11.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 11.03.2023 - 21:46
La característica fusteria grana de la botiga Gèneres de Punt la Torre, vesteix, d’ençà del 1900, el xamfrà de la plaça de la Universitat amb la ronda de Sant Antoni de Barcelona. En va aixecar la persiana per primera vegada Daniel Carreras Jubert, un jove barceloní que uns anys abans havia començat a despatxar de dependent en una botiga del mateix ram.
Havia acabat orfe de pare i mare a tretze anys i va sortir a cercar feina. En va trobar en una botiga de roba interior, en què també tenien articles de merceria, al carrer del Migdia, on ara hi ha l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de les Drassanes. L’amo del negoci, Salvador Garcia Torregrossa, li va donar molt més que una feina. “Era una persona que, quan creia en els dependents, els obria una altra botiga i els posava d’encarregats, i després els venia el negoci. I així ho va fer també amb el meu avi”, explica el nét de Daniel, Artemi Carreras Bartrolí.
El seu avi tenia vint anys quan Garcia Torregrossa li va dir que havia vist un local molt especial a la plaça de la Universitat. “Li va dir: ‘Serà meu, però tu hi aniràs i obriràs el negoci, i després te’l vendré’”, diu Artemi Carreras.
Era l’any 1900. Començava un nou segle i els aparadors d’aquell local, Daniel Carreras els va omplir de samarretes, calçotets, calces i més peces, sobretot de cotó i llana. Són els materials més presents, encara avui, en aquest establiment especialitzat a vestir la primera capa de roba del cos. Va batejar la botiga amb el nom de la Torre, rescatant un bocí del segon cognom d’aquell mecenes de botiguers, Torregrossa. Volia honorar-lo per haver-li donat feina i la responsabilitat i confiança per obrir tot sol un negoci perquè acabés essent seu. I el logotip de l’establiment dibuixa una torre grossa.
Daniel Carreras va tenir quatre fills, dues noies i dos nois. Un d’ells, Artemi Carreras Jaumà, pare del propietari actual de la botiga, va continuar al negoci. I ho va fer ben aviat. Com que tenia catorze anys quan va començar la guerra del 1936-1939, no va haver d’anar al front. “L’avi havia comprat una caseta i un terreny a Cornellà i hi va portar la seva dona, dues filles i el meu pare. Només el germà més gran va anar a la guerra. I el meu pare cada dia venia en bicicleta a obrir la botiga.”
Tot allò que hi havia la botiga –encara avui– era gènere de punt. Era el temps del naixement de molts clubs de futbol, com el FC Barcelona (1899). I a tots els barris es vivia molt l’afecció. A la botiga la Torre, van arribar a vendre samarretes dels equips sense acabar de confeccionar perquè no donaven l’abast. “Venien les mànigues i el cos per separat i deien als joves: ‘Que t’ho cusi la teva mare.’ Això, de tanta demanda que hi havia”, conta l’Artemi.
A banda de les samarretes dels clubs de futbol, també venien alguns estris esportius, com ara guants de boxa, fins que l’avi Daniel va decidir que tan sols vendria gènere de punt, ni merceria, ni articles d’esport, exclusivament roba interior.
D’aleshores ençà, aparadors, prestatges i taulells de fusta de noguera romanen intactes, de cara al públic, i mantenen el caràcter d’un negoci emblemàtic d’aquesta ciutat. Quan hi entrem, posem els peus en els primers anys del segle passat. És un local que custodia un gran bocí d’història del comerç barceloní. En el mobiliari també hi trobem dues llarguíssimes escales de fusta que es mouen per a la recerca de capses de gènere. Aquestes sí que han estat renovades –igual que el terra, hidràulic–, perquè en tants anys han rodat molt i resistit moltes passes amunt i avall. A catorze anys o quinze, ja s’hi enfilaven els peus d’Artemi Carreras, que els estius començava a donar un cop de mà al seu pare. Li agradava molt la música, i a disset anys va començar a estudiar-ne, tot i que, pensant en el negoci familiar, també va estudiar peritatge mercantil. Als matins anava a la botiga, i tres tardes la setmana, al conservatori de música. “La música la vaig triar des del sentiment. Però la meva feina a la botiga era la meva tria per guanyar-me les garrofes”, admet.
