24.07.2015 - 06:00
|
Actualització: 24.07.2015 - 12:03
En el debat desfermat a Espanya sobre l’aplicació extraordinària de l’article 155 de la constitució contra la Generalitat de Catalunya, no es té en compte que la Unió Europea podria aplicar una mesura semblant contra l’estat espanyol.
La UE pot invocar l’article 7 del Tractat de la Unió Europea en el cas que consideri que l’aplicació de l’article 155 enclou una violació dels drets i les llibertats dels ciutadans catalans, per tal com són també ciutadans europeus.
L’article 7 del Tractat de la Unió Europea permet de suspendre els drets d’un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics.
L’any 2003 la Comissió Europea va lliurar al consell i al parlament aquest document marc, que especifica com es pot invocar l’article 7 del tractat i en quins casos es pot reclamar la intervenció de la Unió Europea sobre un estat membre.
El document aclareix que la intervenció europea es pot fer contra l’acció d’un estat membre en qualsevol cas i supòsit, no únicament en àmbits regulats per les institucions europees. Afirma rotundament que si els drets democràtics perillessin en una àrea de jurisdicció estrictament estatal –la constitució pròpia en fóra el cas paradigmàtic–, la Unió Europea tindria l’obligació d’intervenir-hi. També queda clar que ni tan sols és necessari que hi hagi una actuació de l’estat concernit, sinó que la Unió pot actuar fins i tot si considera que hi ha una amenaça important.
Per a activar aquest mecanisme cal que ho demani una tercera part dels estats membres, del Parlament Europeu o de la Comissió Europea.
Aplicacions anteriors
L’article 7 del tractat ja ha estat invocat per les autoritats europees, sense arribar –llevat del cas d’Àustria–, a aplicar-se les penes que preveu, entre les quals la més greu seria la suspensió dels drets de vot i representació de l’estat membre afectat.
Ara com ara, en quatre ocasions la Comissió Europea ha recorregut a l’amenaça de fer ús de l’article 7 i en totes quatre ha fet reaccionar l’estat membre, que normalment ha ajustat les mesures polèmiques que volia aplicar a allò que li demanava la Unió Europea.
El cas més famós va tenir lloc l’any 2000, quan a Àustria es va proposar de formar una coalició de govern que incloïa el Partit de la Llibertat (FPO), d’ideologia nazi i dirigit per Jörg Haider. La Comissió Europea va reaccionar contra aquesta possibilitat i va dictaminar un seguit de sancions efectives contra Àustria. Després de mesos de negociacions i de l’elaboració d’uninforme sobre les polítiques del govern austríac, les sancions van ser aixecades, perquè es va entendre que s’havien rectificat els problemes més greus, relacionats amb el tractament dels refugiats, els immigrants i les minories nacionals.
El segon cas fou l’enfrontament de la Unió Europea i Hongria el 2012, quan aquest país va redactar una nova constitució i d’una llei de mitjans que atemptava clarament contra la llibertat d’expressió. La Comissió de Venècia del Consell d’Europa va identificar els principals problemes que tenia aquesta nova constitució i, tot seguit, la Comissió Europea va iniciar els procediments de sanció prevists en l’article 7.
Pocs mesos després, a Romania, va esclatar una crisi política amb l’elecció del primer ministre Víctor Ponta. La Unió Europea va veure amb preocupació un seguit de maniobres que involucraven tant el parlament com els tribunals i va amenaçar d’aplicar l’article 7 contra aquell país. Tanmateix, més tard es van elaborar uns informes que indicaven que la situació s’havia anat reconduint satisfactòriament.
Una mica abans, hi havia hagut el cas, a França, de l’expulsió de gitanos romanesos i búlgars pel govern de Sarkozy. L’executiu francès havia especificat que l’expulsió era de membres de la minoria rom (gitana). La Unió Europea va reaccionar indicant que aquella decisió era incompatible amb els valors democràtics de la Unió. No es posava en qüestió el dret d’un estat membre d’expulsar emigrants il·legals, però sí que es considerava que expulsar en massa membres d’una ètnia o d’una minoria nacional era completament contrari als valors democràtics europeus. El govern francès va rectificar i, tot i que ha continuat expulsant immigrants il·legals, ha tingut molta cura de no identificar-los com a membres de cap minoria.
