La trampa de Pedro Sánchez a Puigdemont a palau

Pedro Sánchez va arribar, es va fer la foto que volia i va marxar a corre-cuita. I li van posar la catifa vermella, amb honors de president, l’hospitalitat que no falti. I mira que bé, que n’hi ha un de Madrid que és socialista i que diu que s’han de refer ponts i fondre el gel i vol venir a parlar, i a més té un aspecte més semblant al de Zapatero que no al d’Alfonso Guerra. El màxim dirigent del PSOE, en ple batibull per la (no) investidura del nou president espanyol, es va plantar al Palau de la Generalitat a petició pròpia i es va reunir amb el president Carles Puigdemont, amb aquella cordialitat tan seva de tutejar molt i parlar a poc a poc. I ens va voler aixecar la camisa.

Sí, Sánchez venia amb un objectiu ben clar: inquietar Ciutadans, pressionar Podem i fer veure que això de l’immobilisme és cosa del PP i de Rajoy. I per aquesta última raó és lògic que Puigdemont i el govern hi veiessin la part positiva. Però hi havia una cosa latent en el rerefons de les qüestions de rabiosa actualitat, que era la bel·ligerància evident de Sánchez envers el dret d’autodeterminació de Catalunya, al qual s’ha referit més d’una vegada, amb menyspreu i tot. Un menyspreu que va arribar a fer extensiu als partits independentistes amb representació al congrés espanyol (més d’un milió cent mil vots), marginant-los en la ronda de converses per a la (no) investidura; un menyspreu que el va portar a dir durant la campanya que el dret de decidir de Catalunya només el defensaven ‘alguns separatistes’, amb ganyota de desdeny inclosa.

És el Pedro Sánchez de la gran bandera espanyola i els discursos abrandats parlant de patriotisme espanyol i encoratjant els militants socialistes ‘a treure la raça que porteu dins’, el que renega obertament de Suresnes, el que nega qualsevol mena de sobirania a Catalunya i que en aquesta qüestió no vol moure’s ni un mil·límetre, ni pot (per l’alè al clatell dels barons i l’aparell del partit); el mateix que no s’ha cansat de repetir en mitjans de Madrid i en conferències de premsa que ‘hi ha un problema de convivència a Catalunya’. Doncs ahir aquest Pedro Sánchez va venir a Barcelona, i va haver de sentir com Carles Puigdemont li retreia que hagués dit això, però va aconseguir de fer una compareixença llampec sense referir-se a cap ‘crisi de convivència’, canviant aquesta vegada les paraules i parlant del ‘problema que es viu en la relació entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol’, dient que ‘cal trobar solucions’ i que ‘comença una etapa de desglaç’, i proposant d’obrir ‘un nou full de ruta en les relacions entre la Generalitat i el govern espanyol’ que consistiria ni més ni menys que a mirar de complir alguns dels incompliments que l’estat arrossega amb Catalunya, tant de governs socialistes com del PP. Això és tot el que va dir, i tot el que ofereix.

És cert que Puigdemont li va deixar ben clar el malestar per haver repetit tant que hi havia un problema de convivència, una afirmació tan greu, i també és cert que el president va avisar que el full de ruta independentista no variaria gens ni mica. Així ho va explicar la portaveu, Neus Munté. Però Sánchez ja havia comparegut, havia disparat el seu missatge, adreçat més a Espanya que no a Catalunya, no havia hagut de donar cap explicació sobre les seves afirmacions polèmiques i ja se’n tornava cap a Madrid. I la sensació que va restar fou com de presa de pèl; que es va poder escapolir, justament ahir que jugava fora de casa i que hi havia una majoria de mitjans catalans: va despatxar uns quants somriures, poques preguntes, aquell to seu de cordialitat i molta pressa. Es va endur la fotografia que volia; a palau va deixar una dosi de ‘talante’ zapaterístic. Sí, Zapatero… No era Alfonso Guerra, no, però el ribot que van fer anar tots dos era el mateix. Què més en va quedar, de la reunió d’ahir? Doncs, entre més coses, que a Ciutadans ‘estaven raonablement satisfets’ de com havia anat.

@jcasulleras