13.06.2024 - 21:40
Una part, important, del desencís i la mala maror dels ciutadans envers el funcionament de la política té a veure amb el comportament tirànic i la impunitat de les grans empreses. I, òbviament, amb el fet que el poder polític no fa gran cosa –per a no dir que no fa res– per aturar-les. N’ha estat en exemple ben evident, aquestes darreres hores, Renfe.
La companyia ferroviària, que era un monopoli de l’estat espanyol i que encara gaudeix de tants privilegis, no solament és criticada pel desastre de rodalia, tant a Barcelona com a València. També per serveis com l’Euromed, la principal connexió entre aquestes dues ciutats, que cada dia que passa s’enfonsa més per un mal funcionament que ja supera la condició d’intolerable. Renfe ha reduït al mínim el nombre de trens que circulen en aquesta línia –avui n’hi circulen menys que mai, solament tres cada dia, i n’hi havien arribat a circular sis. El preu del bitllet és caríssim, triplica i quadruplica els preus d’anar de Barcelona, València o Alacant a Madrid. El temps de viatge continua essent excessiu i no millora amb els anys. I, a més, no arriba mai a l’hora. Aquests darrers mesos la situació s’ha agreujat tant que la majoria de trens, dos de cada tres, arriben tard a la destinació.
Obligada temps enrere per la legislació europea, Renfe va haver de crear un sistema per a reclamar el preu del bitllet en cas d’arribar tard. Però –la tirania de les grans empreses– ho va fer tan difícil com va saber. No pots reclamar a les estacions, sinó tan sols per internet. A la web no trobes on has de reclamar –a VilaWeb vam fer-ne una guia perquè la gent no ho trobava. I has de deixar passar vint-i-quatre hores abans de reclamar. Tot d’entrebancs, doncs.
La reclamació la podies fer si el tren arribava amb més de trenta minuts de retard; en aquest cas et tornaven la meitat del bitllet. I si arribava més d’una hora tard, el preu sencer. Però ara, de sobte i sense cap explicació –coincidint amb l’augment molt significatiu dels endarreriments–, Renfe ha decidit que no. Que això s’ha acabat. En una decisió completament unilateral, ha determinat que et torna la meitat del bitllet tan sols si el tren arriba una hora tard; i perquè et torne l’import del bitllet sencer ha d’arribar una hora i mitja tard. I no hi ha protesta que valga.
(En un comunicat poc clar, Renfe reconeixia ahir que l’any passat va haver de pagar 42 milions d’euros en retorns de bitllets. 42 milions d’euros que ara s’estalviaria amb aquest simple canvi de la norma.)
És un sol exemple de l’enorme barra de les grans empreses sistèmiques i de la inutilitat del poder polític per a limitar-ne o tallar-ne les pràctiques abusives. La Unió Europea de vegades ens dóna alegries, com seria el cas de les maletes que viatgen en cabina d’avió o les multes enormes a Amazon i Apple. Però, així i tot, la realitat és que els consumidors estem sotmesos permanentment als abusos d’aquestes grans companyies, com més va més grans i poderoses, que marquen la nostra vida. La caiguda de la qualitat del servei ofert pels bancs, per exemple, és enorme i respon a la pèrdua de pluralitat. Com menys bancs més et tracten a puntades de peu. I quantes vegades el lector no s’ha desesperat si prova de reclamar alguna cosa per telèfon i tan solament li apareixen cintes pre-enregistrades en bucle que no resolen res i obliguen a perdre temps i més temps?
Però el fet greu de tot plegat és que la qüestió no és econòmica i prou. Quan les empreses abusen tant del seu poder de mercat originen una sensació de desprotecció i impotència entre els consumidors que porta inevitablement a una pèrdua de confiança en les institucions públiques. Perquè es fa evident que les institucions no aconsegueixen de regular adequadament aquestes empreses, de tal manera que els drets dels ciutadans puguen restar protegits. I creix, aleshores, la percepció que el sistema va més orientat a protegir els interessos corporatius que no els dels ciutadans. Cosa que agreuja la desafecció política i augmenta el malestar popular amb l’ordre de coses que vivim. Poca broma, doncs.
PS1. Avui és dijous i toca per tant La tertúlia proscrita. La podeu veure en vídeo ací: Comença la guerra judicial contra l’amnistia
PS2. A VilaWeb us necessitem. Fem un esforç molt gran per oferir aquests continguts amb accés obert, perquè arriben a tothom i els llegiu, sense els murs de pagament que tants altres diaris alcen. És possible gràcies als nostres subscriptors, però en necessitem més. Si us plau, penseu si ens podeu ajudar, i si podeu, si no us és una càrrega, feu-vos-en subscriptors o feu una donació única en aquesta pàgina.
