La Unió Europea comença a constatar que la repressió a Catalunya li ix cara

Europa és, ara mateix, un mercat de més de cinc-cents milions de ciutadans amb gran poder adquisitiu. Però políticament no és gaire important, si es compara amb la Xina, Rússia, Els Estats Units, per exemple. I el que venien era que era un lloc on els drets dels ciutadans estaven per damunt de tot. Ara ja no ho poden vendre. I encara més. Per a defensar-se, depenen dels EUA. De moment, els xinesos ja els poden ignorar. Al darrere, tota la resta. El Regne Unit (membre fundador) ja ha marxat. I, per si no n’hi hagués prou, el nazisme retorna a casa. Des del Bundestag fins la policia municipal de Madrid. Amb aquesta publicitat i aquests mitjans, no necessiten ni enemics.

Tal com va dir Keynes, si et dec una lliura tinc un problema, però si te’n dec un milió el problema el tens tu. Espanya deu més d’un bilió d’euros.

Europa s’ha empassat tot el que Espanya li ha volgut fer passar pequè l’ha convençut que el deute es menys insolvent amb Catalunya sota el domini espanyol encara que sigui per la força violant la llei i els drets humans.

Una manera de guanyar aquesta guerra és demostrar el contrari. Fariem bé d’anar-nos organitzant per fer trontrollar el sistema econòmic i, si pot ser, traient-ne profit nosaltres al mateix temps.

Vicent sencillament genial, el que tant be has explicat en el teu article serà en els propers mesos la crisi de valors, institucional i de prestigi polílitic més gran dels darrers anys a nivell mundial per part d’Europa, una comunitat que l’unic actiu que la diferenciava de la resta de blocs eren els valor democràtics està a punt de perder-ho tot, per la passivitat mostrada en el procedir feixista espanyol. Molt ben analitzat Vicent. Esperem que ens beneficií més aviat que tard.

Bon 27è dia de la República.

Catalunya, al revés del que diuen Duran Lleida i Manuel Valls, no hauria de ser un problema per Europa.
De fet el que fem és defensar els seus principis fundacionals als quals no hauria de renunciar si realment vol sobreviure.
Si Europa s’allunya d’aquests principis i només les aplica a la carta, l’únic que fa és complicar-se el propi futur.
Per això és tant important per nosaltres guanyar el 21D i exigir que s’apliquin els resultats.
No crec que puguin mirar cap a una altra banda si nosaltres revalidem una majoria àmplia i exigim un referèndum definitiu.
I Espanya no podrà, ni li hem de permetre de cap manera, no reconèixer els resultats i actuar en conseqüència.
Aleshores sí , amb la legitimitat que ens donin les eleccions hem d’ocupar les institucions i que ens en treguin per la força, si poden i els deixen.

La solució més senzilla per a la UE és aixafar Catalunya. Perquè hauria de fer un altre cosa? La UE és quelcom obscur i llunyà que tant sols viu per a mercadejar amb capitals econòmics, obviant qualsevol cosa que tingui a veure amb els drets de la persona. Això no sembla ser competència de ella. Persones europees O no.
Quan van provar d’engaltar-nos la constitució, els que la vam llegir ens va semblar infumable, els que no ho devien fer, van votar favor. El resultat és que la van colar igual més tard.
Com a prova de que el que passi amb les persones no interessa només cal mirar la Mediterrània i comptar cadàvers, si és pot, O a Grècia, o mirar els que s’han arrossegat per les carreteres cercant una simple ajuda, persones exactament com nosaltres els catalans, que fugien d’una dictadura brutal, O als camps de refugiats a Turquia.
Les persones semblen no interessar al monstre solament el fluxe de capitals. Malgrat tot la perseverança dels catalans desmuntarà la hipocresia d’aquesta gent. Estan disposats a pagar el preu que siga necessari, perquè no tenen altre remei, no.poden tornar enrere, perquè al darrere no hi ha res.

