La taula de diàleg: una fotografia amb data de caducitat

Pedro Sánchez ha remarcat que, en política, les imatges són importants. Quantes vegades heu vist un president espanyol al Palau de la Generalitat? I per transmetre una imatge molt determinada, ha viatjat fins allà, s’ha reunit amb Pere Aragonès i, tot seguit, els dos presidents han donat pas a la reunió de la taula de diàleg, que ha continuat sense ells. El “missatge polític” d’una “enorme potència” que ha volgut llançar el president espanyol és la voluntat dels dos governs de superar el conflicte polític amb el diàleg i l’acord. No han anat més enllà d’això: han constatat que mantenen posicions molt allunyades, han coincidit que per a avançar necessitaran temps i que no s’encotillin els terminis. No han acordat cap data per a la reunió següent ni han pactat la metodologia de funcionament. Aquestes concrecions s’han deixat per a futures reunions de les delegacions que, segons Aragonès, es podran reunir periòdicament a partir d’ara de manera discreta, si cal. Els presidents només hi assistiran quan s’hagin de ratificar acords. Una previsió que de moment és molt lluny. Perquè l’escenificació, la forma més que no pas el fons, ha estat el resultat més tangible de la segona reunió de la taula de diàleg, que Aragonès ha volgut presentar com un reinici, un nou punt de partida. I Sánchez ho ha reblat així: “Tots som conscients que el clima polític i social a Catalunya és avui millor que fa un any.”

La fotografia més preuada era la dels dos presidents asseguts a la taula, amb les evidents connotacions de negociació real. El govern espanyol no la tenia a les previsions, però Aragonès finalment l’ha aconseguida. Ha estat una imatge servida institucionalment (els professionals gràfics no han pogut entrar a la sala Torres Garcia, i sí, en canvi, a la reunió entre presidents) i la coincidència ha estat efímera, perquè Sánchez i Aragonès no s’hi han quedat, a la reunió. La fotografia de família que s’havia confirmat de primer, una que les dues delegacions s’han fet amb els presidents, tots dempeus al pati de carruatges, diluïa el missatge negociador. No obstant això, l’oficina del president de la Generalitat ha insistit que totes les reunions formaven part de la taula de diàleg, incloent-hi la de gairebé dues hores entre Aragonès i Sánchez.

Però si es tractava, sobretot, i com admetia Sánchez, de projectar un missatge, i l’estètica i el protocol eren tan importants, hi havia un desequilibri evident en el nombre de representants de les delegacions: quatre a dos. L’endemà de la crisi oberta entre ERC i Junts per la designació dels membres del govern de la Generalitat en la delegació catalana, Sánchez no ha volgut entrar en el fet que no hi hagués cap representant de Junts i ha expressat el respecte per la decisió del govern. Han acompanyat Aragonès els consellers de la Presidència, Laura Vilagrà; i d’Empresa, Roger Torrent. En canvi, la delegació espanyola era formada pel ministre de la Presidència, Félix Bolaños, com a coordinador; la vice-presidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz; la ministra de Política Territorial i portaveu, Isabel Rodríguez; i el ministre de Cultura, Miquel Iceta. Aragonès continua esperant que Junts designi els consellers del govern que haurien de completar la delegació, cosa que el partit de Jordi Sànchez no ha volgut fer després de denunciar que el govern espanyol havia vetat la proposta dels seus membres. Junts manté que havia d’haver-hi el secretari general, el vice-president, Jordi Turull, i la seva portaveu al congrés espanyol, Míriam Nogueras, a més del vice-president del govern, Jordi Puigneró. I en això, Aragonès no està disposat a cedir.

La divisió interna de la part catalana no ajuda Aragonès a pressionar Madrid. El president de la Generalitat també ha arribat a les reunions d’avui sense el suport explícit de l’Acord Nacional per l’Amnistia i l’Autodeterminació, que encara no s’ha constituït. Aragonès ha admès que la seva prioritat és construir un consens que vagi més enllà de l’independentisme per a enfortir la reivindicació. I no hi ha arribat a temps. Sánchez s’ha tornat a presentar com un mur aparentment infranquejable davant les reclamacions catalanes: “Ni el referèndum ni l’amnistia no són possibles. No tan sols perquè la constitució no ho prevegi, sinó perquè la societat catalana no pot tenir més fractures.” En canvi, ha lliurat a Aragonès la seva agenda de retrobament, un document de 44 punts amb què la Moncloa respon sobre l’estat d’algunes demandes de gestió autonòmica que els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra van adreçar a Mariano Rajoy i a ell mateix. Una proposta que per a Aragonès no tan sols és insuficient sinó que hauria de tractar-se en els espais de relació autonòmica ordinaris, començant per la comissió bilateral. L’aeroport del Prat també ha sortit breument en la reunió, i Sánchez s’ha mostrat taxatiu: “El govern aparca aquesta ampliació perquè no hi ha consens institucional.”

La gestió política del temps és ara mateix la principal amenaça per a la subsistència de la taula de diàleg. Davant l’abisme entre les posicions catalana i espanyola, Aragonès ha volgut desfer-se de la cotilla de dos anys pactada en l’acord d’investidura entre ERC i la CUP confiant que hi haurà avenços que permetran que l’avaluació acordada li doni continuïtat. “Més que els terminis concrets, són importants els avenços”, ha subratllat. I ha promès que, a mesura que hi hagi negociacions, exigiran resultats. Aragonès demana al sobiranisme “temps, unitat i perseverança”. No li serà fàcil d’aconseguir-ne tenint en compte el punt de partida de Junts, que ha restat fora de la taula –amb les conseqüències que això pot tenir a mitjà termini–, i de la CUP, que s’ha manifestat al carrer contra la taula. Sánchez també espera –diu– poder treballar sense pressa, però sense pausa i sense terminis.

Ja se sap que el temps, en política, és tan car, o més, que les fotografies més difícils de fer: a Sánchez se li acaba la legislatura el 2023 i caldrà veure si Aragonès obté avenços esglaonats que li serveixin per a mantenir viva la taula durant dos anys. No sembla que Sánchez, malgrat la satisfacció expressada per les reunions d’avui, li ho hagi de facilitar a l’hora de cedir en res que doni aire al diàleg. “El govern d’Espanya vol resoldre seriosament aquesta crisi –assegurava–, però no em posin terminis.” Una altra vegada, no en tindran prou amb fotografies.