20.07.2018 - 22:00
Vinculat a l’explicació de l’article de dimecres, hi ha l’emergència d’una realitat internacional més favorable a les reivindicacions catalanes avui que no pas fa un any. Per tres raons bàsiques: la persistència del projecte, el desmarcatge dels estats respecte de la Unió i, evidentment, les conseqüències de les decisions judicials.
La primera raó és fàcil d’entendre. Si la batalla per la República catalana només tingués un dia i un intent, no seria sinó l’expressió d’una crisi extrema que, en tot cas, s’hauria pogut reconduir sense trencar l’estat espanyol. Però què passa, si els catalans hi insisteixen i tornen a crear les condicions de la ruptura? Què passa si el combat per la independència es fa crònic? Bàsicament, que els estats s’ho miraran d’una manera diferent. Comprovar que la societat catalana es manté en la reivindicació d’una república independent malgrat la violència enorme desencadenada en contra per l’estat espanyol significa, sobretot, per a qualsevol observador internacional, que el problema és molt més greu que no havia avaluat d’antuvi. I això és un al·licient per a implicar-se més de pressa en la recerca d’una solució a una crisi que ja no podran considerar-la com una febrada d’un dia sinó com un problema estructural.
La persistència del projecte és, doncs, condició prèvia per a canviar l’opinió internacional. Però hi ha dos elements clau per a vehicular un canvi de rumb, elements tots dos que l’octubre passat no hi eren i ara sí. L’un és el desmarcatge dels estats respecte de la Unió Europea i el segon, com ja vaig explicar dimecres, les conseqüències del fracàs de les euroordres.
El desmarcatge dels estats és la qüestió determinant. L’octubre passat tot va estar vinculat a una Unió Europea de la qual no podia arribar cap resposta positiva. Avui, la UE és un desastre monumental, una màquina antidemocràtica manipulada per la màfia PP-PS. Uns pocs, entre els quals molts espanyols militants, controlen aquesta màquina insensible a l’opinió pública i al vot ciutadà, com s’ha vist en tants altres moments.
No passa igual amb els estats. I aquests anys s’ha anat evidenciant que n’hi ha diversos d’importants dins Europa que no s’han cregut això de la solidaritat entre els uns i els altres que reclamava l’estat espanyol, i no han dubtat a plantar-li cara en defensa dels drets civils dels catalans. Bèlgica, com a exemple ben clar. L’octubre no hi havia cap contrast sobre això i els rumors servien de poc. Ara la situació és ben diferent i els nervis espanyols, massa evidents per a no tenir en compte què signifiquen.
Què signifiquen i què significaran. Perquè la reacció espanyola al fracàs de les euroordres ja comença a expressar-se en clau antieuropea. I això, que creixerà i creixerà molt, és la pitjor cosa que li pot passar a Espanya. Aquests és el motiu pel qual les declaracions d’uns quants dirigents del PP arran de la decisió alemanya han estat destacades tan profusament en molts països. Aquest és el focus d’atenció que comença a alarmar les capitals europees i, per això mateix, podria esdevenir determinant.
Podeu llegir els altres editorials d’aquesta sèrie:
—La tardor de les oportunitats (1). La força de la gent
—La tardor de les oportunitats (2). La crisi de la monarquia, la crisi de l’estat
—La tardor de les oportunitats (3). La via violenta està desacreditada