Reconec que ja fa temps que la Comissió Europea em posa molt tens, simplement perquè és un fracàs. Són paraules dures, així que ho resumiré d’aquesta manera: cal que els ciutadans de la Unió puguin votar, no només el Parlament Europeu, sinó també la cúpula de la Comissió i el director del BCE. I a la vegada, cal també que la UE no sigui un simple club d’estats on només els estats són tinguts en compte. Amb aquestes dues coses es diu tot: si la UE està en crisi -i una crisi gravíssima-, és perquè està mal construïda a nivells legal i polític. Si volen salvar-la, l’han de refer de cap a peus. Reconec que aquí sóc pessimista, i que almenys moralment ja no sóc un ciutadà de la UE.

El dia 7 D molts catalans independentistes anirem a Brussel·les a demanar la llibertat dels nostres presos polítics sota la dictadura i cop d’estat del gobierno de Madrid.
Hem vist la reacció de la Unió Europea que ens ha decebut i irritat profundament per la seva falta de democràcia en relació a Catalunya i el que d’això port desenvolupar-se Partal ens ho explica en el seu editorial, ho diu ben clar “Brussel·les ha esdevingut un monstre insensible que no té gens de respecte pels seus ciutadans·
Per què no aprofitat la manifestació per fer un crit internacional de protesta per aquest comportament ?

Confiar en Europa,que només apoia a Rajoy,es com dar-se cops de cap contra un mur.
Confiar en que el dialeg amb Espanya acostarà postures es com fer un brindis al sol.
La unió europea està en crisi i que ens pensavem en veient la crisi dels refugiats i l,esclafament dd Grècia. No vull aquesta Europa muda,cega i sorda.No vull aquesta Europa que viu d’esquena als ciutadans i als seus valors,aquesta Europa centrada en el guany econòmic i prou.Només crec en els ciutadans del meu bonic petit pais i en la seva força i determinació per modificar l, actual estat de les coses.La resta de protagonistes han quedat ben retratats.

Som massa petits per enfrontar-nos i no tingueu cap dubte que Espanya esta delerosa per treure l’exèrcit i començar la festa de veritat. La seva. El que a succeït es positiu: Gent de bona fe que porta lliri a la ma, que l’ofereix a un poli i li foten garrotada. Em recuperat un lluitador emprenyat i amb ñaño. Pero el mes important de la fasêssia es aprendre a conèixer Espanya, els espanyols. “No tienen piedad ni la piden”.això ho deien en els països baixos a l’època que l’honorabilissim i magnanim Duc D’Alba, repartia llenya seria i fotia el que volia.
La jugada no s’ha acabat.

España només vol mantenir Catalunya al seu si perquè en treu més que hi posa. Haurem de fer l’equivalent als esclaus quan compraven la seva llibertat. D’una manera o altra ens haurem de prostituir per marxar. La questió és el preu.
Podria ser establir un diàleg amb aquesta mena de condicions per part catalana: a Catalunya, per població li correspondria un 19% del deute espanyol. Si la UE obliga a España i Catalunya a negociar abans de fi d’any ens fem càrrec d’un 25% del deute. Si ho fa abans de final de l’any que ve, ja només un 24%. I així successivament. Cada any que passi, el catalans estariem disposats a acceptar un 1% menys del deute espanyol. Això dóna un incentiu a España a no eternitzar el problema, als creditors els dóna més seguretat de cobrar, i a Catalunya aparentment li surt més car el marxar quan abans o faci.

