05.04.2025 - 21:40
El laboratori d’idees britànic Ember, en el darrer informe, ha mostrat un fet sorprenent: malgrat l’objectiu prioritari de les institucions europees d’abandonar el gas rus el 2027, les importacions a Europa de Rússia van augmentar d’un 18% durant el 2024, cosa que posa en qüestió el propòsit comunitari. A més, les dades mostren que la determinació per les renovables també és en disputa: a la UE s’expandeix la infrastructura gasística, malgrat que ja és infrautilitzada a molts països, i el 2030 hi haurà un 26% de sobreoferta de gas. Ember considera que els diners que es dediquen a aquesta expansió s’haurien de dedicar a accelerar l’electrificació del sistema energètic europeu i a l’expansió de les renovables, no pas a intentar d’augmentar el consum de combustibles fòssils. L’augment d’importació de gas rus ha estat encapçalat per Itàlia, Txèquia i l’estat francès, però l’estat espanyol també hi ha contribuït significativament. De fet, Rússia ha esdevingut el primer subministrador de gas liquat de l’estat espanyol, i ha superat els EUA i Algèria, que fins ara havien anat davant. El nostre país, per Sagunt i Barcelona, també importa gas rus.
L’evolució del mercat gasístic europeu
L’any 2021 a Europa el consum de gas va ser de 558 bcm (mil milions de metres cúbics). El 2022, amb la crisi energètica derivada de la invasió russa d’Ucraïna, particularment després del sabotatge dels dos gasoductes Nord Stream que connectaven Rússia i Alemanya, el consum de gas va baixar a 488 bcm, un descens del 13%. La UE importava 150 bcm de Rússia i aquell any la Comissió Europea calculava que se’n podien deixar d’importar 100, amb 50 dels quals només calia optar per subministradors de gas liquat d’uns altres països, una acció ràpida d’aplicar. El 2023 el consum de gas a la Unió fou de 452 bcm, 36 bcm (un 7%) menys. El 2024 el consum es va mantenir estable, i es repetí la xifra del 2023. Però, malgrat això, les importacions de gas rus van augmentar, sorprenentment, d’un 18% el 2024. I el 2025 la tendència continua, amb un augment de l’11% entre el gener i el febrer. El 2024 la UE es va gastar 21.900 milions en combustibles fòssils russos, una xifra que supera els 18.700 milions d’ajuda a Ucraïna. La UE, a efectes pràctics, continua pagant l’agressió russa.
Això contrasta amb els plans dels 2022 i les declaracions de la Comissió Europea i la presidència polonesa de prescindir completament del gas rus el 2027. Tanmateix, la presentació del pla per fer-ho possible s’ha ajornat dues vegades. De primer, s’havia de fer al febrer, més tard el 26 de març i, finalment, s’ha ajornat sense fixar cap data. Els analistes, fins i tot, veuen indicis que les autoritats europees se’n vulguin desdir. Per una banda, per prescindir del gas rus la UE ha hagut de substituir el gas transportat per gasoductes per un subministrament amb vaixells amb gas liquat. Això ha tingut dos efectes. El primer, un encariment del gas, perquè el transport amb vaixell és més car. Durant el 2024 l’augment del preu del gas fou del 59%: passà de 30 EUR/MWh a 48, cosa que va fer que el preu de l’energia industrial al nostre continent fos el doble que als EUA i la Xina, i ens restà competitivitat internacional. El segon efecte és la volatilitat de preus: si amb un gasoducte el gas té una ruta fixa invariable, els vaixells poden canviar de destinació enmig de la mar amb gran facilitat, segons el preu. Europa ha de competir internacionalment per aquests vaixells, especialment amb Àsia.
Una altra dada que pot mostrar que la UE renuncia a prescindir del gas rus són les converses de pau a la guerra d’Ucraïna. Una de les ofertes dels EUA a Rússia ha estat de restablir la venda del seu gas a Europa, inclosa la reparació del Nord Stream. Opció que podrien acceptar les autoritats europees si d’aquesta manera s’atura el conflicte i s’obté una estabilització i una rebaixa dels preus energètics. Ember és molt crític amb aquesta possibilitat, que considera “de mirada curta”. Continuar comprant gas rus, segons el laboratori d’idees, finança la capacitat militar russa i esdevé un “amenaça directa” a la seguretat europea.
