La unitat per als qui la volen?

El joc dels partits fatiga. Perquè massa membres d’aquelles institucions, viuen dels sous dels seus càrrecs. Per contra, quan la policia va atonyinar sense miraments el 1 d’octubre, la gran majoria d’afectats eren persones sense cap sou degut a cap partit. Llavors, que els vinguen després d’allò a “explicar” que és que ara el que s’ha de fer és això o allò, seria per a riure si no fes plorar. Al final, es tracta de continuar el camí traçat. Els qui vulguen, que caminen. I els qui no es vegen amb cor, que es queden aparcats. Fa deu anys, ja va passar, que jo recorde quan Duran i Lleida es va afegir a una manifestació crec de l’onze de setembre i es va haver de retirar.

ERC té les idees clares i la maquinària greixada, certament. I ja es veu guanyadora. Però jo diria que des de el 27D que es veu guanyadora i, ni sempre ha guanyat quan esperava fer-ho, ni quan ho ha fet ha sigut la victòria sense paliatius que deixa el rival fora de joc pel que queda de legislatura.
I, des del meu punt de vista, ni en somnis és capaç d’una demostració de força equivalent a la d’en Puigdemont a Perpinyà.
Una candidatura capaç de provocar en l’independentisme l’estímul que el va dur a Perpinyà seria un sotrac que deixaria en l’aire totes les certeses que ara es donen per descomptades.
Tant de bo passi: el meu vot i el meu entusiasme tenen.

Si els partits són incapaços de fer una unitat estratègica el que passa és que no representen a una bona part de la ciutadania, que és queda sense representacó politica. I aleshores cal que algú o alguns representin aquesta realitat sociolòlgica molt estesa a Catalunya. Per tant qualsevol iniciativa amb l’objectiu de representar aquesta posició al Parlament serà benvinguda, i crec que és possible que obtingui molts escons, de fet n’estic convençut. Aleshores s’obre bàsicament una altre partida política o d’escacs, amb resultat molt difícil de preveure i que fàcilment pot donar grans sorpreses. I també tornar a situar la batalla per la democràcia i la república en el centre del tauler activant tots els peons possiblees.

Per tant és evident que les partits politics, especialment els d’esquerres, han deixat un gran forat que cal omplir i que algú omplirà de ben segur més aviat del que ens pensem.

Tant de bo sorgís quelcom engrescador, fresc i sobretot format per gent valenta, inteligent, i poc o géns militant de partit. La gent estem farts de soldadets de partit acrítics amb el seu líder i violentament crítics a qui els qüestiona. I el pitjor, capaços de recargolar relats per justificar-se, o mentir, o insultar o menystenir a independentistes amb estratègies oposades. En resum, necessitem llum per a donar l’ esquena a tota aquesta foscor, i que s’ ho fagin sols tot això de les paguetes i les merdetes que tant mimen.

Dies enrere en Vicent Partal parlava dels partits Societat Anònima, és a dir, dels partits que actuen en la política com fan les empreses en llurs mercats respectius. Es tracta d’organitzacions que miren, per damunt de tot, d’obtenir la major quota possible en el mercat de la política, a fi i efecte de garantir als seus membres uns dividends substancials en termes d’accés a sous i a recursos públics.

A Catalunya, PSC i CiU han estat les Societats Anònimes històriques de la nostra política gràcies a la seva hegemonia durant anys i panys als grans ajuntaments i a la Generalitat.

I la resta de partits? Doncs quan comencen són els abanderats de la regeneració i de les mans netes. Tenen ideals purs (la independència, per exemple) i critiquen els seus rivals quan relativitzen aquest ideals en nom de la raó pràctica. D’això en diuen, disculpeu l’expressió grollera, fer la puta i la Ramoneta (p i R).

Ai las, però, el món canvia! I aleshores els purs es troben, de sobte, que toquen poder o, si més no, alguna direcció general o potser alguna conselleria. I què fan, aleshores? Molt senzill. Reivindiquen les accions pràctiques i la renúncia als ideals. És a dir, reivindiquen la p i R.

