03.11.2018 - 22:00
La població ocupada a Catalunya ha continuat creixent aquest tercer trimestre a un ritme important, + 2,3% en taxa interanual, però en clara desacceleració per quart trimestre consecutiu. La dada, cal considerar-la positiva, però sense perdre de vista que ens trobem en una etapa en què el creixement de l’economia va minvant i, alhora, també s’atura l’augment de l’ocupació. És a dir, continuem pujant, però l’ascensor va més a poc a poc. Pel que fa a l’enquesta de població activa del tercer trimestre, més enllà d’aquest primer punt obvi i general, en destacaria tres que són importants i que els mitjans de comunicació no sempre expliquen prou.
Potser el que m’ha cridat més l’atenció ha estat el comportament i l’evolució de la contractació de treballadors estrangers. Al tercer trimestre, la taxa interanual de creixement de l’ocupació de treballadors forans ha triplicat la dels nascuts aquí: un 6% enfront d’un 1,8%. En realitat, és un fenomen que s’observa d’ençà que va començar la recuperació de l’activitat econòmica, l’any 2013. En aquests cinc anys, l’augment dels treballadors autòctons ocupats ha estat de l’11%, enfront del 26% dels estrangers. Això vol dir que, en aquests anys, un de cada quatre llocs nous creats a Catalunya ha estat per a un estranger. En certa manera es la contraprestació al càstig molt més dur que van rebre durant la crisi. La crisi va ser molt més terrible per a ells, perquè podien ser acomiadats molt fàcilment, tenint com tenien contractes més precaris. Des del 2007 al 2013, quan comença la recuperació, un 12% dels treballadors autòctons van perdre la feina, enfront del 38% dels estrangers.
Els sectors amb més ocupació, segons l’afiliació a la Seguretat Social al setembre del 2018, són el règim especial agrari, un 73%; el sistema especial de la llar, un 50%; i l’hostaleria, un 32%. En els dos primers casos, són feines que a molts treballadors nascuts aquí els costa d’acceptar. Tot i aquesta millora, la taxa de desocupació dels estrangers continua essent molt alta, del 19,3% enfront del 9,0% dels autòctons.
Però per mi l’aspecte més important continua essent el creixement de l’ocupació en la indústria, que, un trimestre més, demostra una vitalitat molt superior a la resta de sectors. L’augment interanual en aquest tercer trimestre en l’àmbit industrial ha estat del 6,3% i gairebé triplica la taxa general. Per a contextualitzar aquesta dada, n’hi ha prou de saber que els 38.000 treballadors que han entrat a treballar en el sector són la meitat del total de l’ocupació generada a Catalunya. Cal pensar, a més, que set de cada deu llocs de feina industrials nous d’aquests 12 mesos a l’estat espanyol, s’han creat a Catalunya. Unes xifres que, amb tota seguretat, serien encara més importants si ampliéssim el sector industrial més enllà del que assenyala l’estatística oficial i hi afegíssim els múltiples serveis que tenen externalitzats les empreses –comptabilitzats en un altre apartat estatístic–, però l’evolució dels quals exclusivament de la indústria.
I, finalment, vull destacar el creixement registrat en l’ocupació dels joves de 16 a 24 anys. En el tercer trimestre, ha tingut una taxa de creixement interanual del 10,8%. I això és important perquè l’ocupació en aquesta franja d’edat encara és molt lluny de les dades del 2008, gairebé un 30% per sota. Però el fet més preocupant és que en aquesta franja d’edat el desànim és molt alt i els joves que volen treballar (actius) són encara un 25% menys que durant els anys de la crisi. Sens dubte, els acomiadaments en massa entre el 2008 i el 2013 en aquest col·lectiu (un 48%), al costat de la desmotivació posterior per la mena de contractes oferts i la remuneració són decisius, al costat de la decepció de molts per haver de treballar en una cosa que no els interessa o s’allunya molt dels estudis que han fet. Cal fer l’enèsima crida a la societat perquè s’apliqui a establir, amb urgència, els canals necessaris perquè els empresaris que avui es queixen de no trobar gent preparada en diversos sectors –que ja son molts– puguin interactuar amb les autoritats educatives amb l’objectiu de pal·liar aquesta deficiència, bé mitjançant pràctiques a les empreses, bé amb l’extensió de la formació dual, bé amb qualsevol sistema innovador que sigui eficaç i aplicable a curt termini.
