La transformació del sistema mundial (1): el desballestament de l’equilibri

L’estiu vinent farà un segle del Tractat de Versalles, que segellà l’acabament de la Primera Guerra Mundial i, inconscientment, creà les condicions de la segona. Encara ningú no ho sabia, i menys que ningú les potències guanyadores, però aquella pau no seria l’inici d’una reconstrucció sinó la transició a una època completament nova. Una època els dolors del part de la qual foren els malsons de la Segona Guerra Mundial. El llarg segle XIX, sostingut fins aleshores pels tres pilars de la Pax Britannica –el liberalisme, l’equilibri de poder i l’estabilitat del sistema monetari (que un liberal com Josep Pla considerava clau de volta de la pau i la llibertat de les nacions)– s’enfonsava sense que servís de res cap dels esforços per reconstituir-ne l’estructura. Ni la Societat de les Nacions ni el retorn al patró or pogueren aturar el moviment de fons de la història. Les revolucions feixista i comunista eren l’efecte i no pas la causa del descrèdit i la inoperància d’unes institucions vuitcentistes que havien acabat tensant el sistema monetari internacional i desballestant les principals economies.  Aquesta tesi la va exposar curosament l’historiador austríac Karl Polanyi en el seu clàssic La gran transformació, publicat el 1944, quan el resultat de la guerra començava a albirar-se.

Polanyi tingué el mèrit d’estudiar l’evolució de les economies locals del segle XVII a l’economia industrial del XVIII i XIX, mostrant com la nova forma de producció, creada a costa del desarrelament d’una gran massa de la població rural, havia donat lloc a l’economia de mercat i en definitiva al que avui s’anomena globalització. La història dels tancaments de les propietats comunals a Anglaterra en benefici dels lords ramaders i la despoblació del camp en benefici dels nous centres industrials ha estat explicada moltes vegades. El que jo ara voldria subratllar és que Polanyi no considerava les guerres mundials com els detonants de l’enfonsament d’una època i l’inici d’una altra de radicalment diferent, sinó que hi veia els efectes més o menys inevitables d’unes crisis preparades de molt abans amb l’exhauriment de les institucions liberals. La vertadera causa eficient d’aquelles catàstrofes serien les tensions provocades per la incapacitat dels polítics i del capital financer per entendre la lògica dels esdeveniments, agreujada amb els esforços per a fer tornar enrere les busques del rellotge. Una altra lliçó del llibre, perduda per un món convençut que l’economia regna sobre l’evolució social i ha de tutelar la política, és que si res demostren els greus esdeveniments dels anys trenta és l’error, típicament liberal, de creure que els mercats determinen tots sols els esdeveniments històrics, la qual cosa solament seria certa si es confirmés el mite de l’autoregulació dels mercats.

Avui ja podem entendre que el successor del liberalisme fou l’economia dirigida, de manera explícita en el feixisme i comunisme, i dissimulada però no necessàriament mitigada sota el que podríem anomenar la dictadura financera de Wall Street, la City, el Banc Central Europeu i l’FMI. I si al liberalisme correspongué en el pla productiu el predomini de la industrialització, allò que caracteritza l’economia dominant dels anys seixanta ençà és el sistema postindustrial. Les darreres dècades, els països d’Occident han ‘crescut’ sobre la base de la producció i consum de bens ‘immaterials’: serveis, informació, coneixement, entreteniment i espectacle, i també tecnologia ‘virtual’ situada de manera simbòlicament descentralitzada a Sillicon Valley, però operativa a qualsevol punt del planeta. 

Allò que la crisi del 2008 va fer evident, potenciant i globalitzant la ‘minicrisi’ de les companyies dot.com el 2001, és l’exhauriment d’un sistema de creixement ja no governat per la producció sinó pel capital d’inversió concentrat en operacions financeres. L’aparició del fenomen Trump, caracteritzat pel cinisme programàtic respecte de les institucions polítiques, informatives, i fins i tot econòmiques de la democràcia americana, ella mateixa producte de la transició de l’economia de subsistència a la industrial, és, com l’ascens dels dictadors europeus del segle XX, un intent, per part d’una classe mitjana destruïda, de girar enrere les manetes del rellotge de la història. D’aquí vénen els gestos, destinats al fracàs, de revifar les formes de vida industrial: extracció de carbó, producció d’acer a costa d’aplicar aranzels i fer passes, ni que sigui simbòliques, cap al restabliment del mercantilisme. l d’aquí també vénen els advertiments de retracció militar dels Estats Units al no-intervencionisme anterior a la Segona Guerra Mundial i, fins i tot, a l’època anterior al New Deal. O sigui, la consecució del desmuntatge sistemàtic del pacte social instaurat durant la Gran Depressió i la renúncia al ‘new deal’ de l’ordre internacional sorgit el 1945 amb els Estats Units com a garants del lliure mercat i dels drets humans.

I així com la Primera Guerra Mundial significà l’esfondrament del precari equilibri representat pel Concert de les Nacions, i el Tractat de Versalles imposà un desequilibri que acabà provocant la Segona Guerra Mundial i el sorgiment de la Pax Americana, ara, i com a mínim des de la caiguda del Mur de Berlín, presenciem el desballestament de l’equilibri fundat en el terror nuclear i som testimonis de la proliferació de l’amenaça atòmica, com més va menys controlable. Desequilibri sense precedents des de fa gairebé un segle i que, malgrat els esforços de contenció, no gaire convincents ni convençuts, podria esclatar en una catàstrofe de proporcions globals si es fes evident la inviabilitat del sistema actual. Ho van viure els nostres avis al final de la dècada dels anys trenta. Alemanya no podia ser una potència industrial i alhora desarmada i les absurdes reparacions de guerra imposades per França i Anglaterra, rubricades per l’expedició punitiva francesa a la conca del Ruhr, ja anunciaven, i de fet decidien, la reacció alemanya de rearmar-se i abandonar la Societat de Nacions. De la mateixa manera, avui les Nacions Unides, malgrat disposar d’una força simbòlicament coactiva (els cascs blaus) s’han demostrat inoperants per a frenar o moderar les actuacions dels països poderosos, i fins i tot per constrènyer o protegir els estats més desvalguts.  

L’equilibri mundial trontolla, i noves o velles formes de domini aixequen el cap. Tot plegat repercuteix en l’estat espanyol sota l’aspecte de la seva crisi particular. D’aquesta en parlaré en l’article següent.

Llegiu la segona part: La transformació del sistema mundial: perills i oportunitats de l’independentisme (2)