Ara ERC juga el paper pràctic i JxC i la CUP es disputen el paper pur. Si demà o demà passat l’electorat donés l’hegemonia a algun d’aquests, canviarien les tornes.

En definitiva, i com a conclusió, els partits usen conceptes com ara llibertat, igualtat o independència únicament i exclusiva amb finalitats tàctiques. Aquí i arreu. Som molt ingenus si esperem que algun dia els emprin amb finalitat estratègica.

Forçant el raonament, diria que aquesta esperança ingènua en la sinceritat dels partits va ser un dels factors clau que va impedir de guanyar la independència el 2017.

Des del meu punt de vista, doncs, als efectes de l’objectiu estratègic (la independència) és irrellevant, a hores d’ara, l’aritmètica parlamentària que es pugui derivar d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. I, per tant, és irrellevant si els partits s’entenen o no.

Bàsicament, perquè un objectiu ambiciós com la independència només es podrà assolir malgrat els partits, i no pas gràcies als partits. I faig, doncs, dues preguntes també ingènues a la nostra societat:

1. La societat catalana vol realment la independència? I, fent un pas més, aquells qui es declaren independentistes, volen realment la independència?

2. Suposant que la resposta a les preguntes anteriors és positiva, la societat catalana serà capaç de dissenyar una estratègia efectiva per a guanyar el poder?

Perquè si no som capaços, con a societat, de dissenyar una estratègia cívica per a guanyar el poder, estem condemnats a molts anys d’espectacle partidista estèril, avorrit i, a més, extraordinàriament car.

Fins aquí hem arribat senyors.

Sembla que alguns es volen diplomar en “Mesellogia”. Comencem:

Mesell : Que no se sent dels cops. del ll. mĭsĕllus, dimin. de mĭser, -a, -um ‘miserable’

Aquests dies circula un video sobre l’horror viscut l’1/O: https://twitter.com/miquelstrubell/status/1019154174154506240?lang=ca

La gent que va protegir amb el seu cos els col·legis electorals sí que van sentir els cops. Dubto que es preguntés si eren d’ERC, de la CUP, de JxCat. Qui són els que no van sentir els cops a les seves carns? Qui són els mesells?

La qüestió endimoniada de mena és que a Catalunya ni sol no ha minvat l’independentisme sinó que n’hi ha més i creixent, però els projectes independentistes han desaparegut del tot del panorama polític català, excepte una certa retòrica. Sembla que aquesta etapa de transició que Rufián anomena “catalanisme república d’esquerra” (sense esmentar per res la independència) serà gestionada per ERC amb el possible vist i plau dels Comuns i la CUP, però és d’esperar que aquesta interinitat s’acabe més prompte que tard, i les tendències que s’estan perfilant poden esclatar quan la constel·lació de condicions siga favorable arrossegant d’un cop i potser per sempre més el sistema de partits actual.
Prenguem seient.

La cerca de la unitat pot haver estat el càncer que ha minat el camí cap a la llibertat i la propia unitat. Al altar de la unitat s’ha sacrificat l’efectivitat, la claredat l’eficàcia i l’eficiència. Per exemple, estic segur que el “Consell per la República” té aquest nom en comptes del de “Govern de la República a l’exili” per faclitar la possibilitat d’aconseguir la una unitat que, una vegada boicotejada i adulterada la iniciativa, no es materialitza.

Necessitem posar la directa cap a fer efectiva la república sense embuts. Passar olímpicament de la unitat és la única fórmula per aconsegur la unitat. Quan es faci evident que la independència és a tocar i que l’èxit és clar, no us preocupeu que tothom s’hi unirà. Mentre dibuixem escenaris complexos, inviables i inintel·ligibles per assolir el consens i la unitat, la unitat serà impossible.

Tant de bo Canadell sigui el catalitzador que que enceti la reacció en cadena cap a la independència dels que vulguin pujar al tren i a mesura que es vegi clar que el tren porta a destí ja hi acabarà de pujar tothom. Pel capbaix, juntament amb Puigdemont, és dels únics que han marcat alguns gols des de l’1-O.

A curt termini s’ens obriran grans oportunitats per assolir la llibertat. No en va moltes de les colónies que s’han allibertat d’Espanya abans que nosaltres ho han aconseguit aprofitant èpoques de profundes crisis a Espanya. Ara n’hi haurà una de les més profundes de la història. A veure si la sabem aprofitar.

