La Torre, la pedania de València que fa nosa a María José Català

Un parell de dies després de la barrancada que va arrasar l’Horta Sud i també va ferir de ple la pedania de la Torre, la batllessa de València, María José Català, va fer unes declaracions per a celebrar que tanta sort que la ciutat no havia resultat afectada de manera tan lamentable com la resta de pobles de l’àrea metropolitana. La pedania fita amb Alfafar i Benetússer, per exemple. Catorze habitants dels set mil de la Torre van morir la nit del 29 d’octubre. Nou, en un sol garatge d’una finca. Una de les víctimes era un policia local de València. Castellar-l’Oliveral i el Forn d’Alcedo són dues pedanies també afectades, encara que no tant com la Torre.

Potser és per fets com aquests que la sensació que tenen els veïns de la Torre, més de dos mesos després de la barrancada, és d’abandonament. Encara hi ha onze solars que fan de cementeri de vehicles; hi ha descampats enfangats; el supermercat Consum, que fou arrasat, no tornarà a obrir fins d’ací a uns quants mesos i per anar a comprar s’han de desplaçar prou lluny del poble… Això sí, enguany, l’Ajuntament de València ha instal·lat arbres de Nadal i bombetes en l’avinguda. No ho havia fet mai. Per això, aquesta sensació de desatenció l’han tinguda sempre. Per exemple, recorden que quan han hagut de canviar la il·luminació viària, els han dut els fanals que havien llevat d’uns altres barris. Ara, cansats de reclamar que els tornassen a posar contenidors de fem, els han dut els que han llevat del cementeri municipal.

El 29 de desembre, quan feia dos mesos del desastre, un grup de tractors que van eixir de la Torre va encapçalar la manifestació massiva que, per tercera vegada, demanava la dimissió de Carlos Mazón. El veïnat els va acompanyar de manera molt organitzada. Estan farts, diuen, de ser ciutadans de segona i ho van voler deixar clar. Estan farts de pensar que les pedanies molesten la batllessa i, en aquest cas, la realitat de la devastació va fer malbé aquell primer discurs triomfalista de María José Català perquè, com a tota l’Horta Sud, la barrancada va obrir una ferida que encara no s’ha tancat.

El rastre del fang, encara

El 30 d’octubre, l’endemà del desastre, VilaWeb va ser un dels primers mitjans que van arribar al barri per informar. Les imatges amb centenars de cotxes amuntegats i de la gent traient fang dels baixos van començar a rodar i a fer esborronar perquè s’hi entrellucava tot el dolor que hi havia darrere. Tot allò que el fang amagava. Ara, dos mesos després, hi hem tornat per a comprovar aquesta sensació d’abandonament que denuncien els veïns.

Molts murs exteriors dels edificis encara conserven la inconfusible marca marró del punt fins on va arribar l’aigua. El fang, realment. Això ho puntualitzen la majoria dels veïns amb qui parlem: no era aigua, era fang. Fang i canyes i brossa. Alguns bars ja han obert i la gent hi va a fer el cafè i a parlar amb els veïns aprofitant el sol de gener. Les farmàcies van a mig gas. Hi ha algunes botiguetes de fruita i verdura que exhibeixen els productes a la porta. Les línies 9 i 27 dels autobusos de l’EMT que connecten la pedania amb el centre de València travessen l’Avinguda Reial de Madrid, que tothom coneix per “l’avinguda’. Fa pocs dies va obrir el forn, que és propietat de Rafael Arnal, el batlle pedani, i la batllessa María José Català hi va anar a fer-se unes fotos per a penjar-les en les xarxes socials. Aquesta aparent normalitat contrasta amb la presència constant de camions destinats a desembossar clavegueres, a transportar ciment per a reparar desperfectes a la via pública, a arreplegar la runa que encara hi ha en alguns punts del poble.

Amb la regidora de Compromís Lucía Beamud i el portaveu de l’associació de veïns, Norman Ortells, fem un recorregut per tots els carrers, pràcticament, i trobem arreu encara la petjada del desastre. A Beamud els veïns la reconeixen i li demanen coses. Insisteixen en la lentitud amb què va tot. Li comenten, fins i tot, les respostes que reben de l’ajuntament quan demanen, per exemple, que se sanege un solar, el de l’antiga fàbrica de pastilles de fre Fresek, perquè la ferum que arriba als seus domicilis és insuportable. En aquest cas els van dir que fins que el fang no s’asseque del tot, no s’hi pot fer res. Hi dormen tota mena de restes mesclades amb el llot i alguns vehicles que encara hi ha.

