La UE tira per terra la planificació energètica de Catalunya

Finalment, aquesta setmana el Consell Europeu, format pels caps de govern dels estats membres de la UE, ha adoptat la nova directiva de renovables. La normativa havia rebut un ampli suport al Parlament Europeu el setembre passat, amb 470 vots a favor, 120 en contra i 40 abstencions. Les institucions europees volen que el 2030 el 42,5% de tot el consum energètic de la UE sigui d’origen renovable, amb la recomanació que s’arribi al 45%. Tanmateix, l’augment de l’objectiu renovable per al 2030 –abans situat al 32%– també s’emmarca dins els esforços europeus per posar fi a la tradicional dependència del gas rus. Així com en la lluita tecnològica i comercial amb la Xina per les noves tecnologies renovables. Al nostre país, els nous plans europeus desbaraten la polèmica planificació energètica de Catalunya, el PROENCAT 2050, aprovat fa molt pocs mesos, el juny passat. El govern preveu que solament el 23% del consum final d’energia sigui d’origen renovable el 2030, la meitat dels objectius europeus.

Els plans europeus

Les institucions europees han decidit d’accelerar el desplegament d’energies renovables de cara al 2030. El primer que cal tenir en compte és que l’objectiu del 45% de renovables es refereix a tot el consum energètic que fem, sigui electricitat, benzina, gas, fusta, o qualsevol altre combustible. És el que es coneix com a energia final, és a dir, l’energia disponible per a ser consumida a les cases, oficines, indústries, vehicles, etc. Una primera conseqüència pràctica dels nous plans europeus, és que haurem d’electrificar el consum energètic final acceleradament i prescindir d’unes altres menes d’energia, com els combustibles fòssils.

Per això els nous plans europeus tenen un enfocament general i fixen obligacions per sectors. Un dels més importants són els edificis, responsables del 40% del consum energètic al continent, principalment per a calefacció i aire condicionat. La UE fixa que el 2030 els edificis han d’emprar, a tall “indicatiu”, almenys el 49% d’energies renovables. A la pràctica vol dir que caldrà electrificar els fogons, la calefacció i l’escalfament de l’aigua, per exemple, amb tecnologies com ara plaques d’inducció i bombes de calor. Les institucions demanen als estats membres que fins el 2026 augmentin d’un 0,8% anual l’ús d’energia renovable en la climatització, el component principal del consum energètic dels edificis, i a partir d’aquell any pugi a un creixement anual de l’1,1%.

Europa obre la porta a l’hidrogen fet amb electricitat d’origen nuclear

Respecte de l’altre gran consumidor d’energia, la indústria, la UE li demana que augmenti anualment d’un 1,6% el consum d’energia renovable. Per assolir-ho, els estats membres confien en l’hidrogen verd, per al qual posen condicions específiques. L’any 2030, el 42% de l’hidrogen usat per la indústria haurà de ser de fonts renovables d’origen no biològic (RFNBO, per les sigles en anglès), que haurà de pujar al 60% el 2035. Amb aquesta denominació, pretenen que no s’usin biocombustibles (com ara fusta i biometà) per produir-lo, atès el greu risc de desforestació i de contaminació atmosfèrica associat, perquè la producció d’hidrogen requereix un elevadíssim consum d’energia. La UE vol que per a la producció d’hidrogen es faci servir energia solar, eòlica i geotèrmica.

Tanmateix, la Unió admet excepcions a aquesta norma i autoritza un “descompte” del 20% si es compleixen dues condicions: que el consum energètic de l’estat membre compleixi en general amb els objectius europeus i que l’hidrogen consumit que provingui de combustibles fòssils sigui de menys del 23% el 2030 i el 20% el 2035. Però si menys del 20% d’hidrogen prové de combustibles fòssils, i el 40% de fonts RFNBO, com es produeix la resta de l’hidrogen? Bàsicament, amb l’electricitat de centrals nuclears, una de les grans reclamacions d’alguns estats, com ara el francès.