Que amb els partits actuals no és farà la independència, és un fet. Puigdemont ha de plegar del PDECAT i no només plegar, els ha d’abandonar. Ha de fer net d’una vegada. Cal abandonar els que ens han portat a l’atzucac en què ens trobem. Cal pensar diferent. Cal aprofitar tot allò que hem après.

ERC i part del PDECAT segueixen en clau de partit i autonomista. Quina autonomia, em demano jo. Si no tenim ni estatut! Si l’autonomia és una mentida. Si te la poden treure quan volen (155, estat d’alarma, inseguretat jurídica, decidir des d’Espanya qui pot ser president i qui no…) es que no la tens! Si volen seguir per aquesta via, que comencin per proposar un nou estatut. Però no ho faran, perquè se’ls veuria el llautó.

I el que més fot és que els que ens estan frenant són, numèricament parlant, pocs en comparació amb el total de votants. Sumem militants i gent que viu dels partits i són pocs. Estem parlant de més de dos milions votant independència!

Resumint, benvingudes les noves estratègies perquè les actuals no serveixen.

Buf, arribo a temps.

Vull dir primer de tot que podríem comprovar a les hemeroteques com he defensat des dels projectes en que participo el que jo anomeno “Via Bàltica” (en certa manera en contraposició amb la “Via Catalana” del Win-Win i de la llei a la llei) fa molt temps, molt, crec que abans del 27S i tot, i repetint-me fins a la sacietat, fins fer-me pesat, com una màxima o eslògan de Catalunya Acció, associació que va néixer a cavall de l’octubre de 2004 i el febrer de 2005 i es presentava com Organització Política per portar Catalunya a la Independència en 10 anys o sigui pel 2014 aproximadament, l’eslògan era “Catalunya Acció, un far que assenyala el camí vers la Independència”.

És ara mateix encara que un servidor i la gent del BIC de Berga, Berguedans per a la Independència de Catalunya, 2002, defensem permanentment, com una balisa flotant prop del pol nord, una llum, una freqüència que ho va recordant persistenment: Via Bàltica, Via Bàltica, “Via Bàltica” … com allò que van fer els Països Bàltics a les primeres eleccions que hi van haver després de la Gran Cadena que els vorejava a tots tres, aleshores veient que els partits polítics no estaven per la feina, d’alguna manera és el que ens passa a nosaltres els catalans, repeteixo, al veure que no estaven per la feina van optar per fer una sola llista independentista amb un sol capdavanter i van guanyar les eleccions i l’objectiu que era un de sol, la Independència.

No és que l’ANC s’hagi de convertir en un partit temporal liderat per Paluzie o Soler, que també podria ser però crec que no superaria l’escull dels estatuts de l’Assemblea Nacional Catalana, sinó que una suma de partits més grans i petits, el Junts per Catalunya ja de si mateix és prou gran, però cal que sigui molt més gran tot plegat, sumant-hi també entitats com la mateixa ANC (49.530), cerqui un capdavanter o plana major de gran part de l’independentisme, plana major equitativa i lleial a si mateixa, i també lleial al 1r d’octubre “voluntat inalienable dels catalans”, que cerqui aquests capdavanters a Primàries, a Eines de País, en una taula rodona dels partits o a Waterloo (88.138), per donar alguns exemples, i constituís una nova alternativa a l’opció d’anar separats.

Anar separats ens aboca al fracàs, digui el que digui ERC, anar separats ens divideix a tots, cadascú de nosaltres té una confiança en un o altra partit i els vots es reperteixen en tres parts, el resultat és clar i ja l’hem experimentat, quan no ens passen davant “ciutadans” ens pacten els de Podem amb el PSC i amb el Valls, i tot a fer punyetes. Incapaços d’entendre’ns abans de les eleccions qui s’empassa que ens entendrem després? Partal ha parlat de la cessió vergonyant del poder de la Diputació de Barcelona al PSC/PSOE i de seguida hem de contrastar amb el cas de la cessió de fet de l’Ajuntament de Barcelona als enemics de la Catalunya plena i lliure ben conxorxats quedant un dels nostres partits amb cara de moniato. Dissimulant tan com vulguin però amb cara de moniato. El primer perjudicat de tot plegat nosaltres i Catalunya, com sempre Catalunya!