L’angoixa

Fa poques setmanes, la regidora Beamud va fer una intervenció molt emotiva en el ple de l’ajuntament. Entre més coses, va preguntar als regidors de l’equip de govern si podien dormir al vespre perquè ella, va dir, no podia. No podia tot recordant els crits de terror i les escenes de salvaments al límit dels seus veïns. Li preguntem ara si amb el temps que ha passat, ja pot dormir. “Hem tingut unes experiències molt dures. El menor dels mals que hem tingut ha estat sentir els crits de la gent demanant auxili de manera desesperada, el soroll dels cotxes tota la nit, les llums que s’encenien i s’apagaven. Passa el temps i vas normalitzant coses que, quan t’atures, acaben explotant. Normalitzem històries, normalitzem el fet de veure cotxes de militars pel carrer. Ens retrobem amb gent veïna de Benetússer o de Catarroja perquè són pobles que fiten. Sembla que som immunes, però és autodefensa, el nostre cervell no aguanta més dolor”, diu.

El drama de les plantes baixes

A la Torre hi ha edificis d’habitatges que s’anomenen “els grups”. La seua fesomia –igual que la de blocs que en unes altres viles i ciutats es diuen “cases barates”– contrasta amb la modernitat i l’alçada dels edificis del nou barri de Sociópolis, que és ben a la vora. Són molt modestes, les cases dels grups. Es van construir justament per a reallotjar moltes famílies afectades per la riuada del Túria del 1957. Ara hi viu gent amb poca capacitat econòmica. Als baixos no hi ha locals comercials, sinó habitatges. Aquests blocs van ser els primers que van rebre l’embat de la barrancada, i els baixos van quedar destrossats.

David va heretar la casa de sa mare. Té els recursos justs per a pagar la contribució i les despeses de l’escala, però ara no en té per a arranjar-la. Tampoc no pot anar enlloc més i ha de conviure amb la humitat i els fongs. Es nota que ha anat rascant trossos de paret, però les taques tornen a sortir. A l’habitació hi guarda una motocicleta que era el seu mitjà de transport. És tota clapada de fang i no funciona, però diu que mirarà de reparar-la. No ha rebut cap ajuda oficial, encara. Es queixa que l’ajuntament parla molt, però no fa res per a ell ni per a la gent com ell. Quan el fang mesclat amb canyes i tota mena de productes de l’horta va entrar dins sa casa, David no en va poder sortir fins passada molta estona perquè la porta es blocà. La va poder trencar i en va eixir. El jersei que porta o les sabatilles són donacions dels veïns. D‘Hèctor, el veí del tercer. Van perdre tres cotxes, ells. Sa mare ens conta que li va anar de molt poc que la barrancada no l’enganxàs al carrer. Quan l’aigua va començar a baixar, Hèctor va començar a ajudar els veïns a traure fang dels baixos.

El cas de David no és l’únic. Els habitants d’aquestes plantes baixes tenen una situació econòmica molt precària que no els permet de cercar cap altre lloc per a viure mentre arrangen la casa. Molts, com David, ni tan sols poden arranjar-la. Preguntem a Lucía Beamud per què els serveis socials de l’ajuntament no es fan càrrec de casos com aquest. “És imprescindible fer programes sociocomunitaris. La resposta és que han destinat treballadors dels centres municipals dels serveis socials d’uns altres barris ací. I van canviant, no sempre són els mateixos. Ací cal un centre permanent, amb treballadors propis per a fer eixes tasques de tramitació i tenir un pla d’actuacions. Que vaja a les plantes baixes a detectar quines necessitats té la gent. No hi ha res de tot això. Ho reclamem i la resposta, després de dos mesos, són treballadors itinerants.”

Daniela Diaconescu també viu en un pis alt del mateix grup. No va perdre res, diu, però durant tota la nit va haver de posar uns auriculars amb música a la seua filla de nou anys perquè no sentís els xiscles de la gent que demanava socors. Eren totes dues soles a casa i aquell terror encara afecta la xiqueta. “Sentíem molts xiquets que cridaven”, diu. La xiqueta ara necessita ajuda. És ucraïnesa i està molt implicada en la vida del barri. Ha fet part de l’AMPA de l’antiga escola, que ha estat totalment renovada i, després d’anys en prefabricats, els infants van estrenar edifici al setembre. El curs es va reprendre el 19 de desembre, la batllessa es va fer vantar d’això, però va ser la comunitat educativa qui es va arromangar per netejar. Ara el pati continua enfangat. Daniela Diaconescu es queixa del capteniment de l’Ajuntament de València. Diu que la Torre no existeix. “Tinc guardat el calendari del 2024 on ixen tots els barris de València, però la Torre no hi és. Si ve la batllessa, li l’ensenyaré”, diu.

