06.02.2018 - 22:00
Ens van parlar del maig del 68, però el nostre és el febrer del 18. ‘M’agrada cridar, vull cridar, vull canviar-ho tot, cridar-ho tot, cagar-me en tot’, una frase que fa uns anys només hauria pogut dir l’escriptora i activista Virgine Despentes però que ara podem dir totes. Perquè ser feminista i voler rebentar-ho tot sembla que ja no és cosa de riots o punks, és cosa de totes. Ser feminista és sortir de treballar o de la Uni i córrer a una llibreria perquè es presenta en català la Teoria King Kong (Virgine Despentes, L’Altra Editorial) i, encara que no s’espera la presència de la celebrity, allò és una festa improvisada de les grans. Hi ha bingos, i crits, i música i cervesa. Centenars de dones. És dimecres, però són dies de transició.
Sí, senyores. Ha arribat el moment en què el feminisme s’ha convertit en mainstream. Aquesta darrera setmana, la transició s’ha materialitzat. Dissabte, a la gala dels Goya; la setmana passada, als Gaudí; a les tertúlies de la Terribas, als magazins de ràdio i tele. També en revistes que ja tenen uns mesos però que curiosament m’han caigut a les mans aquesta setmana, com el dossier ‘Feminismes’ editat per Crític i Pol·len Edicions, una publicació que fa una fotografia actual a dones de diferents edats que comparteixen una mirada crítica. Totes aquestes coincidències s’han confabulat en espai i temps, i he arribat a la conclusió que sí, que és veritat, ja ha passat.
És febrer de 2018 i la lluita de les dones per la igualtat de drets s’ha colat a primera fila. Tindrem el plaer, amb els anys, de dir que nosaltres vam viure la transició. De les trinxeres als media. Com una espècie de corrent començava a travessar oceans. Onades, analògiques i digitals, que sobrevolaven la terra i que al seu pas feien alçar els braços al crit convers de #metoo, #jotambé, #lesdonessomaquí. Perquè ‘sentir-se’n part’ és força primigènia.
I les reaccions començaven a impactar de dalt cap a baix i de baix cap a dalt. Fent-se la bola cada cop més gran. Just aquest divendres, 2 de febrer de 2018, es presentava a Tarragona el col·lectiu Fridas que compten amb el suport de més de quaranta associacions i entitats de la ciutat. De fet, una de les impulsores explicava que l’associació naixia ‘de converses de bar amb amigues, de creure que tot el que parlàvem es podia vincular amb el feminisme’.
El feminisme sembla ser aquell moviment que ho engloba tot. Les fortes i les dèbils; les que s’han dit fortes o les que s’han dit dèbils; les de poble i les de ciutat; les modernes i les clàssiques; les més joves i les grans; les que no volen classificar-se com a víctimes i les que diuen que per fer justícia s’ha d’assumir que ho han estat; les que volen lluitar soles i les que volen reconciliar-se; les que volen cridar i les que prefereixen callar. El feminisme és l’espai on cap tothom, fins i tot les que no saben gaire bé què significa ser feminista o, encara més, les que dubten què vol dir ser dona.
Crec que aquest 2018 serà l’any de la transició. Però ja sabem que totes les transicions que coneixem són processos lents. Després de la declaració de canvi, fins i tot de l’acceptació general de canvi –de la cultura pop– s’amaga el pes de la història. Les resistències, les estructures, les lleis no escrites, la doctrina del llenguatge, fins i tot la traïció de la pròpia pell.
Aquesta transició no té la fita simbòlica de la mort de cap dictador. Les cares que dicten són exèrcits que s’amaguen amb la careta de pares, amics o germans.
Celebrem la transició. La transició que ens acull a totes i on cada lluita individual es converteix en col·lectiva. #lesdonessomaquí.