La nostra Catalunya, la Catalunya de Pau Casals, de Macià, de Prat de la Riba, de Companys, de Forcadell, de Cuixart i de Paluzie, i de tots els altres … voleu dir que no es capaç d’articular una coalició que es comportés en ordre intern com a sub parlament “de la incipient república” amb un programa conformat com unitat estratègica compartida? Vam ser capaços de “Pau i Treva” i del 1r d’octubre i no serem capaços d’això?

Tal com ens diu Partal en l’editorial d’avui “reformular el concepte” com per exemple la possibilitat de muntar unes normes d’actuació dins de l’estranya i nova coalició, uns protocols que evitin les divisions i malentesos del dia a dia, contemplant també la possibilitat de que es donés aquell fet que passa a les campanyes electorals dels EEUU en les que a voltes un candidat es retira i recondueix els seus suports a un altre candidat més ben situat, també contemplar la possibilitat d’una direcció compartida o que es vagi succeint en el temps, lleialtat per Catalunya entre tots.

I per acabar, si al final el Partit que vagi sol guanya, el nostre país no hi perdrà res, ningú haurà de renunciar al seu objectiu i el reforç pot ser mutu. Res farà tan bé a Catalunya i els catalans veure que la situació es redreça esperançadament, tot el contrari de sentir-se atrapats, vençuts, trists i desvalguts. A la que els capdavanters mostrin dignitat i unitat d’acció el País català es redreçarà tot seguit, resiliscents com som.

No defallim, la lluita i el treball per acomplir el Mandat del 1r d’octubre: Edificar la República Catalana Independent, tot just acaba de començar. Seguim persistents.

Si deixem de banda les especulacions sobre el que hauríem de fer o el que hauria de passar i anem als fets constatables, què tenim? Que en lloc d’enfortir-nos davant l’hostilitat dels poders de l’Estat, ens hem sotmès a l’arbitrarietat judicial i a la prevaricació, que hem acceptat i pagat obedientment multes milionàries , pagaments de fiances que no ens tornaran i confiscacions de béns, que hem suportat denúncies a dojo i amenaces, que hem tolerat que els nostres representants electes siguin bandejats i perseguits, que hem acceptat que els líders polítics i socials republicans i democràtics estiguin tancats a la presó ja fa prop de tres anys, després d’un judici escandalós pel qual encara vam haver d’escoltar elogis i agraïments si més no per les formes, que hem acceptat el segrest del Parlament i la usurpació de funcions, l’incompliment de compromisos i el dogall econòmic… I anem tirant, que qui dia passa any empeny i al capdavall la peripècia de deambular pel laberint té un vessant atractiu, potser lúdic, que fins pot semblar èpic.
Se’ns rifen una vegada més, i encara els agraïm cada somriure, com si no ens adonéssim que se’n riuen. Ens tanquen al laberint que han construït i ens envien els seus líders miserables, de somriure bonhomiós, a redimir-nos, una vegada més, amb el missatge paternalista i cínicament protector del “ja us ho dèiem, que això no anava enlloc; seguiu-nos a nosaltres, que tenim la clau de la sortida”. I és clar! Són ells que han fabricat el pany! Podem especular, però els fets, ara per ara, són aquests. Nosaltres, amb un projecte repiblicà de redreçament democràtic ens extraviem i ells, amb un programa de submissió monàrquica i continuista instal•lat en la inconsistència democràtica, guanyen. Més o menys com sempre.

