La teoria del cop d’estat

Sembla que, definitivament, podem descartar l’aplicació de l’article 155. En la mesura que hem anat abandonant la idea d’aprovar la Llei de Transitorietat per iniciar la darrera fase del procés i, sobretot, en la mesura que hem escurçat els terminis entre l’aprovació de la primera llei de desconnexió política real –la llei del referèndum– i la seva aplicació, els hem deixat sense temps material per seguir el procediment establert per intervenir la Generalitat i escapçar, per aquesta via, el nostre quadre de comandament.

Aquests darrers mesos també han servit per veure que el pla Rajoy té alternatives potser tant o més eficaces que l’aplicació del 155 i, sobretot, amb molts menys costos polítics, o almenys d’efectes molt més breus. Aquest estil Rajoy de ‘qui dia passa, any empeny’ i de confiar-ho tot a l’aplicació de la seva justícia, situa la resolució del conflicte en l’etapa prèvia a la celebració del referèndum. Tot ens porta a creure que aquesta etapa comença, de veritat, amb l’aprovació de la Llei del referèndum. Anant així, ens situarem a finals d’agost o primers de setembre, pocs dies o fins i tot hores després de l’aprovació del canvi de reglament del parlament que permeti la tramitació exprés de determinades lleis.

Tota l’estratègia del poder espanyol, escrita en un article publicat a meitats del passat mes de febrer i signat per la senyora Cayetana Álvarez de Toledo –una destacada membre de la FAES i de l’elit dominant a l’estat espanyol des de fa segles– ha anat quedant superada per l’habilitat i agilitat de l’estratègia catalana, sovint menystinguda per semblar feta a base d’improvisacions constants. Si llegim aquell article, ja estem en la fase final de les alternatives que s’hi plantegen i l’única sortida sembla ser l’aplicació de l’article 116 de la seva immaculada constitució, declarant l’estat d’excepció amb el suport del congrés espanyol. No ho hem fet malament –no parlo de com ho hem aconseguit– i els hem portat a l’escenari desitjat si es negaven a parlar d’un referèndum acordat, o sigui a intentar impedir, quasi a la desesperada, la celebració del referèndum.

L’article 116 remet a una llei orgànica que es va aprovar l’any 1981 i que regula els estats d’alarma, d’excepció i de setge. Els recomano que la busquin i llegeixin. De la seva lectura és fàcil deduir-ne el que persegueixen ara que no els queden més línies de defensa. Tot plegat queda explícit en l’article de l’esmentada senyora: els violents són detinguts i posats a disposició de la justícia. Vint-i-quatre hores després es restableix la calma. Els manifestants, es dissolen. Un escenari que estan cercant de totes les maneres possibles, introduint la idea que estem preparant un cop d’estat o enviant emmascarats al parlament i al Palau, cercant que caiguem en la provocació… Però deixant molt clar que ja tenen els instruments per a aturar aquesta bogeria en menys de quaranta-vuit hores! Els perd tanta ‘noblesa’ i supèrbia.

Hem entrat de ple en la fase de guerra informativa, en què els mitjans de comunicació juguen el paper de desinflar la moral de l’adversari alhora que reforcen la pròpia.

Els diputats tindran feina aquest estiu. Uns aprovant canvis de reglament i lleis de referèndum i els altres celebrant una sessió plenària del congrés espanyol convocada per urgència i autoritzant, en un parell de dies, que el govern espanyol aprovi un decret per a declarar l’estat d’excepció a Catalunya. Acabaran necessitant suspendre els drets de manifestació, de llibertat de premsa, de lliure informació i tot el que es puguin imaginar. Si cal, per aquesta via arribaran a suspendre temporalment les funcions del parlament i del govern de la Generalitat. Davant la lògica negativa del parlament i del govern a suspendre la seva activitat. Si cal, enviaran les forces d’ordre públic a detenir –temporalment– els diputats díscols i els membres del govern. Ho faran així o potser ens trobarem, d’un dia per l’altre, amb la sorpresa d’un cop de decret del govern espanyol que estalviarà la feina als seus diputats i aplicarà la Llei de seguretat nacional, aprovada el 2015, i amb un redactat totalment obert i ambigu que els ho permet gairebé tot.

Tant se val el camí, el resultat serà el mateix. Si l’atac és per sorpresa o necessita uns dies de tramitació, el resultat serà el mateix i el famós xoc de trens haurà arribat. Ho farà de la millor manera possible per a nosaltres, cosa que no vol dir que ho tinguem tot guanyat, diguem-ho ben clar i ben fort.

Potser voldran aprofitar el mateix 11-S per crear els aldarulls suficients o potser encara tindran una mica més de paciència i ho acabaran fent uns dies després, però com que el seu objectiu immediat és impedir la celebració del referèndum i no volen córrer el risc de tolerar-lo per després desacreditar-lo amb qualsevol excusa, disposaran d’uns dies per intervenir i impedir que es pugui iniciar la campanya oficial.

D’una manera o una altra, l’1-O o abans, estarem en el xoc del qual ja només en podem sortir victoriosos o victoriosos. A hores d’ara, ja no ens ha de fer gens de por desvetllar l’estratègia, sobretot quan ja fa setmanes que es comenta en molts ambients i espais del camp independentista. A l’inrevés, ara és quan cal que tinguem clar que el referèndum ens porta a la independència –perquè amb l’abstenció onegació dels que votarien no, la victòria és segura (vegeu la darrera enquesta del CEO, acabada de publicar)– i que l’actuació desesperada de l’estat, durant el setembre, també ens hi porta… Si sabem continuar jugant bé les nostres cartes.

La resposta –les nostres cartes– també és evident i també es comenta des de fa dies. Ens toca estar alerta per intervenir pacíficament i massivament quan calgui i on calgui, protegint les nostres institucions quan siguin agredides, i denunciant des d’ara mateix que els únics interessats a crear aldarulls de qualsevol tipus són les clavegueres de l’estat. Nosaltres no podem respondre per sorpresa, perquè necessitem mobilitzar desenes de milers de persones i això no es pot fer sense un cert rebombori, però la transparència amb la qual hem d’actuar també forma part de la nostra força. La mobilització massiva necessita compromís i implicació, i això només ho aconseguirem fent públics els motius, els arguments, els efectes que se cerquen, etc. Hem d’actuar, en tot moment, des de la legitimitat i això requereix passar de la mentalitat i l’actitud reactiva a la proactiva.

Si ho continuem fent bé com fins ara –amb tots els dubtes, giragonses, frenades, retrocessos i esprints que vulguin– aquest pròxim mes de setembre podrem viure, des del carrer, la proclamació de la independència. No oblidem, però, que per aconseguir-ho només tenim un camí: treballar sense desmai per a fer possible el referèndum de l’1 d’octubre. Si hem d’esperar a mitjans d’octubre, esperarem amb molt de gust! Encara haurà estat millor, perquè amb el referèndum per entremig serà menys complicat gestionar, l’endemà, la ultimíssima línia de defensa de l’adversari, de la qual haurem de parlar ben aviat.

Pere Pugès i Dorca
Cofundador de l’ANC