L’estat espanyol fa de Rússia el principal proveïdor de gas liquat
La major part de l’augment de les importacions de gas rus està en el gas liquat. Això ha estat gràcies a dues tàctiques. Per una banda, la falsa bandera: el registre de vaixells russos de transport de gas en països sense sancions, com ara l’Índia o els Emirats Àrabs Units. Això pot involucrar cap a 50 vaixells, segons els analistes, tot i que és una estimació. En comparació, el 2024 hi va haver 64 vaixells que van transportar oficialment gas liquat rus. Una altra tàctica és desembarcar el gas rus en uns altres països i després embarcar-lo o transportar-lo per gasoductes a la destinació final. Hi contribueix l’opacitat, la manca d’informació de l’origen del gas. Alemanya, per exemple, té prohibit d’importar gas rus directament, però ho fa de manera indirecta a través de països tercers.
L’estat espanyol participa en aquesta tàctica, impulsat per la infrautilització de les seves plantes de regasificació, les que s’encarreguen de rebre el gas liquat dels vaixells i el transformen de líquid a gas per a ser introduït a la xarxa de canonades, amb les quals ens arriben a casa o a la indústria. O es comercialitza a països tercers. Així, la planta de Xixon té una taxa d’utilització del 14%, la de Cartagena del 18% i la Huelva del 23%. Al nostre país, Barcelona només empra un 12% de la capacitat (una de les més baixes de la UE) i Sagunt el 21%. El govern espanyol, tot i les paraules de suport a Ucraïna i la crítica a Rússia, durant el 2024 va fer de Rússia el principal proveïdor, amb 6,4 bcm. Els EUA van ser segons, amb 5,4 bcm, i Algèria el tercer, a més distància (2,2 bcm). Cal dir que el 2021, abans de la invasió russa d’Ucraïna i la crisi energètica derivada, Rússia era el tercer proveïdor espanyol de gas liquat (darrere Nigèria i els EUA) amb 3,4 bcm. El 2022, ja amb la guerra en marxa, la xifra va pujar a 5 bcm, i es mantingué la tercera posició. El 2023 la xifra es va continuar enfilant, fins a 6,7 bcm, de manera que superà Nigèria (4,8 bcm) però encara darrere dels EUA (7,37 bcm). Dit d’una altra manera, l’estat espanyol ha aprofitat la guerra d’Ucraïna per augmentar la importació d’un gas que Rússia pot ser que ofereixi a un preu rebaixat.
Ember critica també que aquesta importació de gas rus a les plantes de regasificació europees es faci gràcies a empreses públiques. En el cas espanyol, la planta de Bilbao és la quarta d’Europa en volum rus importat, amb 3,5 bcm. La planta és propietat al 50% d’Enagàs (empresa privatitzada, però amb l’estat espanyol com a principal accionista) i l’Ens Basc de l’Energia, una empresa del govern basc. Davant de la planta basca només hi ha la bretona de Mouster-al-Loc’h (3,6 bcm) i les flamenques de Duinkerke (5,6 bcm) i Zeebrugge (6,1 bcm). Però la resta de plantes de l’estat espanyol també són al capdamunt del rànquing europeu. Mugardos, a Galícia, amb 1,5 bcm, és la sisena, Huelva, amb 0,5 bcm, és la setena; i Cartagena, amb 0,26 bcm, l’onzena. Les del nostre país, Sagunt i Barcelona, són la tretzena i setzena respectivament, amb 0,2 i 0,1 bcm cadascuna.
La infrastructura gasística europea s’expandeix més enllà de les necessitats
Ember és també molt crític amb l’opció pel gas liquat dels EUA, que ha esdevingut el principal proveïdor europeu amb 63 bcm (Rússia és el segon, amb 22 bcm). Les accions de l’administració Trump mostren com és de perillós confiar en la importació de l’energia, fins i tot de països històricament aliats. A més, segons els estudis, l’extracció de gas als EUA, que es fa amb fracking, té unes emissions de gasos hivernacle comparables a les del carbó. Europa, que ha fet un gran esforç per reduir el consum de carbó per les seves emissions, ara planifica de substituir-lo per un gas amb unes emissions equivalents. A les tensions polítiques cal afegir-hi les dificultats tècniques d’Algèria i Egipte, i els problemes de seguretat a Nigèria, els altres grans proveïdors de gas al nostre continent. “Aquesta impredictibilitat del subministrament de gas és la nova realitat de la UE”, rebla Ember.