O bé “la unitat dels qui la volem” tira endavant, o el govern el portaran els fatxes vestits d’unionistes o qualsevol coalició que, desenganyem-nos, no en tindrà res d’independentista, i hom arriba a pensar que potser això seria el cop definitiu com per a fer reviure la unitat altra vegada, lluny dels partits que l’han destruit. És per això, que la meva gran esperança és “la unitat dels que la volem” amb un líder capaç d’il·lusionar-nos (potser en Canadell?) i portar-nos al final d’aquesta nova forma d’esclavisme, on d’un en un se’ns van rifant en la seva justiciera “justícia”. Si la gent es deixa estar dels encantaments i litúrgies de les sectes en què s’han acabat convertint els antics partits, que per la seva mediocritat i estupidesa s’han arribat tornat paràsits socials, els partits s’acabaran quedant a la cuneta de l’autopista de la independència i del nou país. Deixe’m de plànyens i de votar amb una pinça al nas com a burros. Amb el que està passant, anem entenent moltes coses del desastre amb què va acabar el cop d’estat del 36, i no pensem acceptar més desunió, que és la que històricament ens porta al fracàs i a l’enemic a la victòria durant un segle més. Hi ha moltes possibilitats d’èxit per aquest camí. No les desaprofitem!

Imagineu-vos que la “unitat dels qui la volem” es basteix a Waterloo, amb un Molt Honorable President Puigdemont que ha abandonat públicament el PdCAT per enlairar únicament el penó del Consell per la República, auxiliat per personalitats de gran autoritat, respectades arreu, sense carnet de cap partit, amb capacitat per arrossegar suports significatius en tota mena d’àmbits. N’estic plenament convençut que el triomf de Perpinyà haurà de tenir una continuïtat guanyadora espectacular, com ara la conversió del Consell en un veritable Govern de la República a l’exili, un cop deixades enrera les restes de Convergència que avui denominem PdCAT (i demà qui ho sap!).

Els partidets que remenen la cúa a les antigues aigües convergents, amb el grup de Poblet, la Pascal, el Bonvehí, etc, correrien a aixoplugar-se sota les banderes d’Esquerra, que és qui avui millor representa els interessos d’aquest vergonyant segment de la societat catalana que vol sous i càrrecs autonòmics. L’altre partit criptovergent, el PSC, correría a difuminar-se amb les restes d’Iniciativa i els Comuns, per tal de retenir una part del pastís metropolità. El partits espanyolistes, com sempre, farien molt soroll però deixarien poca petjada institucional.

La bona gent sense carnet de partit, que sovint ha hagut de votar a contracor els uns o els altres, podrà votar per fi sense tapar-se el nas. El triomf serà de dimensions èpiques. Som-hi! Tothom a empènyer des dels Consells Locals per la República, des de l’ANC, des de les organitzacions sectorials i institucionals (penso en la Cambra!). I els partits que es presentin amb els candidats que vulguin. Ningú no pot guanyar per davant del Molt Honorable President Puigdemont!

A vegades penso que ERC utilitza només Vilaweb i els seus comentaristes per veure com està realment el barómetre i les enquestes. Magre nois..

Com que veuen en aquest termómetre digital, que els catalans anem a pinyó fixe per aconseguir la independència, fan volar algún colom pels masmedia i sempre hi ha algú que el veu passar.. Per coloms, que recuperin en “sis ales”..

Sempre treiem el pacte de la Diputació de Barcelona i nosaltres, mesells, només pensem amb el President Torrent carregant-se la voluntat del poble, les ganivetades al MHP Torra, l’apuntalament del 155 a la Moncloa, els contractes amb Ferrovial, els presos que tením, la put.a tauleta i els que a estones lliures escriuen un llibre i es fan fer propaganda gratuita al telenotícies de “la nostra”. Riute’n del compte del llop..

Carles Puigdemont (sense rastre de PdCat d’una vegada), Canadell, Baños, Paluzie (sense carnet a la boca) i Consell per a la República. Ostres quina música més agradable.

Realment molt diferent de la música dels pactistes i autonomistes. De fet, em fa pensar quan els nazis posàven Wagner als camps de concentració.

ESPERANÇADOR

El cansament de molts independentistes del partidisme fa que aquestes maniobres i posicionaments siguin un motiu d’esperança sobretot tot perquè són un intent de superar la divisió i els mateixos partits sense prescindir d’ells. Seria establir per damunt una força de país unitària i transversal: ‘la unitat dels qui la volen’ de manera que imposés la seva estratègia a la dels partits, per convenciment i per la força de la ciutadania que la recolzes. Un autèntic by-pass.

