La tribu dels talps

Hi ha una cadira buida a la timba de l’estat espanyol per començar una partida cara a cara amb el seu tafur: no poden tancar el negoci i et necessiten per a fer veure que funciona amb normalitat. Després de no haver cessat de criminalitzar-te, d’haver-te tret hipòcritament de l’ostracisme perquè els facis la part més aparent de la neteja: orejar l’ambient resclosit. Som en ple desert, et podries dir; la Terra Promesa de fa sis anys l’hem deixada massa enrere; cal treure aigua de les pedres, et poden dir. N’hi ha que, profetes d’un diàleg per a una sola veu –l’eco del tafur–, no se n’han sortit: vaguen per camins incerts, fixa-t’hi bé. Hi vas amb una barreja de fàstic resignat, càlcul de possibilitats i obligació de servei, que no sigui dit: cal eixugar antigues culpes i temptejar noves expectatives. Ja t’ho has dit i t’ho han dit: cal treure aigua de les pedres.

Com que t’han carregat amb un deute col·lectiu tèrbolament injust, exigeixes que te’l condonin, que hi hagi garanties de seguretat a l’entrada i sortida de l’antre, que el crupier no sigui un jonqui de claveguera d’estat, que un observador controli la seriositat de la partida. Atmosfera, mobiliari, decoració, serveis, van a càrrec de l’amfitrió. Camuflats de cambrers i auxiliars, els seus esbirros et distrauran, t’espiaran, passaran informació del teu joc (amb mots clau, ben ensalivats, aparentment innocus: descodifica els tam-tams de La Vanguardia) a qui els paga. Atenció, doncs, als moviments de les ombres.

El teu oponent hi arribarà descansat, impol·lut, perfumat, amb l’aura del poder i el ressò de la seva xavalla de coure. A les portes de l’antre, car ets en una timba clandestinament oficial o oficialment clandestina, hi trobaràs assessors no volguts, missatgers no demanats, silencis amenaçadors, mirades compassives… No els escoltis, no els miris, despatxa’ls amb menyspreu: hi arribes tot sol, hi entres tot sol, i tot sol hi has de jugar la partida. Els teus, la teva gent, els teus actius no hi són convidats, o avorreixen la timba, però determinaran, com una fronda llunyana, la sort del joc. De primer, recaurà en tu, exclusivament, la suspensió de certeses, és a dir, la mesura dels tempos: hi entraràs amb autoritat i prudència, descarta’t quan et vulguin ficar en la cleda i ensenya les cartes quan menys s’ho esperin. Fredor al cap i caliu al cor, pensa en els teus, la teva gent, els teus actius, no una fronda llunyana, sinó un moviment en marxa (recorda diumenge passat a la plaça de Catalunya).

El tafur s’aixecarà, esbufegant, de la taula quan demanis una nova pila de cartes, farà veure que se’n va, et deixaran sol tanta estona com calgui, t’hi voldran colar cartes marcades. No et moguis de la cadira, has passat moltes proves, el tafur hi tornarà: és ell qui vol el poder costi el que costi, el coure de la xavalla tira molt.

Recorda el que t’espera si tornes a perdre i te’n sents guanyador: un nou ostracisme, potser la teva incapacitació definitiva, no et convidaran mai més a cap timba clandestinament oficial o oficialment clandestina (recorda els perdedors d’aquella taula de diàleg). Saps, també, què t’espera si guanyes i et comportes com un perdedor (recorda els ciudadanos fantasmals, el calculador de l’illa): convidat de segona, en timbes de segona, i amb jugadors de segona, giraràs per antres de poble, de comarca, de província, àdhuc autonòmics, d’on no sortiràs.

La situació esdevindria interessant si, pels atzars del joc, el repartidor de cartes i els dos jugadors arribàveu al final de la partida amb un empat “tècnic” i una distribució més o menys ajustada dels aparents i sospitosos actius (els usurers sempre amaguen l’ou, però ara et necessiten per a encunyar la nova moneda de coure del poder: exigeix monedes de plata, contrastades amb acta de notari). Sabedor de les teves penúries, i pretenent que els teus, la teva gent, encara són una fronda llunyana, el tafur t’apressarà a invertir els pocs guanys públicament admesos i legalitzats en la Timba de l’Estat oficial, clara, neta i transparent com un got d’aigua terrosa als ulls cecs de la corrua de cecs del món. No t’hi avinguis: l’usurer hi posarà totes les armes, trampes i desraons disponibles per obtenir el poc capital de què disposis. Aprofita de nou la suspensió de certeses, abandona l’escena entre el silenci i la prudència, els esbirros de l’antre, que han substituït assessors i missatgers de mirada obliqua (anava a dir basca), no et poden fer res… de moment. Deixa’ls tancats dins el seu tuguri: els morts sempre enterren els seus morts després de treure de la presó els seus esbirros (recorda Guerra i González, recorda els GAL).

Palpa’t, si de cas, les butxaques per comprovar que els petits guanys aparents i sospitosos no s’escolin per forats impensats. Retira’t amb la dignitat d’un vencedor in pectore. Avisa els teus, la teva gent, que vas a trobar-los per convertir els petits guanys admesos i legalitzats en actius realitzables a les vostres mans. Invertiu en una xarxa, no pas de timbes clandestines o no, sinó de milers d’espais ad hoc on s’apleguin el màxim del bo i millor dels teus, de la teva gent, una riuada que ha de tornar a ocupar l’àgora des d’on capgirar la història que ens volen negar i on ells es neguen.

No te’n vagis a dormir. Convoca la tribu dels talps. Treballeu, treballem, insomnes, foradant la terra sota totes les timbes oficialment clandestines o clandestinament oficials. De bon matí, hi tirarem terregada per dissimular-ne els forats, però, en una altra nit insomne, tu i els teus, la teva gent, una remor sorda sota terra, tornareu, tornarem a fer forat. I arribarà un dia que, construïdes totes les galeries, clandestines i no, del nou país, eixirem pel Gran Esvoranc: “Via fora, tribu dels talps!”