A més, l’ampliació de la infrastructura gasística va més enllà de les necessitats reals. Ja hem vist que hi ha una infrautilització generalitzada de les plantes europees de regasificació de gas liquat. Tot amb tot, n’hi ha unes quantes més en construcció, especialment a Alemanya. Ember estima que la capacitat de gas liquat creixerà d’un 54%: passarà dels actuals 203 bcm als 313 bcm. També hi ha la intenció d’apujar la capacitat de transport per gasoducte un mínim de 20 bcm a l’Adriàtic i l’est de la Mediterrània. Totes aquestes xifres contrasten amb les previsions que la demanda només pujarà d’un 4% entre el 2023 i el 2030. De fet, la utilització de les plantes de gas liquat ha baixat del 63% el 2022 al 58,5% el 2023, mentre que el 2024 la meitat de les plantes s’empraven per sota del 40% de la capacitat. Ember sosté que això representarà una càrrega econòmica molt forta per als contribuents, que hauran de sostenir econòmicament una infrastructura innecessària. L’excés de capacitat el 2030 serà de 131 bcm.
El laboratori d’idees apunta que fins i tot en aquells llocs on la infrastructura és al límit de capacitat, com als països bàltics, hi ha solucions creatives amb les instal·lacions disponibles que fan innecessari de construir-ne de nova. I això té conseqüències en dos fronts. Per una banda, es dediquen 37.000 milions a ampliar innecessàriament infrastructura gasística, diners que es podrien invertir en renovables. L’altre front el mostra el Regne Unit i la volatilitat de preus per haver optat pel gas liquat. L’augment de preus ha fet que els britànics hagin hagut de gastar uns 100.000 milions de més durant aquests últims quatre anys per obtenir el mateix volum de gas. Això és el triple de la quantitat de diners que el Regne Unit invertirà durant els cinc anys vinents a expandir la xarxa elèctrica, mesura necessària per a encabir més producció renovable.
Segons Ember, la reiterada dependència de la importació del gas i la volatilitat de preus no únicament perjudica les economies europees, sinó que a més allunya els recursos financers limitats per impulsar la transició energètica, cosa que impedeix la transformació verda de la indústria, definida al Pacte per a una Indústria Neta. És a dir, que, paradoxalment, Europa té en les renovables la solució a la seva dependència del gas de Rússia i de més països inestables, però alhora opta per invertir en una infrastructura gasística que endarrereix aquesta solució.
Les recomanacions per a deixar d’importar gas rus
En aquest context, Ember considera que Europa no ha d’abandonar l’objectiu de deixar d’importar gas rus el 2027. De fet, defensa que, si hi ha voluntat política, prescindir-ne completament el 2025 és viable. “Abandonar el gas rus és imperatiu i tècnicament factible”, afirmen. Per assolir-ho, Ember proposa un seguit d’accions.
En primer lloc, establir obligacions legals als estats membres perquè abandonin el gas rus el 2027 a tot estirar. Si cal, ajudant tècnicament països com Eslovàquia i Hongria, molt dependents de Rússia energèticament, amb la instal·lació de renovables, augment de l’electrificació i mesures de flexibilitat i diversificació energètica. La segona mesura és no invertir en gas liquat, per evitar una nova dependència gasística. Aquests diners s’han d’esmerçar en l’electrificació, la millora de les xarxes elèctriques, bateries i fonts renovables descentralitzades. La tercera mesura és reduir la demanda de gas a tots els sectors. “La manera més efectiva de deixar de consumir gas rus és emprar menys gas”, diuen. S’han d’accelerar les mesures per a millorar l’eficiència i l’estalvi energètics, renovar edificis i electrificar el consum energètic d’edificis i indústria a partir de fonts renovables.
La quarta mesura és emprar de manera més eficient la infrastructura gasística existent. Ember considera que fins i tot els països sense costa, que no poden instal·lar plantes regasificadores de gas liquat, tenen alternatives. I els colls d’ampolla dels gasoductes entre l’est i l’oest europeus també tenen solucions. Remarca que la part occidental d’Ucraïna té instal·lacions significatives d’emmagatzematge de gas que s’haurien d’integrar a la UE, cosa que afegiria seguretat energètica a l’Europa central i evitaria la construcció de nova infraestructura per por de possibles talls de subministrament. La cinquena mesura consisteix a millorar el sistema de planificació energètic. Ember considera que la contradicció entre els objectius generals europeus i l’augment de la capacitat gasística és deguda parcialment al fet que la planificació de la infraestructura elèctrica i gasística es fa separadament, tant a escala de la UE com de cada estat membre. La planificació ha d’acceptar que el futur serà elèctric i, per tant, que cal optimitzar recursos entre els sectors elèctric, gasístic, d’hidrogen, de generació de calor i de transport. Finalment, l’última acció consisteix a millorar la disponibilitat de dades per a monitorar i planificar. Per exemple, la manca de transparència fa que el gas liquat rus entri al mercat europeu sense que els operadors de la cadena gasística se n’adonin.