Ja fa molt temps que des d’aquestes línies avisava que el suport de la UE al corrupte govern d’Espanya, si continuava, portaria a la destrucció de la Unió. La connivència entre el govern espanyol i la cúpula de la Unió ja va sent el suïcidi lent de la Unió, igual com ho ha estat per Catalunya. Han fracassat sistemàticament tots els intents d’entesa amb un país que no vol cap tipus d’entesa amb una altra comunitat, sinó només la submissió total dels seus pobles.
És interessant constatar la tossuderia d’alguns que encara a hores d’ara des de Catalunya cerquen una convivència estable amb Espanya, quan fa segles que la cerquem de totes les maneres imaginables i mai hem trobat cap resposta amistosa ni igualitària, si no tan sols submissió quan no venjança descarnada com ara mateix està succeint.
La Unió Europea té dos problemes grans amb Espanya i amb la mateixa Europa. Un és el deute extraordinari i d’un risc realment suïcida. Acabem de passar una crisi brutal per haver abusat del crèdit a persones i a entitats que era impossible que els poguessin tornar, i lluny d’aprendre la lliçó, la unió en mans d’un Partit Popular, que és d’ultra dreta (no cal enganyar-se per més temps) igual que l’espanyol, ha permès i fins i tot promocionat un crèdit a Espanya que tothom sap que no podrà retornar mai.
El segon problema és el que explica en Vicent. Amb quina autoritat podrà evitar a partir d’ara la UE que en qualsevol país de la mateixa UE (no vull pensar amb les exteriors) es produeixin les aberracions i malversacions de la seva pròpia constitució com s’han produït a Espanya no tan sols amb l’aprovació sinó amb l’aplaudiment constant per part de la mateixa UE i la seva cúpula feixista.
És que la Unió ja ha donat per morta? És que el govern de la Unió vol sacrificar-la per a facilitar una revolució d’extrema dreta que porti a Europa cap a un sistema Hitlerià altra vegada? És per això que es produeix el Brexit a Anglaterra i se’n van per cames? És per això que els seus dirigents menystenen els seus propis principis més bàsics i defensen actituds pròpies de segles passats, sacrificant la seva legitimitat i fent pols la seva credibilitat? Com pot ser que una Unió que es posava com a exemple de democràcia estigui defensant un sistema judicial que se sap segrestat per un govern feixista i cau cada vegada que ho necessita en les injustícies més aberrants, com si els habitants fóssim els del poble més tercermundista del món.
I tornem a la reflexió de sempre. O bé la Unió Europea expulsa aquesta “lepra” del seu govern i provoca unes noves eleccions, o la predicció que Espanya acabarà amb ella es complirà sense cap dubte.

Hi ha un punt important que tendim a oblidar: la perspectiva económica pels dos anys vinents.

A Europa ja saben que, quan comencin a tancar l’aixeta del finançament barat per part del BCE i assobre obliguin Espanya a ajustar el seu déficit, Espanya entrarà en una recessió seriosa, perquè ara mateix viu molt del crèdit i la despesa pública (que, per cert, a Catalunya pràcticament no li arriba). És precisament per això que recolzen tant el govern espanyol, perquè necessiten que sigui prou fort per a aguantar els dos anys vinents. El tancament de l’aixeta s’ha endarrerit (havia de començar fa mesos) en part perquè la Reserva Federal als Estats Units tampoc no s’hi ha posat (i això té a veure amb que el govern Trump no ha començat encara el gran programa de despesa que va anunciar, i també amb que acaben d’escollir un nou governador del Fed), en part perquè encara no hi ha nou govern a Alemanya (i probablement no volen debilitar la posició de Merkel) i en part com a forma de recolzar el govern espanyol contra Catalunya (perquè us imagineu que hagués passat si la prima de risc hagués pujat durant l’octubre en comptes de ser mantinguda baixa pel crèdit del BCE?). Tanmateix, aquest any vinent és segur, perquè ja ha estat abastament anunciat per les institucions que l’han de dur a terme, que hi haurà una retallada molt forta de l’oferta monetària, i això a Espanya farà molt de mal.

Això és clau perquè l’arma més important del govern espanyol durant el mes d’octubre ha estat que ha pogut concentrar totes les seves forces sobre Catalunya. L’opinió pública espanyola no tenia cap queixa, la prima de risc apenes registrava una lleugera pujada, les baixades de l’Ibex eren moderades i els països i les institucions de la Unió Europea miraven a una altre banda. En aquest context no m’estranya en absolut que estiguessin temptats de desfermar una repressió brutal “amb morts al carrer” per a desarticular l’oposició catalana perquè, complicada com era aquesta operació, l’Estat Espanyol sap que mai no tindrà una situació tan bona per a fer això. Ara, però, l’oportunitat de deixar fora de combat en un xoc brutal i definitiu (amb el cost d’imatge que fos) els defensors de la República Catalana s’ha escapat, i la nostra capacitat de movilització segueix intacta.