Si això quallés, el proper pas seria que la teoria s’ajuntés amb el motor del projecte, la pràctica, la mobilització ciutadana. Allà on es manifestés la nova força política, siguin en unes eleccions o en iniciatives de combat, caldria fer patent, obertament, el desafiament a l’Estat, perquè proclames independentistes, algunes amb bona voluntat, des de l’autonomia, són únicament carn d’inhabilitacions dels tribunals pel futur…

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Ojalá Vicent, ojalá; lo que sembla mentida tenir que implorar en el putus partits UNITAT, debant d’un estat espaÑol franquista.
Com algun comentarista a dit, en Mossèn Jonqueres tenia (desconec si encara la te) molta amistat amb la franquista Sorayita, els unia entre altres coses la Santa cristiandad , putser algún día ens dirà el Sr. Junqueres que va pactar amb aquesta franquista sobre el referèndum de l’1-O? doncs a les reunions per dur a terme el referèndum o no hi anava o estava callat ( llegiu el llibre tota la veritat) encara que faltan detalls per explicar com aquest.

Bon dia.

1 Segons totes les enquestes Esquerra és la guanyadora de les properes eleccions. Molt bé, ja tenim guanyador virtual, el guanyador real ja veurem qui és. (Açò de tenir un guanyador virtual que després la realitat s’encarrega de no confirmar ja passat anteriorment).

2 La línia vermella d’ERC de no donar el govern a un partit no independentista s’esvairà, o no, tan bon punt ERC sumi amb PSC i Comuns. Si ERC arriba a tenir majoria li la prendran amb l’excusa que la suma de PSC i Comuns és més majoria encara. I si superés el 50% d’escons d’aquest tripartit no hi haurà tripartit. El tripartit és una idea volguda per PSC i Comuns sempre que estigui comandada per PSC o Comuns de manera visible -amb un d’ells dos de president de la Generalitat- o invisible, manant des de l’ombra. A ERC se la vol com un partit subaltern o no se la vol. Està disposada ERC a ser un partit subaltern? És una possibilitat ben real que alguns sectors estan disposats a potenciar i a no desaprofitar.

Conseqüència de tot açò és que hi ha algú interessat a què ERC aparegui en totes les enquestes com a guanyador de les properes eleccions, perquè segons totes les enquestes… (ara pot vostè continuar llegint el punt número 1 i tindrem un text circular)

Bon dia.

LA UNITAT PER ALS QUI LA VOLEN

Això és exactament el que ara ens cal. I els que no la volen que segueixin fent la seva. Ignorem-los. Aquest lema reobre finestres d’esperança als qui com jo ho vèiem tot negre.

Si Vicent, llegint el teu editorial, s’ha obert davant meu un ampli ventall de variants sobre aquesta idea mare. Jo mateix em sorprenc de com de cop el pessimisme recalcitrant que arrossego s’està aprimant.

De les moltes variants possibles, les que tu apuntes i les moltes que jo hi he afegit, ja en tinc una de triada. Com que el cap em va a cent per hora potser durant el matí hi faré retocs. Ací va la meva Carta als Reis:

Estimats Reis d’Orient: Ja sé que aquest any no he sigut molt bon nen però així i tot m’atreveixo a fer-vos una petició.

Soc conscient que el sistema electoral obliga a fer una llista amb nom registrat per poder-se presentar a les eleccions. Jo demano una llista aglutinada per el MHP Puigdemont que seria el cap de llista. Ell mateix, degudament assessorat per la gent del seu equip, aniria posant els noms dels integrants.

Per tenir dret a entrar a la llista caldrà complir unes condicions: -Estimar molt a Catalunya i lluitar per la independència. -Estar disposat a treballar fort i a sacrificar-se si cal. -Saber treballar en equip i no competir mai amb els propis companys. -Excel·lir en la seva especialitat. Si això entra en contradicció amb la condició anterior, preval l’anterior. -Tenir cintura per adaptar la estratègia a les condiciós de cada moment. No aferrar-se al “la nostra norma diu…”. -Preferiblement no estar afiliat a cap partit polític. Si es pertany a un partit entrar a la llista com a independent amb el compromís ferm de presentar la dimissió si un dia no posa per devanit la ideologia de la llista a la del partit. -Tenir molt clar que la seva feina és estar al servei del poble. No manar al poble. – No fer mèrits per arribar a les portes giratòries. espanyoles. -Tenir clar que Espanya és un altre país.