Els veïns s’organitzen

La desgràcia de la gota freda ha revitalitzat l’associació de veïns que pràcticament no tenia utilitat. Ara cada dimarts es reuneixen en un local que els deixa l’associació de TDH. Al principi hi anava poca gent, però cada setmana són més, diu Norman Ortells, el portaveu de l’associació, que va ser un dels dinamitzadors de la manifestació de diumenge. “La veu ha anat corrent. Allà cadascú pot parlar del problema que té perquè es puga sentir escoltat. També expliquem quines coses són importants per a passar-ho a instàncies superiors. Ara tenim una comunitat de WhatsApp i sembla que la gent té ganes de participar-hi”, diu Ortells. Ell va ser la veu de la pedania en el ple municipal del dia 20, en què va intervenir en nom de l’associació. Explica que en arribar a l’ajuntament, abans d’intervenir, la batllessa va voler parlar amb ell. “Semblava que volia comprar o atenuar la nostra intervenció. El tema de la conversa va ser molt banal. Que ho feien tot bé, que ja hi havia de tot… I va dir una cosa que em vaig apuntar. Ens va dir que a la Torre no havia vingut l’exèrcit perquè ella els havia dit que no calia, que anassen a ajudar uns altres pobles on feien més falta perquè València té prou recursos per a fer les tasques de neteja i de reconstrucció. I després veig un titular a Las Provincias que diu ‘No he percebut ni una ajuda del govern, hem eixit a pulmó’. Ens enganya com vol.”

Del comportament esquiu de María José Català amb la Torre en parla la manera com ha tractat la regidora Beamud tot sabent que és veïna del barri. Explica que el dia que va fer aquella interpel·lació descrita més amunt, la batllessa no solament va delegar la resposta en un altre regidor, sinó que no va accedir a la seua petició de deixar la presidència per uns minuts i seure en els escons perquè la pogués mirar a la cara mentre intervenia. “Tot això em colpeja doblement, perquè els meus pares són d’ací, jo sóc d’ací i la gent que estime i que conec és de la Torre. Com a regidora veig situacions que són molt dures. Veus expedients o no els veus. Han tingut dos mesos per a fer contractes d’emergència i podem comptar amb els dits d’una mà els que s’han fet. Més emergent que això, no ha tingut res aquesta ciutat, que és la tercera de l’estat espanyol. Hauria de donar exemple i la resposta ha estat absolutament vergonyosa i negligent per part de la batllessa.”

La llista del batlle

Tant Beamud com Ortells coincideixen a dir que la sensació que es viu en el poble és de depressió col·lectiva, que ha passat per un seguit de fases. La primera va ser la de la destrossa i de la pèrdua dels veïns. “Jo vaig veure molt Manolo el Guitarra, vaig veure com el treien de sa casa i el deixaven a la carretera; passaven cotxes funeraris sense parar”, recorda Ortells. Però les fases passen i ara es troben en els darrers dies d’això que l’ajuntament anomena Nadal Solidari.” I ells pensen que quan s’apaguen els llums i es desmunten els arbres tot continuarà igual. “El 80% dels ascensors no funcionen, hi ha zones sense llum, continuen les obres, i si a això hi afegim la política que han fet o altres coses irregulars que coneixem…”

És la segona volta que Norman Ortells es refereix a aquestes irregularitats i que Lucía Beamud assenteix amb el cap. Quines són aquestes irregularitats? “Per exemple, si ha vingut un camió amb electrodomèstics, de Cecotec, que, en teoria són per a la gent que ho ha perdut tot, doncs, només te’l donaven si eres a la llista del batlle. I és clar, ací tothom sap qui vota què, que som un poble. Són coses pròpies del segle XIX”, diu.

La salut emocional

Maria i Tamara, la farmacèutica i l’auxiliar de la farmàcia de l’avinguda, parlen d’aquesta depressió i de l’ansietat que noten en els pacients. A la porta hi ha un anunci d’un gabinet d’ajuda psicològica que ha posat l’ajuntament, però molta gent va a teràpia de manera particular. Pateixen perquè no reben les ajudes, perquè les gestions són complicades a una certa edat, i expliquen que moltes persones grans que estan soles no tenen la capacitat de demanar-les per la web. Molta gent que no té xarxes socials tampoc no s’assabenta que es poden demanar, diuen. Van tornar a obrir la farmàcia l’11 de novembre, sota mínims, amb el local sense acabar de sanejar. No reben productes nous, sinó que despatxen allò que tenen i demanen al distribuïdor cada prescripció que els duen els clients.

