La transició blanca

Sap que els cabells blancs li vénen tant de part de mare com de part de pare i la genètica capil·lar no falla. Arribarà un moment que no es tenyirà més, però serà més endavant, perquè, de moment, els càlculs cost-benefici no surten favorables. És cert que costa diners i té químics que fan malbé els cabells i la pell, però com deixes d’un dia per l’altre de prescindir dels teus cabells marrons de tota la vida? Com se suporten els cabells blancs de iaia de cop, sense pal·liatius?

Aquestes preguntes feia temps que li anaven pel cap. Mirava les grenyes blanques de les dones i no li desagradaven. Allò de ser cabells de iaia, ja sabia que no. Però admirar-ho fora és un pas encara incipient per a la transformació pròpia. Un dia va ser la seva mare qui va fer el pas i, sí, li quedava infinitament millor. Però sabia que si havia d’arribar a l’edat de la mare, concretament 66 anys, per deixar-se definitivament els cabells blancs, li quedaven més de vint anys a tint per mes. Potser així, silenciosament i amb aquests pensaments rondant-li pel cap –mai més ben dit–, va anar agafant forces. Hipòtesis. Suposicions. Fins que va arribar el dia zero. Que no era altre que aquell que a l’agenda marcava perruqueria. I sí, el dia D, per primer cop, no hi va anar.

En els 44 anys que tenia, no havia pres cap decisió com aquella. Cap dol evitable com aquell, que tot feia preveure que li costaria més d’un disgust. Però si hi ha decisions urgents, d’altres de necessàries i les que donen sentit a la vida, aquesta era de les últimes, però en aquell dia zero, com sol passar amb els dies que et canvien la vida, no ho sabia. ‘La darrera foto de gairebé morena, amb 44 anys’, va penjar a les xarxes. Després: ‘Sis setmanes sense tint. En un mes i mig m’he estalviat dues sessions de perruqueria.’ Així va anar documentant el seu diari de transició capil·lar.

Entre impulsos de trencar el conjur, va aconseguir passar aquelles primeres setmanes. Quan era la setena sense tint, amb els cabells blancs ja visibles, va estar temptada de sortir de casa buscant tenyidura com a ionqui a la recerca de paperina. Els cabells blancs eren molt visibles i per casa cap problema, però sortir al carrer, aix. S’imaginava mirades indiscretes a l’arrel blanca. De fet, a mesura que els centímetres blancs augmentaven va provar-ho tot per amagar el cap multicolor. Totes les estratègies de camuflatge eren benvingudes. Barrets, cintes, mocadors, pentinats amb cortineta per dissimular aquella arrel que amenaçava a l’estabilitat del jo. Les culpes sobre aquella blancor sobtada eren variadíssimes.

Es pensaran que no tinc diners, que m’he deixat perdre, que he caigut en una depressió profunda. Però bé, això no era res comparat amb el que va venir després. Quan feia tres mesos que no es tenyia, va arribar una prova de foc. Una entrevista de feina. Què faig? Vaig corrents a la perruqueria? Em poso un esprai de tint? Vaig amb un barret o un mocador? Li explico a l’entrevistadora alguna cosa sobre aquesta transició?

Actualment, el 60% de les dones i el 10% dels homes es tenyeixen els cabells. Les dades ho demostren: és una qüestió eminentment femenina. Les dones, sobretot al sud d’Europa, han crescut amb l’imperatiu d’haver de mantenir el color dels cabells de la seva joventut, ocultant els cabells blancs, com a símptoma que amenaça la seva feminitat. No sé si s’han fet gaires estudis sobre la qüestió, però la idea de feminitat occidental va molt vinculada a la joventut. Així que segurament les dissidències del tint han estat per a moltes dones, més que una qüestió d’estètica, un acte de reivindicació. Percebre la història personal, l’edat, no com un llast sinó com un patrimoni. Passa que ara moltes dones han iniciat aquest procés d’emancipació dels cabells i la xarxa acull una important comunitat de senyores joves que s’han trobat amb la inquietud de compartir aquesta decisió vital.

Fa temps parlàvem que els cabells són polítics, de la dictadura del cabell llis i l’exotització colonialista dels cabells arrissats. Ara és el torn de qüestionar-nos què significa continuar-nos tenyint o deixar-nos els cabells blancs. Quin sentit té assumir la pròpia transició blanca? Ens deixarem inspirar per aquest procés alliberador que va molt més enllà del fet estètic. I a veure fins on som capaces de qüestionar.