Senyors Reis. Els demano que si amb els nervis m’he descuidat alguna condició em permetin afegir-la més endavant. El que els demano es per mi pero no només per mi. És per compartir-ho amb el meu país. Ja sé que per mi sol és demanar massa.

Vicent, l’independentisme ha d’esser aglutinador. No val la idea que no s’ha d’admetre, en el sí d’aquest moviment, els representants de la dreta. Ja fa uns anys, ERC va assumir, de mala gana, això si, la possibilitat de llistes úniques. Cal considerar que aleshores ERC no estava en situació d’exigir res. Però, en unes eleccions al Parlament de Catalunya, CiU perdé 12 diputats i el senyor Junqueras, intentà anar per lliure, tot pensant que era una llàstima no poder fer un tercer tripartit donat el cas que no sumaven prou els partits de l’esquerra política. D’això, jo en dic arribisme i innoblesa. ERC ha estat un partit molt compromès amb el catalanisme, però un cop desaparegut l’Heribert Barrera, la cosa ha anat pel pedregar. I, ara, una colla de fanàtics miren d’imposar el criteri segons el qual la dreta no ha de comptar dins de l’independentisme. La idea de la transversalitat ha mort. I, aquí m’aturo.

Divide et impera. Mentre nosaltres anem barallant-nos per quatre engrunes, a Madrid es freguen les mans perquè ja els hi està bé; la seva estratègia funciona.
El problema és que cap de les dues principals tendències que ara governen a casa nostra (l’ex pujolisme, o digueu-li com vulgueu, i ERC) vol deixar en mans de l’altra la iniciativa o el protagonisme, i al final passa com en el conte: mentre els dos conills discuteixen si son llebrers o podencs, al final els gossos els acaben atrapant. El que està clar és que fins que no aparegui el Macià de torn -i d’això el poder judicial espanyol ja en tindrà cura de que no passi- aquesta situació no canviarà. Som un país petit, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, acostumats a negociar-ho tot, a discutir-ho tot i, per això, de vegades ens passem. Cal anar per feina i, si convé, després ja ens barallarem per si les espardenyes dels Mossos d’Esquadra han de ser de set betes, de sis o de cinc; però ara és el moment de dedicar-se a allò que és essencial, i que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Pel que sembla hi ha qui encara no se n’ha adonat que, actualment, la nostra única força és anar tots a una.
Francament, som tant primmirats que de vegades penso que, com a país, no tenim solució. Estem davant d’un oponent que no juga amb les mateixes regles i nosaltres ens entestem a seure a taules de diàleg i a intentar negociar, i si aquell qui tenim davant no té cap intenció de negociar res “ja pots xiular si l’ase no vol beure”. Davant d’una situació d’aquestes, o tens al contrari agafat pels collons o ja pots anar a prendre un cafè i deixar-ho corre. I a partir d’aquí que cadascú en tregui les conclusions que vulgui.

Molt encertat l’editorial, totalment d’acord. Tot i que soc seguidor d’en Puigdemont, si això anés endavant ara, hauríem de posar Puigdemont i demés exiliats o empresonats al final de les llistes per evitar només començar em problemes legals mentre siguem a Espanya. Haurien de fer campanya, etc. donant suport a les noves o no tant noves cares que es presentin liderant aquest proposta/reflexió de’n Partal. Qui no entengui que primer hi ha la República i després la normalitat democràtica d’un estat nou, il·lusionant, socialment envejable, econòmicament punter, es que no vol marxar d’aquest país imposat.

Diu Partal: “La fuita principal que té aquesta proposta és, precisament, el cansament de molts independentistes del partidisme i la incomprensió de la idea que no necessàriament cal entendre’s entre ells”, doncs és molt simple , i tothom sap que precisament les coses tiren endavant sumant diferències ( com passa a les milors families, negocis i….)