Aquest any vinent, amb la imminència de la retallada del crèdit, el govern espanyol haurà de prendre mesures impopulars (per exemple retallades de pensions i sous de funcionaris, pujades d’impostos i cotitzacions socials, etc.), i això, a més, en un context de recessió general. Les protestes són inevitables, i precisament els grups socials que han estat més tranquils fins ara començaran a movilitzar-se. El govern espanyol naturalment haurà de fer servir arreu les mateixes mesures repressives que ha fet servir ja per Catalunya, i en això seguirà tenint, no ens enganyem, el suport dels seus socis europeus – però ja no tant el crèdit del BCE. Una situació de protesta generalitzada és molt més difícil de contenir que una revolta localitzada a un lloc (de fet va ser en situacions de protesta generalitzada a la URSS o a Iugoslavia que van aconseguir les seves independències Eslovènia i les repúbliques bàltiques), per tant, si la capacitat de movilització a Catalunya segueix dempeus, probablement tindrem una molt bona oportunitat…

Hem descobert astorats la cara real de la UE. Alguns, pocs, la coneixien. Altres, la majoria, intuíem que alguna cosa no acabava d’anar bé del tot, però no pensàvem que la cosa fos tan greu. Molts dels partidaris del Brexit protestaven molt fort de què els equiparessin amb racistes i xenòfobs, i deien que volien marxar perquè la UE s’havia convertit en un monstre burocràtic amb molt poca democràcia. Doncs hem descobert que tenien raó, i que segurament van fer molt bé de marxar. Un monstre burocràtic i insensible, com molt bé diu en Vicent.

Ara bé, dit això, nosaltres no som britànics, i tinguem clar que si no hi ha hagut morts i només contusionats, i un ull perdut, és perquè estem dins la UE. Si fóssim fora, ja hi hauria hagut sang. El monstre insensible encara fa que el tirà peninsular posi límits a les seves ganes de fer mal, i d’això ens hem d’aprofitar.

La idea d’Europa, els valors fundacionals… són bones idees. Hem de lluitar per ells. El primer pas és deslliurar-nos del tirà peninsular.

Unió Europea pren les decicions segons la voluntat dels grans poders econòmics (Trilateral, Club de Bilderbeg..).
Potser l’editorial és massa ingènua. Però tant de bò sigui cert el pronòstic!!

Catalunya està en un moment molt, molt dificil i no podem seguir organitzant-nos fent volar coloms segons els nostres somnis.
Ens volen fer desapareixer. No ho dubteu.

Hem de seguir amb molta més imaginació i sabent que els enemics, UE i el regne d’Espanya són molt poderosos i no compleixen cap norma ètica. Ni sombra d’ètica serena. Soroll, canonades, calúmnies i missils radioactius.

No tornem a caure en el conte del tren que baixa sense que ningú el pugui frenar.
Tant de bo, repeteixo, V. Partal tingui raó aquesta vegada. Però tinc els meus dubtes degut als grans capitals que substitueixen les democràcies.

Canviem el marc mental. Canviem de una vegada el nostre paradigma vital i ideològic de l’Europa que ens vol fer españols.

Francament, no sé com el Sr. Partal gosa insistir en el tema de la UE, quan totes les seves prediccions sobre el què faria la UE en el cas de Catalunya han fallat estrepitosament tant pel costat de la UE: Mans lliures a l’estat espanyol perquè esclafi Catalunya de la manera que li vingui més de gust, ni del costat de Catalunya: El nostre Govern ni tan sols ens ha permès intentar el control del territori: es van rendir abans.

La UE és sinònim de Espanya. Faran el que mani Espanya i res més. Perquè també ho manen, entre d’altres, França, Alemanya, Itàlia i la mateixa Bèlgica, que després de donar-hi unes quantes voltes, extraditarà les restes del Govern i es quedarà tan ample. No tenen cap por d’ajudar a esclafar-nos, perquè saben que no ens defensarem: El nostre Govern i tota la majoria parlamentària independentista ja ha demostrat que no estan disposats a trencar ni un vidre, ni un ou, ni un paperet. res de res.

Per això ens esclafaran sense misericòrdia. Espanya i la UE.