En el recorregut pel barri arribem allà on comença, o allà on acaba, al carrer de Federico García Lorca. Més enllà ja és un descampat que va a parar a les vies del tren. Són en una posició elevada i van fer barrera per tota l’aigua que cercava l’Albufera. En topar contra l’elevació, retrocedia amb més força abans de quedar embassada. En una planta baixa trobem Paquita Raga, de setanta anys. En veure la regidora i el fotògraf de VilaWeb se’ns acosta i ens ofereix d’entrar-hi. És molt gran. El seu marit era ciclista i tenia un taller allí. Paquita hi tenia la màquina de cosir. Arranjava vestits i passava el temps. Lamenta molt haver perdut la màquina i tot el que hi havia allà dins on, deia, feien totes les celebracions familiars. Olles de carn (putxeros, com se solen anomenar) i paelles que tot el veïnat admirava. Han perdut la nevera, els fogons i tot allò que hi havia. El que més li dol és l’àlbum amb les fotos de celebració de les noces d’or. Com que el local no és seu, tem que no li arribarà cap ajuda. El seu marit, d’ençà de la inundació, diu, no és el mateix, no pot retenir l’orina i li ha demanat hora al metge. Ja no ix de casa. Paquita, sí. Cada dia alça la persiana perquè el solet asseque la humitat que es manifesta en taques negroses de floridura.

Més enllà del local de Paquita Raga, no s’hi veu sinó brutícia incrustada en el fang. Fa pudor i la pluja de fa dos dies l’ha tornat a fer apegalós. Hi ha algun cotxe espars colgat fins a les rodes. Sembla impossible que arribe un dia en què ja no en quede cap enlloc, de vehicle devastat.

Sociópolis

L’àrea de Sociópolis és la més pròxima al barranc i també va resultar afectada per les inundacions del 29 d’octubre. Les dues torres que amb l’esclat de la bambolla immobiliària del 2008 van quedar a mig fer tot just s’havien acabat les setmanes anteriors. Són propietat de la Generalitat perquè l’ex-conseller del Botànic Hèctor Illueca les va comprar per a dedicar-les a lloguer assequible. En aquest cas, la Generalitat ha decidit de reallotjar-hi algunes famílies que han perdut la casa a causa de la gota freda. De moment, n’hi ha una trentena de diversos pobles de l’Horta Sud, però hi ha desenes d’habitatges buits. Lucía Beamud reflexiona sobre això. “Hi ha un comportament molt classista. Veig les diferències sobre com s’ha actuat amb les víctimes de l’incendi de Campanar, que va ser exemplar i exquisida, i hauria de servir de model, i com s’actua ara. Els afectats de l’incendi van anar a hotels de cinc estrelles la primera nit i el 100% van ser reallotjats de seguida. Es van posar en comunicació amb la Generalitat perquè tots tingueren el metro i l’autobús gratuïts, els soterrars de les víctimes també van ser de franc, i així un munt de circumstàncies. En aquest cas, no hi ha res de tot això. És molt greu, perquè hi ha menors de famílies que viuen en unes condicions d’humitat insalubres. Criden a l’ajuntament i no troben cap resposta.”

L’Ajuntament de València té vuit pisos en una altra de les finques de Sociópolis i encara no s’ha molestat ni a arreglar els ascensors. Altres pisos són públics, de la Generalitat, perquè també els va comprar el conseller Illueca quan la propietat volia fer fora els llogaters. Tampoc no s’ha fet res per a netejar. Encara hi ha garatges i trasters plens de restes, de fang i de cotxes avariats.

Quant al futur del barri, Norman Ortells i Lucía Beamud demanen que no es faça una reconstrucció planificada des de dalt, sinó que es faça un procés participatiu. Posen com a exemple l’organització col·lectiva del Parc Alcosa d’Alfafar. L’associació de veïns vol tenir-hi un paper clau. “És important que puguem anar a l’ajuntament tantes voltes com faça falta per descriure la nostra realitat”, diu, i recorda que estan actius i que van ser ells els responsables d’organitzar l’homenatge de diumenge passat a les víctimes en la famosa passarel·la dels voluntaris.

A Lucía Beamud li preocupa que el model que la batllessa Català ha posat per a refer el barri és el pla Sud. És a dir, més ciment. “Quan parles amb els veïns del barri de Sant Jordi, que és d’horta, ells et diuen que l’horta els va salvar. I a Castellar l’Oliveral, la inundació va ser molt més lleu perquè també és horta i la terra va fer d’espona i va absorbir molta aigua, cosa que no va passar amb el ciment. Em fa molta por que la resposta estratègica metropolitana vaja pel camí del ciment i més ciment”, diu, i recorda que el Pla Sud va ser el principi de la degradació de la Torre i de l’Horta Sud perquè a partir del desviament del riu s’hi van fer carreteres, vies de tren, polígons industrials i tota mena d’estructures que van impermeabilitzar el sòl.