05.08.2024 - 21:40
Una vegada van preguntar a Albert Camus què definia un demòcrata. L’escriptor i activista va respondre, sorprenentment per a mi, que era la modèstia: “Un demòcrata ha de ser una persona modesta que reconeix la necessitat de consultar els altres, d’escoltar-los, per a completar allò que ell sap amb allò que saben els altres.”
Camus va haver de lluitar unes quantes voltes durant la seua vida, no solament contra la dreta totalitària, sinó també contra aquella part de l’esquerra amb què aparentment compartia trinxera, però de la qual el separava l’autoritarisme, el totalitarisme, el menysteniment de la democràcia i la diversitat. A la guerra de Franco, durant l’alliberament d’Algèria del poder colonial francès, en la resistència contra el nazisme, en el debat intel·lectual de la postguerra.
Ahir, inevitablement, em va venir al cap aquest episodi quan vaig llegir el comunicat amb què Esquerra Republicana reclamava respecte –en realitat que no la criticassen– per la decisió que ha pres d’investir Salvador Illa com a president de la Generalitat.
Que una organització que ha fet coses tan greus com els cartells contra els germans Maragall, que ha penjat un ninot representant Junqueras al seu carrer, que ha pagat uns mariachis enviats a cantar “La cucaracha” davant la seu de Junts quan aquest partit decidia si eixia del govern o no exigesca amb un to dur el respecte que, de manera demostrada, no ha practicat abans, és si més no paradoxal.
Esquerra Republicana de Catalunya ha reconegut en públic –ni més ni menys– que organitzava campanyes dedicades no a comunicar sinó a desinformar; no a explicar als ciutadans el seu projecte sinó a intentar confondre els ciutadans sobre els seus rivals polítics. És molt difícil de fer una cosa més greu socialment, políticament, democràticament parlant. No s’han disculpat encara per haver-ho fet. En realitat, ni tan sols sabem si ho continuen fent. I quina inversió de papers, aleshores, és aquesta, amb què intenten passar, oportunistament, per víctimes?
Sobretot per això que deia de la modèstia al començament, el comunicat m’ha semblat especialment sorprenent i perillós quan acaba demanant a “les organitzacions i entitats cíviques” –que cal entendre, per la manera amb què és escrit, que no fa referència sols als altres partits sinó també a Òmnium i l’ANC– “que respectin la militància i el procés democràticament impecable”.
George Orwell, un altre referent de l’esquerra antiautoritària, ja ens aclarí amb la seua teoria sobre la neollengua que no hi ha mai un ús neutral de les paraules. I en aquest paràgraf en tenim un exemple magnífic.
Tothom ha respectat un procés que –efectivament, i això no ho pot negar ningú– ha estat democràticament impecable i modèlic. I tret del tant per cent de gent mal educada de sempre, poc representativa de res més que d’ells mateixos, no hi ha hagut faltes de respecte als militants d’aquest partit. Sí que hi ha hagut crítiques polítiques a la decisió adoptada. Moltes crítiques, sí, i crítiques sovint molt ben justificades. Crítiques que en el text s’intenta, molt clarament, de deslegitimar fent ús del parany –massa obvi, massa fàcil, massa evident– de convertir-les en una simple falta de respecte. En poc menys que un insult.
La protesta és el so de la democràcia. I intentar anul·lar-la, amagar-la, no acceptar-la o, encara pitjor, criminalitzar-la és un exercici molt perillós que cap societat democràtica i madura no pot acceptar, vinga de qui vinga l’intent. Perquè això que hi ha en joc no és poca cosa: és per ací per on trau el cap l’autoritarisme.
PS1. Arnau Lleonart ha entrevistat el diputat de la CUP Dani Cornellà al començament d’aquesta setmana tan decisiva per al futur polític del país: “És la mort del procés, no de la lluita per la independència”
PS2. Als Estats Units, a mesura que s’acosten les eleccions previstes del novembre, creix la tensió política entre Donald Trump i la nova candidata del Partit Demòcrata, Kamala Harris. Harris s’ha hagut d’abocar a fer una campanya molt activa, per recuperar el temps perdut. Matt Viser ens explica, en aquest reportatge, que els seus mítings s’han convertit en autèntics espectacles, ben diferents dels que solia fer Joe Biden.