Un cop acabat el somni europeu, deixeu-me que m’agafi al títol d’en Vicent per fer la reflexió: Si a Europa, Catalunya li ix cada cop més cara, segurament arribarà un dia que s’adoni que no li paga la pena d’aguantar el cost d’emparar el nivell democràtic de l’estat espanyol.

Ens han decebut, hem hagut de refer l’estat d’ànim més d’un cop, però no podem defallir. Hem de seguir apretant per tal d’aprofitar totes les ocasions que sens dubte hi haurà, en la convicció que l’altre costat no està tant segur com vol aparentar, tot i el seu poder.

De fet, és ben fàcil de trobar arguments per tirar endevant amb força: N’hi ha prou en veure l’agressivitat que ens envolta per tenir clar que no hi ha més que un camí, que és continuar acaçant.

No serà fàcil, no serà inmediat, ningú té el guió escrit, però amb tenacitat arrivarà el dia, encara que avui no en sapiguem la data.

Ens veiem el 7?

Em sembla que la part final del Sr. Partal “” la Unió haurà de sospesar seriosament què li ix més car: si aguantar Rajoy a qualsevol preu –i perdre tota la credibilitat– o bé ser coherent amb ella mateixa per a poder mantenir un lloc respectat en l’escena internacional. “”, és per tenir molt en compte i seguir treballant per ampliar dins el nostre país més adhesions (majoria àmplia). Si a això, a més som capaços de no traspassar la legalitat Constitucional i buscar bons suports Internacionals, que es basin en els Drets Humans i el Dret a l’Autodeterminació, amb paciència i perseverança podem aconseguir avançar en que tinguem el reconeixement d’algun Estat que fins avui no hem aconseguit.

La UE està en crisi per molt problemes però també per la situació de Catalunya. És lògic que això sempre ho neguin en public però la veritat és que cada vegada es va enfonsant més i si no hi ha canvis de lideratges destacables, córrer el risc de desaparèixer.
Amb tot, ara, Catalunya hi és i hem d’intentar treure-li les vergonyes i exigir que sigui una institució que defensi totes les persones que composen aquest continent. Així, malgrat els defectes descrits, nosaltres necessitem que ens faci cas i vetlli pels nostres drets encara que sigui difícil. Una bona prova d’això es veurà en el resultat de les properes eleccions al Parlament. Si amb tota la violència física i judicial patida,amb consellers i altres líder s socials a la presó o a l’exili, l’independentisme treu més diputats i més del 50 per cent (seria bo treure un 60 %), Europa ja no podria seguir mirant cap una altra banda perquè seia aberrant que ho fes i no pressionés a l’estat espanyol corrupte, perquè pogués tenir una diàleg franc i profitós que acabés amb la convocatòria d’un referèndum pactat. Els catalans ens mereixem això i tenir-ne menys seria una ignomínia. Si Merkel i Macron truquen a Rajoy i li manen, aquest no podrà fer altra cosa que obeir. Per començar li podrien recordar l’immens dèficit de l’estat i dir-li quan pensa pagar-lo.

Ahir llegia un text d’en Pla en referència als republicans del 31. Era quelcom així com reflexionar si és el model d’estat allò que condueix a un poble, o bé al revés, el poble capaç de fer funcionar qualsevol model d’estat. És hora de donar la justa dimensió al recorregut fet fins ara en aquest procés. Unitat, diversitat, República independent, i cop davant l’ estat espanyol i la UE. Responsabilitat política d’un poble madurant, creixent en l’ús de la seva llibertat i tot això sense perdre vides humanes ni nivell econòmic. Té raó en Partal, el que defensem és ferm i va més enllà de la independència. Per tan som referent per uns i un problema molt gros per altres.

Encara que siguem pacífics hauríem de muntar comandos d’investigació i de performances. Ells ens espíen, per què no els espiem nosaltres tambñe? Són a Catalunya. Ells juguen amb la nostra psique, pintant banderes i escrits aquí i allà; per què no assagem maneres de jugar nosaltres amb la seva psique? Per què no canviem el lliri per la mala llet? On són els piolins, què fan? Convertim-los en pokemons, divertim-nos a la seva costa, desmuntem la seva agressivitat i prepotència. Humiliem-los. Sense fer res pel què ens puguin empaperar.