La vaga de Colau…

La vaga de treballadors del metro d’ahir a Barcelona ha tingut un impacte polític notable. Fins i tot diria que ha tingut més impacte polític que no sindical. I això per un motiu ben obvi: la presència del Mobile World Congress a la ciutat. Enmig d’un esdeveniment global d’aquest abast és raonable que una convocatòria de vaga que podria ser un afer simple acabe esdevenint molt complex i amb moltes arestes. Us propose que en mirem algunes.

1. La vaga és un fracàs negociador de l’ajuntament i TMB. Per això aquesta vaga d’ahir quedarà com ‘la vaga de Colau’, la que no van saber evitar. Els sindicats no ho han fet fàcil, és cert, però en situacions semblants, amb els ajuntaments anteriors, sempre s’havia arribat a un acord. Que els sindicats miren de traure profit d’una situació tan compromesa com aquesta ens pot agradar o no, però entra dins la lògica dels fets. Ara, ja no és tan normal que això no se sàpiga evitar de cap manera. I compte amb les raons. Perquè la protesta no és solament per la precarietat d’una part de la plantilla. L’opacitat de TMB i els sous dels directius, majoritàriament ex-càrrecs polítics, és una qüestió seriosa que podria tenir implicacions polítiques de pes. A part que la reclamació que es facen públics ve d’una sentència que l’ajuntament es nega a complir, com s’hi negaren els anteriors. Però això, ara, ja no és cap excusa perquè és Barcelona en Comú que té la responsabilitat de governar.

2. Una vaga és un instrument de pressió que en les societats democràtiques no pot ser qüestionat sense qüestionar la democràcia mateix. Però els vaguistes també han de ser conscients que per a la població les incomoditats que ocasionen poden arribar a ser excessives i que per això se’ls poden girar en contra. Ahir no vaig veure gaire indignació entre els clients del Mobile, però sí entre els barcelonins de peu. Els vaguistes, qualssevol, no tan solament han de tenir raó sinó que han de convèncer, i Barcelona és una ciutat que pateix massa pel transport públic i la gent n’està molt farta, de no poder-lo fer servir amb normalitat.

3. El Mobile ha de respectar la ciutat que l’allotja. I en aquest sentit l’actitud del president del congrés de no assistir a la inauguració per mostrar el seu enuig amb la vaga simplement no és admissible. Després, va provar de rebaixar-ho, però va sonar molt a rebequeria infantil, de xiquet a qui prenen la joguina de les mans. El Mobile és molt positiu per a Barcelona, però Hoffman no és el rei de la ciutat. Hauria de saber estar en el seu lloc.

4. Finalment tothom té el dret d’opinar què vulga sobre el Mobile. I evidentment també anar contra la presència d’aquesta exposició i congrés a Barcelona. La batllessa va dedicar-hi unes declaracions durant la campanya electoral, molt contràries, que ara li poden passar factura. Barcelona té el dret de renegar d’una cita global com aquesta. Però he de dir que jo no detecte pas un estat d’ànim generalitzat contra el congrés de mòbils, sinó més aviat al contrari. Sembla que una part molt substancial de la població aguanta les incomoditats de la cosa conscient que es tracta d’una cita global sense comparació amb res més que passe a Barcelona durant l’any i amb pocs esdeveniments internacionals.

La crítica al Mobile i a tot allò que significa la indústria del mòbil és important i cal que siga escoltada. L’acriticisme no val mai de res i hi ha qüestions, des de la violació de la privacitat als minerals de sang, que cal posar sobre la taula urgentment. Però la crítica per la crítica tampoc no és gaire útil. Les institucions públiques tenen, doncs, una gran responsabilitat a l’hora de fer veure i entendre als ciutadans els pros i els contres d’una cita com aquesta. I és evident que l’actual ajuntament no se sent còmode amb el Mobile, a diferència dels anteriors, de Convergència o del PSC. Hi té dret, sens dubte. Però també té la responsabilitat de no motivar situacions que en facen perillar la continuïtat. Especialment, tenint en compte que en l’actual govern només hi ha 11 regidors de 41.