La taula periòdica d’Oliver Sacks, reflexions dels últims dies de vida

Oliver Sacks, professor de neurologia de la Universitat de Medicina de Nova York, va anunciar fa mig any que tenia un càncer terminal. Ho va fer amb una carta al New York Times, el diari on escrivia regularment i on ara fa uns quants dies ha tornat a publicar un article, ‘La meva taula periòdica‘. Mig any després d’haver sabut que la malaltia no tenia cura, Sacks reflexiona sobre els últims dies de vida a través de la seva relació amb la física. Un article que torna a commoure i en el qual valora els detalls i el coneixement.

‘Fa unes quantes setmanes, al camp, lluny dels llums de la ciutat, vaig observar tot el cel «esquitxat d’estels» (en paraules de Milton, «powdered with stars»); m’imaginava que aquest cel només es podria veure a altiplans secs, com ara Atacama, a Xile (on hi ha alguns dels telescopis més potents del planeta). Gràcies a aquesta esplendor celestial, vaig adonar-me de cop i volta del poc temps que tinc, dels pocs dies que tinc. La meva percepció de la bellesa del cel, de l’eternitat, ha estat lligada sempre de manera inseparable a la sensació de la brevetat… i a la mort. Vaig dir als meus amics Kate i Allen: «M’agradaria de veure un cel així quan sigui a punt de morir». Em van dir que empenyerien la cadira de rodes’, escriu Sacks. I confessa: ‘D’ençà que al febrer vaig escriure que tenia un càncer metastàtic, els centenars de cartes que he rebut, les expressions d’estima i amor, i la percepció que (malgrat tot) he pogut tenir una vida bona i profitosa, m’han reconfortat. N’estic molt content i agraït, però res no m’ha emocionat tant com aquell cel nocturn farcit d’estels’.

Diu Sacks: ‘Els moments de tensió de tota la meva vida m’han conduït, o reconduït, a la física, un món on no hi ha vida, però tampoc morts. I ara, en aquest moment crític, quan la mort ja no és un concepte abstracte, sinó una presència ―una presència massa pròxima i innegable―, torno a envoltar-me, com quan era petit, amb metalls i minerals, petits emblemes de l’eternitat’.

Explica que en una banda del seu escriptori té l’element químic 81, que li van enviar uns ‘amics dels elements’ anglesos amb el missatge ‘per molts anys del tali’ en record dels seus vuitanta-un anys. I també hi té el regne dedicat al plom, l’element 82, amb referència als vuitanta-dos anys acabats de fer.

Recorda que a començament d’any, quan li van anunciar el càncer terminal, es trobava molt bé. Li va ser concedit, diu, un descans, ‘un període per a aprofundir les amistats, per a veure pacients, escriure i tornar a viatjar a la terra natal, Anglaterra’. Ara la salut li ha empitjorat (‘tinc nàusees i he perdut la gana; calfreds de dia, suor a les nits i, sobretot, cansament general, amb moments d’extenuació sobtada si faig massa coses. Abans podia negar-ho, ara sé que estic malalt’.), i explica que ja no té metàstasi al fetge i prou, sinó que se li ha estès més enllà.

Ara ha començat un altre tractament, la immunoteràpia. Però abans de posar-s’hi, diu que va voler ‘divertir-se una mica’ i va fer una excursió a Carolina del Nord ‘per veure el meravellós centre de recerca de lèmurs de la Universitat de Duke. Els lèmurs són a prop de l’estirp ancestral de què procedeixen tots els primats, i a mi m’agrada de pensar que un dels meus ancestres, fa cinquanta milions d’anys, era una petita criatura que vivia als arbres no gaire diferent dels lèmurs actuals. Me’n fascina la vitalitat dels salts i la natura inquisitiva’.

‘Al costat del cercle de plom que hi ha sobre la meva taula, es troba el territori del bismut: d’origen natural procedent d’Austràlia […] El bismut és l’element 83. No crec que arribi al meu 83è aniversari, però sento que hi ha alguna cosa esperançadora, encoratjadora, pel fet de ser a prop del 83. A més, tinc debilitat pel bismut, un modest metall gris, sovint menystingut, ignorat, fins i tot pels amants dels metalls. El meu sentiment com a metge pels maltractats o marginats s’estén al món inorgànic i existeix una similitud amb el meu sentiment pel bismut’. I a l’altre costat de la taula, una peça manufacturada de beril·li, l’element 4, ‘perquè em recordi la infantesa i també quant de temps fa que la meva vida, que ara és a punt d’acabar, va començar’.