Amb música de fons, anava atenent darrere el taulell. Sempre amb una premissa: “La cosa més important no és si venc o no venc, sinó que els clients quedin satisfets.” I, gran part d’això, ho aconsegueixen treballant com sempre ho han vist fer a les generacions anteriors. “Servim gènere de qualitat, sobretot de cotó i llana. No sabem què li agrada a cada persona, però informem d’allò que sí que sabem, i li ensenyem. No enganyem mai.”
El seu pare va morir a noranta-cinc anys. S’havia jubilat a seixanta-cinc, però durant molts anys va continuar anant cada dia a la botiga.
Gènere de proximitat
Fins ara fa vint anys, el 95% del gènere que venien era fet a les comarques de l’Anoia i del Maresme. “Saps la mà de fàbriques que hi havia de gènere de punt?”, diu Artemi Carreras Bartrolí. Però a final del segle XX, moltes empreses ja van començar a plegar. “Quan et fallen els proveïdors, t’has d’espavilar. I avui ja rebem més articles d’uns altres països d’Europa que no pas de Catalunya”, comenta.
“Les fàbriques tancades aquí, difícilment podran tornar-se a obrir tal com eren. Sobretot per la maquinària, abans mecànica i ara electrònica”, diu. Però hi ha algunes firmes catalanes que produeixen ací i amb molta qualitat. Una de les quals és AVET, de Mataró. “Fan un producte correcte, no hi ha pegues”, exposa Artemi Carreras. Agraeix molt poder parlar directament amb els fabricants. “En l’època del meu avi i del meu pare, com que n’hi havia tants d’aquí, els trucaves o els anaves a veure i els exposaves necessitats, hi comparties idees. Avui, això ja s’ha acabat,” Però amb algunes firmes, com AVET, encara hi parlen i els fan encàrrecs personalitzats, com ara uns calçotets llargs de cotó que fan tal com els ho demanen. “Ens els havia fet una empresa que va plegar, calçotets llargs fins als peus apelfats, que valien tretze o catorze euros. Hi va haver firmes italianes i franceses que ens els proporcionaven, però els havíem de vendre a trenta euros o quaranta-cinc, i això no ho podíem fer als nostres clients. I donant-li voltes, vam preguntar a AVET si ens els podien fer. Ens van presentar mostres, ens van fer preu i cada any fan una remesa exclusiva per a nosaltres, en blanc i en negre, unes quantes dotzenes per cada talla. Quan els baixa la feina, ens ho preparen.”
Molta gent hi va a comprar samarretes de llana perquè se’n troben en molt pocs llocs amb les formes del patronatge clàssic, el mateix de fa trenta anys o quaranta. Les samarretes sense mànigues, que hi ha qui anomena “imperi”, Artemi Carreras les ha anomenades sempre sense mànigues, i mira de conservar les paraules i expressions que sempre havia sentit a la botiga.
Faixes de pagès, gorres de dormir, mitjons, completen el mostrari als aparadors i són a la vista també a l’interior d’un local estret i llarg, amb una perspectiva tan especial com tot el valor que representa com a comerç resilient, antic i actual. Per tot el barri i al seu voltant, unes altres botigues així, amb història i personalitat pròpia, han anat tancant. “Del comerç d’abans, no en queda res”, diu. Una de les darreres botigues històriques, la sabateria infantil Casa Cadira, ja va abaixar la persiana fa dies i el cartell d’una agència immobiliària n’anuncia el traspàs.
Relleu natural
Artemi Carreras Bartolí té dues filles, la Mònica i l’Íngrid Carreras Mèlich. I una d’elles, la Mònica, ja és el relleu darrere el taulell. Hi ha arribat de manera natural, com hi va arribar ell. “Sento alegria que la meva filla hagi triat de continuar amb el negoci.” Fins i tot diu que troba més sentit i posa molta més atenció ara a documents antics que hi ha de fa anys i panys a la botiga.
Un cartell publicitari, més o menys del 1915, que havia estat amagat darrere uns prestatges, l’ha volgut penjar a la vista de tothom. Hi podem llegir, sota la imatge d’un superheroi amb els braços plegats i fletxes amenaçant-lo amb paraules com bronquitis, reuma o tuberculosi, el missatge: “Voleu conservar la salut? Feu servir els vestits interiors de la marca VIGOR. Us ho recomana l’Acadèmia d’Higiene.”
I al costat de l’espai de la històrica caixa registradora, una vitrina mostra alguns documents vells, com ara un antiquíssim full de comandes, i anuncis d’època, que ens recorden que som en un lloc especial, una botiga antiga, un comerç autèntic, fidel als seus principis, per a servir satisfacció en cada venda.
