La unitat i l’ús, sentenciats

Més que una sentència, sembla un al·legat supremacista expressat en un pompós argot jurídic. Amb una argumentació d’una qualitat ínfima compensada per una prepotència gens dissimulada, tomba tota possibilitat d’un ús públic oficial normal del català al País Valencià i talla tota comunicació oficial amb Catalunya i les Illes si no és en castellà.

Es tracta de la recent sentència 319/18, del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJ), que resol el recurs contenciós administratiu 296/2017, presentat per dos diputats del PP contra el decret de 12 de maig de 2017 del govern, que regula els usos institucionals i administratius del valencià en l’administració. En el mateix sentit s’han expressat tres sentències successives dictades també contra aquest decret.

Remarquem-ho: era la primera vegada que es regulava amb un simple decret aquest aspecte elemental de l’administració d’ençà de la instauració de la Generalitat Valenciana. Ni els governs socialistes ni els del PP havien sentit la necessitat d’establir quins usos lingüístics havien de ser els de la Generalitat Valenciana. Simplement tot es feia en castellà i, com a gran acció normalitzadora, s’enviava a traduir la normativa legal al català per al Diari Oficial i es condimentava amb alguna campanya promocional com aquelles de ‘Diga bon dia’ o ‘Visquem en valencià’.

La sentència presenta dues línies bàsiques. D’una banda, impugna frontalment que els valencians compartim llengua amb Catalunya i les Illes Balears (que el valencià pertanga al mateix ‘àmbit lingüístic’, expressió que usa el decret) i que les instàncies oficials es comuniquen en aquesta llengua. De l’altra banda, en redueix l’ús oficial a poc més que utilitzar els noms propis oficials entesos com a ‘marca’: no cal traduir ‘Generalitat Valenciana’ al castellà ni emprar-la sempre en versió bilingüe.

Comencem pels usos oficials, en què les prohibicions del TSJ són devastadores, fins al punt que deixen l’oficialitat del català reduïda quasi a l’ús simbòlic. Podem demanar-nos com és possible aquesta destrossa, si la majoria d’articles del decret presenten el mateix contingut que els corresponents de la Llei de política lingüística (LPL) de la Generalitat de Catalunya vigent del 1998 i que, per tant, ha passat tots els filtres de legalitat. Molt simple. La fonamentació jurídica, que esperaríem elaboradíssima, es redueix a invocar, article a article, un mantra, a llançar un as que mata tots els altres drets lingüístic: l’oficialitat del valencià no implica deure de coneixement, però la del castellà, sí. I ací s’acaba tota la fonamentació. Quan troben un ús mínimament normalitzador trauen l’as de bastons: conèixer el valencià no és un deure; conèixer el castellà, sí. Es fa en castellà i qüestió resolta.

És així que, segons les sentències, la Generalitat Valenciana no pot:

1. Posar rètols només en valencià, ni tan sols als territoris del seu predomini lingüístic. Té l’equivalent en els art. 30 i 31 de la LPL de Catalunya. Malgrat això, el ‘fonament’ dels jutges diu: ‘no preserva l’equilibri entre les dues llengües oficials, amb la conseqüència que no es dispensa el mateix tracte als ciutadans castellanoparlants que als valencianoparlants [sic]; no oblideu que no existeix el deure de conèixer el valencià i sí del castellà.’
2. Fer en valencià les actuacions internes administratives (equivalent: art. 9 LPL). ‘Fonament’ dels ilustrísmos: ‘Les actuacions internes s’esdevenen fonamentalment entre empleats públics, sense que una gran part d’ells tinga legalment l’obligació de conèixer el valencià –encara menys fins al punt de poder comunicar-se per escrit en dita llengua [sic].’
3. Redactar o emetre almenys en valencià els ‘fullets, cartells i avisos de caràcter informatiu o divulgatiu, en qualsevol suport i, en general, totes les publicacions de l’administració de la Generalitat’ (equivalent: art. 35 LPL). ‘Fonament’ dels ilustrísimos: ‘no es compadeix amb aquests principis atesa la inexistència d’un deure de conèixer el valencià.’
4. Establir que el personal de l’Administració de la Generalitat comence les comunicacions en valencià, fins i tot amb la precisió que això es farà ‘sense perjudici del dret que tenen les persones a ser ateses en qualsevol de les llengües oficials’ (equivalent: art. 9 i 11 LPL). ‘Fonament’ dels jutges: ‘imposa als empleats públics l’ús d’una sola [de les llengües oficials] […] sense justificació coneguda, amb l’efecte per a qui desitge d’expressar-se en llengua castellana, cosa que és proscrita […].’ Nota: l’expressió incoherent, la frase caòtica i la referència tremebunda a ‘proscrita’ són originals dels ilustrísimos magistrados, que sovint exhibeixen una redacció del mateix nivell de la seua fonamentació jurídica.

I, per no poder, la Generalitat ni tan sols pot encarregar que els ‘estudis, projectes i treballs anàlegs que l’administració de la Generalitat encarregue a tercers’ li siguen ‘lliurats, almenys, en valencià’ ni redactar normalment en valencià els documents contractuals amb els contractistes. Ni quan paga feines, estudis o projectes, pot requerir que li ho presenten en la llengua pròpia i oficial!

Després d’aquesta destrossa, podem demanar-nos a què resta reduïda la ‘oficialitat’ del català al País Valencià –una maniobra exportable als altres territoris. O com és possible que un Tribunal Superior de Justícia puga invocar, sense un bri de vergonya, que els articles del decret no preserven ‘l’equilibri entre les dues llengües oficials, amb la conseqüència que no es dispensa el mateix tractament als ciutadans castellanoparlants que als valencianoparlants’, quan ells mateixos usen exclusivament el castellà al 99,99% (el 0,1% restant correspon a rètols com ‘Ciudad de la Justicia / Ciutat de la Justícia’).

Ja sabem on han arribat molts jutges i el poder judicial espanyol com a cos, que sovint imposen la política real a governs i parlaments. I que, de fa uns quants anys, s’han posat a manar com ha de ser l’ensenyament, suplantant parlaments, professors, experiències reeixides d’immersió i estudis tècnics, i ara, regulant també l’ús de la llengua pròpia i oficial en l’administració. En estricta justícia recíproca, els ciutadans haurem de començar a reclamar-los que, si han d’impartir justícia i promoure l’equilibri i el respecte que prediquen, comencen a practicar-ho ells mateixos abans de donar-nos lliçons de fariseu, per molt que les dissimulen amb format de sentències adornades de fullaraca pseudojurídica. El primer pas és dir que el rei –i el jutge que vol fer de rei– va despullat i que ensenya les vergonyes. En l’article següent veurem fins a quin punt ensenyen les vergonyes i encara volen fer-nos creure que es tracta de ‘dret’ i de ‘ciència jurídica’.