primer dia, aquella casa és un restaurant per a menjar amb unes de les millors vistes de la ciutat. No sabem si el pantarca Eugeni d’Ors i Rovira, aquell home nascut al carrer Comtal, que va viure a la Casa de les Punxes i va estiuejar entre cases modernistes a Argentona, acollit per Lídia a Cadaqués i al Balneari Blancafort per refer-se els nervis, entre més, el gran urbanita apòstol del noucentisme, va pujar mai al Tibidabo, i va fer parada i fonda al vell Viñas. Sí que podem afirmar sense equivocar-nos que un restaurant que d’ençà de fa cent vint anys funciona, que celebra cinquanta anys amb el nom actual i continua obert avui, és un exemple d’allò que Xènius anomenada la Santa Continuïtat.
Restaurador ocasional per amor
Amb canvis de carta, amb canvis de propietat, amb canvis en algunes decisions –durant una època, van conviure la Venta i el Mirador de la Venta, amb cuina separada i una carta diferent, uns productes i uns preus diferents–, però sense moure un pam de l’espai original, ni tocar el personal, ni canviar l’atmosfera d’un espai singular. Així ha estat la història d’aquest local, que va ser adquirit pel seu actual propietari, Lluís Vinyes, un empresari del món de les assegurances d’arrels lleidatanes, l’any 2012. Va ser llavors quan es va adonar que el cognom del vell regent, que es veu que era de Ponts i havia treballat a l’Hotel del Llac de Puigcerdà, coincidia pràcticament amb el seu en la referència a la vinya, tot i que el seu s’havia normalitzat lingüísticament, com l’escrivien els seus avantpassats. Vinyes, veí del restaurant, va adquirir-lo per evitar-ne el tancament, en un gest que considera mogut per l’amor. Confessa que va ser aquest enamorament, i la consciència tossuda que un espai així no podia tancar, que el va portar a esdevenir, ara fa tretze anys, restaurador ocasional, interessat a fer cada dia les coses una mica més bé –”en saviesa i santedat”, m’indica–, que no pas a obtenir grans resultats immediats. “Aquesta feina, com que la faig per amor, no pot sortir malament”, afirma convençut.
Com dèiem, els canvis al local han estat mínims, molt més presents a la carta que no pas a la decoració. De les seves arrels, hi ha aportat la llonganissa –anomenada així, i no pas botifarra– i els caragols. També l’oli de les Garrigues, d’on eren els pares, i que fan servir al restaurant. Perquè la Venta és i vol ser un referent de cuina catalana i de clientela familiar. Costa de trobar-hi turistes o estrangers, malgrat que un dels seus clients més destacats i habituals, Johan Cruyff, va fer que fos conegut entre els visitants neerlandesos. Les taules d’un dia entre setmana obeeixen a un públic que fa anys que hi ve i que hi torna. Vinyes està content que sigui així, que sigui gent de la ciutat que ompli el restaurant, però també és conscient que els pocs visitants forasters que travessen la porta de la terrassa o entren a la sala interior descobriran el secret d’una cuina catalana autèntica, basada en el producte de temporada, i amb un celler espectacular excavat a la pedra del Tibidabo, amb una magnífica selecció de vins del país.
Ara, per exemple, toquen carxofes, simplement laminades i fregides, o garotes gratinades. De segon, a més de la llonganissa, té tirada la cua de bou o el lluç a la romana, amb una deliciosa salsa maionesa que és un dels plats més estimats i demanats de la carta. També l’arròs de caragols o els canelons. Entre les postres, crida l’atenció un suflé gelat gairebé com el de l’heroic Francesc Fortí, el xef i propietari del Racó d’en Binu, que malgrat que va estar anys fent-los-hi, no els va arribar a donar mai la recepta. Però no és pas problema. Perquè a Vinyes ja li agrada que els donin feina a la cuina, que el client els faci treballar, i no demani pas qualsevol cosa que podria menjar a casa. Tot i que, efectivament, se sentin a casa, que es noti que són en un restaurant. En un restaurant que, en un entorn privilegiat, enamora com el primer dia. I això que ja en fa molts…
