La transició que no fou

[Tant remenar la transició i no hem reparat mai que és un mot maleït. En el sentit de mal dit. El pronunciem malament. Fixeu-vos-hi: diem tran-ci-si-ó i escrivim tran-si-ci-ó. Per pronunciar-lo correctament hauríem de fer com a po-si-ci-ó: la primera sonora i la segona sorda. Però ho fem al contrari, influïts per la major quantitat de mots acabats en -sició.]

Perdoneu, avui m’abellia posar el claudàtor al començament perquè d’il·luminacions d’aquestes no se’n tenen cada dia. Apa, vaig a la idea. La Biennal Ciutat Oberta ha fet (i farà) venir a Barcelona un grapat de pensadors amb l’objectiu de barrinar sobre els elements que conformen el canvi d’època que vivim. ‘Davant la visió apocalíptica del col·lapse, cal apostar per la substitució gradual de velles formes per altres de noves’, diu un dels textos que presenta obres d’alguns d’aquests autors presents a la trobada. I tot seguit fa la llista de les transicions que conformen aquest gran canvi planetari: la transició postcapitalista, l’energètica, la feminista, la demogràfica i la urbanística.

No en trobeu a faltar cap? Jo sí. A la primeria de segle ens vam fer tips de sentir avisos per part dels especialistes que el segle XXI seria el de la mort de les llengües: de les aproximadament 6.000 que ara mateix es parlen al planeta, abans d’arribar al XXII se n’hauran extingit la meitat. Tenint en compte el consens (si més no entre els experts) que els idiomes són un patrimoni de la humanitat i per tant diversitat a protegir, el sentit comú ens diu que és estrany que la qüestió no figuri en una megatrobada com aquesta, amb més de dos-cents ponents.

Cap als anys vuitanta, quan es van fer públiques les primeres evidències del canvi climàtic, es va posar en marxa una bola de neu informativa que en poc temps ho va convertir en una certesa universal. És ver que encara se sent la veu dels negacionistes, especialment als Estats Units, però som conscients que es tracta d’una veu de falset, moguda per interessos empresarials. La feta és que la raça humana és conscient de l’existència de l’escalfament del planeta i les implicacions que podria tenir. Els científics van alertar que en qüestió d’anys podíem perdre la meitat dels boscos, del glaç dels pols i de la capa d’ozó i ens vam acoquinar. Van sorgir grups de pressió, es van celebrar cimeres, s’aprovaren protocols i es promogueren accions i se suposa que els governs (alguns) ho tenen present a l’hora de planificar les seves polítiques, no solament ambientals.

Amb el canvi idiomàtic no ha passat res d’això. Les veus que alerten de l’enorme pèrdua de glotoriquesa (i per tant del contrapès que això significa davant l’imperialisme cultural vehiculat per les llengües expansives) amb prou feines han fet forat a la UNESCO, que ha aprovat alguna de les seves estèrils declaracions. Se sap de cap govern, si més no occidental, que hagi modificat les atàviques conductes de fagocitosi del peix petit que imperen des de la Revolució francesa?

Però si els estats no han fet res es deu, en bona part, a la inexistent pressió ciutadana. Aquí, per exemple, l’autoritat en va tenir prou esbombant una de les seves fal·làcies triomfants (‘el bilingüisme –territorial– és una riquesa’) per tenir-nos contents i enganyats. Problema desactivat. Fa quatre dècades que la comunitat catalanoparlant assisteix a l’agonia accelerada de la seva llengua amb un somriure a la cara, mentre repeteix el mantra: ‘És que aquí tots som bilingües.’ El cofoisme del babau que es lliga ell mateix la soga al coll.

Els professors Troy Campbell i Aaron Kay van publicar ara fa quatre anys, a la revista de l’Associació Americana de Psicologia, un estudi,’Solution aversion’, en què revelen que tenim més tirada a reconèixer l’existència dels problemes la solució dels quals ens satisfà, que no pas els que no. És a dir, els que requereixen solucions que no ens agraden tendim a minimitzar-los, si no a negar-los directament. No sé què deuen pensar els meus conciutadans quan els diuen que en un segle es perdran 3.000 llengües (si és que, enmig de whatsapps, youtubes i masterxefos, deixa una escletxa perquè això li arribi): potser que per contribuir a salvar-les n’hauria d’aprendre alguna? Buf, quina mandra, no? Però sí que m’ensumo quina idea li enrampa el cervell quan un lingüista li explica que el contacte de llengües és una situació inestable, que si l’una avança l’altra ha de recular, i que un desenllaç molt habitual és que un dels dos idiomes quedi pràcticament arraconat (residualitzat, com és el cas de totes les llengües ‘regionals’ de França, català inclòs). En el seu caparró esporuguit, poc avesat a la sofisticació de pensament, i encara menys en temes com aquest en què els llocs comuns són norma, el parlant identifica solució amb renúncia. Haurà de renunciar a un dels dos idiomes, es diu. Després les coses no van així, però ell ho ignora. Perquè no s’ha acostat mai, ni de prop ni de lluny, a cap publicació sobre l’assumpte, ni cap biennal n’hi ha facilitat l’accés. Però sobretot perquè el discurs polític, aquest discurs omnipresent al qual concedeix una sobreatenció immerescuda, li ha esculpit al cervell un axioma de foc: bilingüisme guai, monolingüisme caca. I d’aquí no el trauràs. L’aversió a aquesta solució, tal com demostren Campbell i Kay, porta a la negació del problema.

La casualitat ha volgut que, enmig d’aquest sorollós silenci del Ciutat Oberta, la Conselleria d’Ensenyament hagi fet públic ‘El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya’. A mi, que sí que sóc un filòleg apocalíptic, m’estranyarà molt si les conseqüències de l’aplicació d’aquest document tenen gaire incidència en la cursa de la llengua catalana cap a l’extinció (diria assassinat, però també cal reconèixer la contribució suïcida d’aquest 88% de catalans que hi ajuden amagant-la davant dels interlocutors que en parlen d’altres). Les dinàmiques globals tenen una potència abassegadora que molt difícilment poden contrarestar unes quantes hores de llengua de més o de menys. Són un corró tan implacable que en pocs decennis engoliran tres milers de llengües, moltes de mil·lenàries. Això sí que és una transició, i no la dels borbons.

Aviam si el segle que ve tenim més sort i l’edició de l’any 2118 del festival inclou una taula rodoneta titulada ‘La transició glotofàgica’.