La trencadora llei de la segona oportunitat

Divendres vaig saber el cas de l’Alfonso Peinado, un empresari que havia arribat a tenir un deute d’un milió i mig d’euros, que al final no ha hagut de tornar als bancs que l’hi reclamaven. Alfonso s’ha beneficiat de la llei de la segona oportunitat, en vigor de ja fa sis anys, i molt poc coneguda, però que ara el Consell de l’Advocacia Catalana i més organismes volen fer conèixer a la població amb una campanya. Aquesta llei ve a dir que tothom té el dret d’equivocar-se i de poder refer la vida; que els deutes s’han de condonar, que no s’hagin de tornar, i que el deutor pugui començar de nou.

Alfonso Peinado va explicar el seu cas a la taula d’Els Matins de TV3, on jo era al costat de Martí Batllori, advocat que impulsa el coneixement d’aquesta llei tan desconeguda. Peinado devia un milió i mig d’euros perquè la seva empresa d’autocars es va empantanegar en la crisi del 2008. Finalment, força anys després, pot tornar a obrir negoci, tenir comptes corrents i nòmines en un banc. Torna a començar i a veure un futur com a empresari. L’Alfonso ha fet com les empreses que fan fallida i no han de tornar tots els diners. I com l’Alfonso, centenars de deutors més: tres mil a Catalunya. I no cal pas que siguin autònoms entrampats, perquè la llei també empara els qui tenen deutes diguem-ne privats (d’hipoteques a crèdits impagats). A Alemanya, d’una llei semblant, se n’han beneficiat cent mil afectats: “no perquè hi hagi més morosos, sinó perquè la llei es coneix més”, deia Batllori.

La llei tipifica les condicions per a fer-la valer: el deute ha de ser inferior a cinc milions d’euros, l’afectat s’ha de declarar insolvent i ha de demostrar que el seu patrimoni, si se’l ven, no cobreix els deutes; s’ha de vendre el patrimoni que tingui, encara que no cobreixi tot el deute, per tornar-ne una part; ha de ser un deutor de bona fe, que no s’hagi carregat de deutes expressament, ni hagi fet trampes, ni tingui delictes econòmics; també ha d’haver provat de renegociar el deute amb els bancs.

La llei no especifica que l’afectat hagi de ser víctima d’una estafa o d’una crisi que li hagi sobrevingut: pot ser perfectament que s’hagi equivocat ell, que hagi pres decisions econòmiques equivocades (signar una hipoteca que ja es veia que no podria honorar, començar un negoci que ja es veia que seria ruïnós). Resumint: la llei permet que algú s’equivoqui, però no que faci trampes.

Un però, sempre hi ha un però, és què passa amb els deutes a Hisenda Pública (impostos, seguretat social, etc). Segons Batllori, en una resolució del 2019, s’ha decidit que aquests deutes amb l’estat “també es poden exonerar, almenys en una part, que es calcula que és la meitat”. L’advocat Víctor Blasco, però, explica que la discussió és viva entre els jutges en aquest punt, perquè hi ha una llei feta el 2020 que no condona el deute públic. Hi ha debat entre jutges si preval la resolució del 2019, o el text refos del govern que no perdona els deutes amb l’estat. Coses del govern més progressista de la història, tu. Gràcies PSOE i Podem.

Qui primer em va fer veure el pervers mecanisme del deute va ser David Graeber (1961-2020), l’admirat antropòleg mort fa poc. El deute, com explica meravellosament a The Debt, the last 5.000 years, no és pas un mecanisme solament econòmic, també és moral. Ens sembla horrorós no tornar els diners. Ens en sentim culpables i ens sembla bé i just de rebre’n el càstig. I d’infligir-lo. El sistema s’ha aprofitat d’aquest sentiment de culpa tan profund per matar civilment el deutor, que ja no pot aixecar el cap mai més. No pot obrir comptes, no pot emprendre negocis; si apareixen diners a la superfície, els perd per a eixugar deute. Vint euros? Vint euros. Per sempre més, avergonyit i amagat.

Però, com recorda Graeber, i comentàvem amb l’advocat Batllori als passadissos de TV3, l’obligació de condonar els deutes ja apareix a la Bíblia: és el jubileu. Cada set anys es condonaven tots els deutes i l’afectat podia començar de nou. No tornar els deutes és una pràctica mil·lenària, bíblica, que ens han esborrat del cervell per fer-nos creure que és antinatural, que els deutes sempre s’han de tornar, que és la cosa més lògica; que no tornar-los converteix el deutor en una mala persona, en un aprofitat.

I sí, els deutes s’han de tornar, oi tant que sí. Però si algú no pot tornar-los, materialment no pot, si s’ha equivocat de bona fe, no per això ha de convertir-se en un mort civil. Sobretot ara que molts negocis cauen i que molts crèdits o hipoteques no es poden pagar, aquesta és una llei que va bé que es conegui. Perquè pot salvar la vida dels afectats.

Als Estats Units, qui comença un negoci i fa fallida, ho exposa al currículum. Allà es valora que vulgui intentar-ho de nou. Aquí s’amaga perquè una fallida marca per sempre. La vergonya eterna. La casa no pagada. Doncs bé, la llei de la segona oportunitat prova de canviar aquesta mentalitat tan profundament assumida i tan contrària a la pràctica mil·lenària que la Bíblia ja prescriu: la del jubileu. Condonar deutes i tornar a començar.