La Vanguardia de sempre i l’Espanya imperial d’alguns republicans

El soldat Joan Sales passa uns dies a Barcelona amb la seva dona i la seva filla, les dues Nuris, i observa una ciutat ben canviada. Després de tants mesos al front, la imatge que s’endú Sales de la capital és devastadora: per l’orientació que pren un dels diaris principals, La Vanguardia, i per la reculada de la llengua als carrers en favor de l’espanyol.

«També nosaltres estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia, el vell diari barceloní que altre temps, ai las, havia estat dirigit per un Miquel dels Sants Oliver o per un Gaziel. Vam estar temptats d’escriure al seu director actual fent-li veure l’absurditat que un diari de Barcelona no parli més que de Madrid; la Nuri arribà a escriure la carta, que finalment no ha enviat; jo no he arribat a escriure res perquè m’ha fet mandra. La Vanguardia, que encara que en castellà era tan barcelonina, ha deixat de ser-ho; ara és un de tants diaris madrilenys dels que, per causa de la guerra, es publiquen a Barcelona. Els temps són revolts, tot va damunt-davall; pels carrers, a cada pas, trobes gent parlant en castellà. Abans només hi parlaven els ‘funcionarios del Estado’; t’havies d’arribar fins a la Torrassa per sentir-lo massivament; m’han explicat per cert que a l’època que manaven els anarquistes van posar un rètol a l’entrada del barri: ‘Aquí no se habla catalán’. Si és veritat, el govern de la Generalitat els hauria hagut de tornar immediatament al seu país.

[…]

Sota aquest aspecte ha estat psicològicament un altre error catastròfic la vinguda del govern de Madrid a Barcelona. A València els podia afalagar allò de ser ‘la capital d’Espanya’; Barcelona és massa gran i a més sap molt bé que allò que requereix la seva dignitat és de ser la capital de Catalunya i no la d’Espanya. Passi que hi vingués el govern basc; era un amic desventurat que venia a refugiar- se a casa nostra. El de Madrid, al contrari, hi ha vingut amb ínfules de ‘gobierno superior’ i a més acompanyat d’una tal quantitat de ‘funcionarios’ de tota mena i de tot calibre que arriba a fer l’efecte d’una plaga de llagosta. Són ells tant com els refugiats andalusos la causa que ara pels carrers del centre de la ciutat se senti tant castellà ¡i amb quin urc i quina altisonància poden parlar-lo tots aquests ‘funcionarios del Estado’! Qualsevol diria que són els conqueridors de Catalunya i no pas uns que s’hi han hagut de refugiar perquè no han sabut defensar el seu país. Els discursassos del doctor Negrín ho acaben d’esguerrar tot; entre ell i els editorials de la nova Vanguardia t’arriben a fer rodar el cap, tant s’assemblen a allò que diuen els de ‘la España nacional’. Sempre hi és qüestió de ‘las glorias de España’ i fins i tot de l’’Imperio’; a cada pas ens recorden, com els altres, que Espanya havia estat un ‘Imperio’ i que mereix –i tant– tornar-ho a ser. El mal que està fent tot això és inenarrable; els catalans arribem a dubtar si aquesta guerra es fa per Catalunya o en ares d’una certa ‘idea imperial’ d’Espanya que porta de cap el doctor Negrín. Per cert, com que a penes es troba res més que llenties als mercats de Barcelona, els nostres les anomenen ‘pastilles del doctor Negrín per aprimar-se’.»

[Podeu llegir la carta sencera ací.]

Carta inclosa en el llibre ‘Cartes a Màrius Torres‘ (de l’editorial Club Editor).

VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.