“Hi ha gent com Joan Canadell, que aixeca moltes expectatives quan diu: ‘Si a curt termini es veiés la possibilitat de recuperar la unitat estratègica, em plantejaria fer un pas endavant, en qualsevol posició que se’m demanés.’ I hi he deixat la declaració literal perquè em sembla particularment il•lustrativa.” : Doncs a bona hora arriba l’oferiment generós i humil d’oferir-se com a dirigent.

“La cosa, en definitiva, és que, pel que veig avui, a un costat hi ha Esquerra Republicana, amb les idees perfilades i la maquinària greixada, i a l’altre de moment tan sols un còctel, o els elements d’un possible i difícil còctel.” Clavat, aquí tenim el responsable a qui assenyalar, enfront dels altres.

Hi ha maneres d’explicar, i defenso que l’objectivitat no existeix, no critico com ho resumeix Partal perquè tots, som subjectius. Però en comptes de la maquinària greixada (sona bé oi?) jo diria que ERC treballa amb la vista posada al futur, com va dir fa uns dies el President Puigdemont: FALTEN MOLTS ANYS DE PREPARACIÓ, treballant en tots els camps.

Hi ha moviment? el President Torra surt dia per altre als mitjans.

la indispensable unitat passa per l’entesa entre les dues forcers majoritàries ERC i el què surti del PDCAT, més la CUP, independents i altres, el cóctel que diu Partal. I si al davant cal un líder carismàtic endavant. Aquesta unitat només pot ser plenament efeciva si es compareixen tots els passos a seguir. de manera que la gran majoria de la població pugui creure en el país que vindrà, explicant molt clarament on anem, treballant a l’ombra i parlant amb fets.

Totalment a favor de la “unitat dels qui la volen”, amb l’afegit que l’hem d’organitzar tan aviat com sigui possible, especialment si es vol presentar una llista a les eleccions al Parlament. I ens hem de preparar per a una cosa amb la que no s’ha comptat durant tots aquests anys: la possibilitat que l’encapçali gent del carrer. Recordem que portem massa temps que sembla que si no s’és ben conegut no es pot fer res, i qui és conegut es decideix des de dalt. Al cap i a la fi, porto dies dient que em sento molt “anarco” perquè tres milions de persones sabem molt bé què volem però una vuitantena de persones a les institucions ens ho han fotut tot enlaire.

La unitat ha estat una obsessió (malaltissa?) sempre, i així ens ha anat: desunits i fastiguejats. Aquesta nova i transversal “unitat per als qui la volen” sembla engrescadora, és un canvi de paradigma que podria donar resultat. Però, atenció, liderada per gent amb ganes de treballar seiosament i que ho mereixi, no pas pels capitosts de tal o qual partit. Els partits de “tota la vida” han demostrat a bastament que no serveixen per a l’esforç sobrehumà que ens cal. Unitat per als que la volem sembla un bon lema de partida. Perseverem!

A mi ERC em va decebre dues vegades: en fer el tripartit amb Maragall i el gir actual cap a l’autonomia. Mai més em decebrà. No és comparable l’actitud d’ERC i de Juntsxcat. Qui ha entrebancat sempre la unitat ha estat ER (ara ha desaparegut la C). Jo espere “la unitat per als que la volen”, una llista transversal amb molta gent de prestigi independent (dius Vicent que s’han cremat, tinc l’esperança que encara en queden sense cremar), disposada a declarar i fer efectiva la independència si al Parlament hi ha majoria independentista. I no veig cap persona més adient que Puigdemont per encapçalar la llista, però estic segur que ell mateix estarà disposat a cedir en favor d’un altre si convé, la generositat del president exiliat està ben demostrada.

Em pregunto el mateix que molts. Perquè Partal i Vilaweb no parlen mai del paper del Consell per la República i dels exiliats en tot això?.
Ni els partits ni les institucions de la colònia ens treuran d’aquest nus. Quan guanyin les institucions s’hauran acabat altre cop les ànsies d’independència.
Només des del govern a l’exili, no subjecte a la il.legalitat espanyola, i una organització popular àgil i canviant es poden tirar endavant accions no violentes i efectives.