Transport, bioenergia i permisos

A banda dels edificis i la indústria, un dels grans consumidors d’energia és el transport. En aquest sentit, la UE estableix una reducció, l’any 2030, del 14,5% de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle d’aquest sector. Alhora, el transport ha d’emprar un 29% d’energies renovables aquell any. El sector té clar que s’haurà d’electrificar, i això implica electricitat produïda amb fonts renovables. Tanmateix, la UE no descarta l’ús de biocombustibles avançats i fuels renovables d’origen no biològic, que col·lectivament han de representar un 5,5%. Els primers són biocombustibles que provinguin de conreus no comestibles (per a humans o animals), que ara com ara és l’inconvenient principal dels biocombustibles, atès que poden fer encarir el menjar. Els segons són combustibles sintètics (e-fuels) fets a partir d’hidrogen, una de les grans reclamacions del sector automobilístic, o d’uns altres sectors, com ara l’aeronàutic i el marítim. Els combustibles sintètics han estat molt criticats i la majoria d’experts considera que s’ha d’anar directament a l’electrificació a partir de bateries sempre que sigui possible, però aquest, juntament amb l’hidrogen d’origen nuclear, és un dels equilibris polítics que han fet les institucions europees.

La bioenergia és un altre dels fronts en què la nova directiva prova de corregir errors del passat. No solament els biocombustibles per al transport, sinó uns altres, com ara els pèl·lets de fusta i el biometà, que poden ser usats per a processos industrials, calefacció i fins i tot producció d’electricitat. Els legisladors europeus diuen que la nova directiva enforteix el criteri de la producció sostenible i evita la desforestació, un dels maldecaps associats amb l’expansió d’aquesta mena de combustibles.

Independitzar-se energèticament de Rússia

Les institucions europees no amaguen que un dels grans objectius de la nova directiva és poder prescindir del tot del gas rus. L’adopció en massa d’energies renovables no solament ha de poder permetre d’aconseguir-ho, sinó també d’abaixar el rebut energètic, just ara que s’acosta l’hivern i els combustibles fòssils comencen a encarir-se. La UE vol córrer cap a l’electrificació del consum energètic europeu i expandir en massa l’ús de bombes de calor per a calefacció o la generació de calor a les indústries, i començar a tancar centrals de gas de producció elèctrica. Però per fer-ho possible cal augmentar la velocitat d’instal·lació de plaques solars i molins eòlics.

Tècnicament i industrialment és possible. Al món hi ha prou producció de plaques solars i molins de vent. Però, per exemple, a la UE s’acumulen més de 80 GW de plaques solars als magatzems. En compte de produir la tan necessària electricitat renovable, hi agafen pols. La causa principal són les traves administratives, els permisos que han de donar governs i administracions. La nova directiva introdueix permisos simplificats i ràpids, i atorga a les renovables la figura d’interès públic primordial per limitar les objeccions legals que puguin aturar les instal·lacions noves. Aquesta és una de les queixes principals del sector renovable, especialment en països com el nostre.

Els plans del govern català situen Catalunya a la cua europea

Tal com veiem, la UE prem l’accelerador renovable, però molts estats europeus ja havien revisat a l’alça els objectius. Un dels que pràcticament no hauran de modificar res és l’estat espanyol, que amb la darrera revisió del pla d’energia i clima (PNIEC 2021-2030), establia un objectiu del 42% de renovables en el consum d’energia final per al 2030, que ara haurà de modificar molt poc a l’alça. Però, en canvi, la nova directiva mostra com d’endarrerits van països com ara Catalunya. De fet, el govern català va aprovar al juny, fa molt pocs mesos, la planificació energètica nacional (PROENCAT 2050), i els seus objectius són molt per sota dels que proposa ara la UE. Cal dir, d’entrada, que el govern català no té cap obligació legal de complir-los, atès que l’exigència és a escala del conjunt de l’estat espanyol.

En termes generals (gràfic), el govern català ha planificat que el 2030 el 60% del consum d’energia final sigui de fonts fòssils, amb un 42% de petroli –10 punts menys en relació amb el 2017– i un 17% de gas fòssil –una baixada de menys de 3 punts. Solament un 5,8% correspondria a combustibles renovables, amb la biomassa (1,6%), residus renovables (0,3%), gasos renovables com ara el biometà i l’hidrogen (0,8%) i líquids renovables, com ara els biocombustibles i fuels sintètics (2,7%). Finalment, hi haurà l’electricitat, que representarà un 34% del consum d’energia final, amb un augment de 10 punts en relació amb el 2017. Tanmateix, l’electricitat pot ser produïda, al seu torn, amb fonts renovables, com ara l’eòlica i la solar, o no renovables, com gas fòssil i centrals nuclears.

La Generalitat ha establert l’objectiu que el 2030 la meitat de l’electricitat produïda a Catalunya (51%) sigui de fonts renovables, malgrat que és un objectiu que molts experts qüestionen que es pugui assolir. És a dir, que del 34% de consum d’electricitat, tan sols la meitat es pot considerar renovable. Si fem un càlcul general, ens trobem que el govern català planifica que el 2030 tan sols un 23% de l’energia final sigui renovable (17% d’electricitat i 6% de combustibles), mentre el gruix (77%) continuarà essent fòssil fonamentalment, amb una contribució significativa de la nuclear. És a dir, Catalunya tan sols vol complir amb la meitat de l’objectiu europeu (del 45%).

Catalunya, atrapada en el model energètic dels anys setanta

Aquesta situació, tal com adverteixen els experts, durà conseqüències molt negatives per a Catalunya i la seva econòmica. Més enllà d’incomplir amb la part de responsabilitat europea que li pertocaria, vol dir que la resta de l’estat espanyol haurà de complir-la de més per arribar als objectius europeus. Tot plegat té dues conseqüències principals. La primera és que si Catalunya no produeix prou energia renovable, vindrà de la resta de l’estat espanyol mitjançant línies MAT que travessaran el territori. De fet, dijous el govern espanyol va atorgar l’autorització prèvia per a una d’aquestes línies MAT.

La segona és la pèrdua de competitivitat econòmica, sigui perquè no es desenvolupa una indústria local renovable, perquè augmentem la dependència energètica amb l’estat espanyol, o perquè l’energia esdevé més cara. Aquests dies s’ha sabut que la demarcació de Tarragona ha perdut inversions renovables de més de 400 milions d’euros que anaven destinades a 20 projectes renovables i que haurien generat 85 milions d’ingressos a ajuntaments catalans. En el conjunt de Catalunya, s’estima que la pèrdua en inversions renovables ha estat de 1.000 milions. El motiu sembla que són els permisos caducats per la lentitud de l’administració catalana a tramitar-los.

Hom podria justificar-ho pel pes enorme de la nuclear en la producció elèctrica a Catalunya, que és del 50%, amb un tancament nuclear que començarà justament el 2030 i s’acabarà el 2035. Tanmateix, solament afectaria el 17% d’energia final, i es podria compensar amb l’augment de l’electrificació a partir de renovables del transport i la indústria. En aquesta línia, el Departament d’Economia i Hisenda anunciava el pla de transformar el parc mòbil de la Generalitat a un model de zero emissions, després d’episodis recents com ara la compra de més cinc-cents cotxes per als Mossos d’Esquadra dels quals cap no era elèctric. Els nous plans començaran amb la substitució de tots els vehicles de representació de la Generalitat per elèctrics el 2024, i s’haurà substituït tot el parc mòbil dels departaments de la Generalitat el 2026. No se sap si aquest pla inclourà les flotes, molt importants en nombre de vehicles, dels Mossos d’Esquadra i de Salut.

El nou pla també inclou la instal·lació de punts de càrrega a tots els edificis públics de la Generalitat, un reforçament de la xarxa de càrrega a tots els municipis de Catalunya i tenir prou punts el 2027 per a garantir el servei de càrrega de les línies de transport interurbà de la Generalitat. Tanmateix, no s’estableixen objectius concrets d’electrificació del transport públic. Cal tenir en compte que la flota de la Generalitat, tot i ser important, i donar un exemple de gran transcendència, és un nombre molt petit del conjunt dels vehicles del país. Per fer davallar significativament l’ús de combustibles fòssils a Catalunya, cal accelerar l’electrificació dels vehicles privats, la climatització dels edificis i la indústria catalana.

Ara fa poc, el president de la Generalitat de Catalunya va dir que Catalunya volia encapçalar la transició energètica a Europa. Ara mateix hi ha una gran dissonància entre això que diuen els dirigents polítics catalans i la realitat de les xifres. Amb bona part dels experts qüestionant que es pugui complir l’objectiu del 23% l’any 2030, Catalunya haurà de canviar radicalment la cultura energètica si vol arrenglerar-se amb els objectius europeus.